dimecres, 19 de desembre del 2012

Li plora



Et destorba, ella ho sap. Tant, que no podries acabar d'enumerar cada detall amb què la violentes. Tant, que protesta i es nega a ser musa teua, inspiració de la teua fantasia, imatge perfecta que justifique cada acte amb què en el passat has composat el femer del teu present. Tant, que s'ha cansat del servilisme, del somriure de geisha, de l'optimisme ingenu, de la incondicionalitat absurda. Perquè amb cada paraula donaves l'ordre de desfigurar-li el cor, de deformar-li el cos i esborrar-li la cara. Ella ha elegit ser allò que li diuen: excèntrica, paranoica. Extremadament boja. Aquella dona farcida de rareses que es torna estranya, que no troba lloc a un món que no està dissenyat per a ella. Elegeix ser el virus infecte dels homes com tu, la insuficient, la borda, la contestatària. "Per ser coses tan poc virtuoses, per què tremola quan òbric la boca?", pensa després de tot.

La seua fúria amarga, aquella ràbia roja, punxa inclement contra totes les teues escombraries indignes, paraules maldestres que vomita la teua boca, llenguatge que es troba a anys llum de les habitants del món de les pàries inconformistes com ella. La seua ràbia, huracanada i impassible, no et basta. No us basta. Perquè som l'altra meitat que voleu anul·lar, i ella aprengué fa molts anys que s'anul·la quan assumeix. Ella ha decidit no assumir-te, no transigir-te. En som moltes: les properes, les llunyanes, les que se n'adonen i les que no, les amigues, les companyes i les que no ho són tant, les trencadores, les radicals, les còmplices, les cegues, les espavilades. 

Com goses excusar-te després d'un tros de vida de pura violència? Insolent. Tal vegada un dia el cel no siga blau, et mires a l'espill i no t'agrade el petit monstre, clon de clons, que hi veus. Tal vegada entengues, només en part, que no us va tocar gaudir la vida per igual. Que per cadascun dels teus guanys, dels teus somriures sorneguers, de les teues llibertats, hi ha una renúncia, una derrota de la teua estimada dona, però també de totes les que amb la seua condició van tindre la fortuna de nàixer. Tal vegada un dia et mires a l'espill i te n'adones. Podria ser hui mateix, i hui podria ser ja tard.

Perquè hui segueixen plorant-li els llavis amb totes les veus silenciades. Li ploren les burdes excuses dels mateixos covards. Li treuràs l'ànima, li arrencaràs l'estima pròpia o li destrossaràs el cor que et va entregar, però no li robaràs el costum de ser dent incisiva i mordaç, de ser ungla esgarraposa, de ser carn tan humana com la de la meravellosa dona, una d'entre tantes, que et va portar al món. Ningú li treurà el costum d'alçar-se cada matí, mirar-se a l'espill i pensar que ha de vèncer la ment o el cos, de sacsejar les cadenes amb les que homes com tu l'han lligat per fer-les escoltar quan es vestisca i creue la porta de casa. Li plora el cor per tu, i li ploren les mateixes hòsties de fa mil anys.


dilluns, 19 de novembre del 2012

Deu

Fa por i alhora goig sorprendre's a una mateixa en instants d'absoluta improductivitat. Cada matí, cada vesprada, cada nit. Cada classe, cada cigarette break, cada conversa. Tots els moments que composen els meus dies són únics en si mateixos i per tu mateix. Per tu, que me'ls furtes perquè sí i em deixes sense saber què fer amb aquest cap. Si supeditar-lo al cor, si mantindre'l al seu lloc: eixa és la qüestió. I, entretant, el món s'atura cada volta que somrius.

Deu dies.


dijous, 15 de novembre del 2012

Llavis que criden rebel·lia

Sec davant la pantalla després de disset hores al carrer, hàbitat que amb els anys ha esdevingut natural, i al silenci amb banda sonora de Chopin que impregna l'habitació et pense. En són moltes, les preguntes que m'han visitat el cap darrerament. Massa perquès per tan poques respostes. Sobtadament, l'última calada de l'últim cigarret de la jornada em regala un impuls interior que il·lumina tots els dubtes. A aquestes alçades de la nit no recorde com m'aterria aquella conjetura no resolta al voltant de si veritablement era possible, per una dona com la que subscriu aquestes paraules, arribar a despertar cap estima dins de tu. Les respostes són evidents.

Una dona que s'autoanomena revolucionària és extraordinàriament sensible sense ser feble. Pot sentir ben endins fins la més absoluta insignificància perquè s'indigna més. Cert és que conceb tot tipus de preguntes que no són, precisament, innocents. Preguntes que porten implícit el qüestionament. Perquè crida més fort, gemega més profundament, plora més desconsoladament i desitja més ansiosament. Una dona que es diu revolucionària sempre alça la vista per apuntar més enllà del codi de valors que impregna la majoria dels cervells. Perquè mira més enllà de l'estètica i l'arquetip preconcebut per la mercaderia femenina. Perquè la seua feminitat no mai depèn de les determinacions del capital i és més sensual que els capricis tendencials del moment que li ha tocat viure en un món que no li basta. Perquè defensa i es defensa. Perquè besa, delirant, com si no hi haguera un proper bes. Una dona revolucionària ix cada matí per la porta de casa fent sentir les seues passes. Carrega responsabilitat a les esquenes, rebel·lia als llavis i milers de raons entre els cabells. Raons per ser i estar. Una dona revolucionària no olora a Dior, sinó a pòlvora, a esprai, a gasos lacrimògens. A terra, a suor, a muntanya, a sang, a sols d'hivern.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Fallen les cordes vocals


Fallen les cordes vocals en nits de solitud i d'abraçar-se sola al propi llit. Em pregunte on han marxat les paraules de la boca. O per què en teclege d'altres -amb no massa determinació, però les teclege- i tanmateix no sóc capaç de parlar-les. Tantes tardors després, seguisc sent la mateixa xiqueta estranya que al col·legi s'apartava de la resta per seure a qualsevol racó i escriure o dibuixar dimensions llunyanyes -surrealistes i alhora hiperrealistes- on imaginava fugir, infectada de veritable paüra. Efectivament: vint-i-quatre anys i, en comptes de parlar...

Serve i conserve totes les meues paraules. Les guarde al silenci opac d'aquesta gola que es va congelar quan els teus ulls em penetraren i, sense poder deixar-les anar, he de confessar que és un cor sincer qui les dissenya. Pense en les meues paraules i m'arrencaria amb violència el coll perquè, xiquet, descoratja que no les pugues escoltar. Mai no sabràs de boca meua les hores nocturnes que t'he somiat sense realment voler-ho, ni quantes voltes t'he invocat volent realment fer-ho. Mai no podré explicar-te per què espai i temps sovint em fan la broma pesada i decideixen dibuixar la teua figura perfecta al meu davant. I em deixen vore't, o tímidament imaginar-me robant-te un tros dels llavis. O, senzillament, seient a un banc per Glòries o Tetuán. Despullant-me amb la teua mirada incisiva, d'ulls de gel que volen fondre's, i esbrinant el que ocorre amb aquesta nena de llavis negats. 

Tan senzill i alhora tan difícil. Em conforme, entretant, deixant-me empresonar cada nit pel plaer de pronunciar el teu nom entre vapors d'aigua calenta i gemecs ofegats. 

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Huracà

Caminaren. Caminaren amb la vista ennuvolada per la cervesa acumulada durant hores en aquell bar, envoltats de gent, sense atrevir-se a mirar-se l'un a l'altre. Caminaren a la ventura. Ell li descobria, improvisant, carrers d'aquella ciutat gris plena d'històries secretes, de poesia a bancs i vagons de metro. De versos en forma de prosa desemmascarant la boira de la soledat que cobria el cor d'aquella dona petita però valenta. De rajos de llum en el somriure impecable d'aquell home alt, rabiosament guapo, a estones cohibit. Els observaven la nit freda, la llum pàlida dels fanals, els curiosos des dels cotxes. Els contemplava aquell fons urbà morint d'una set infinita, compartida però amb prou feines manifesta. "Aleshores dis-me què he de fer", deia ella, que ja tenia les pupiles clavades en el fons infinit d'aquella mar reflectida als seus ulls. 

Besos interromputs per somriures i mans apressades sobre noves olors de roba, de pell, de llavis. Fugides amb les primeres clarors albirant-se al negre del cel. Racons on no deurien haver estat que ara són l'escenari d'un primer encontre nerviós però tranquil, passional però tendre. Dos parells de mans entrellaçant-se per moments, dos tatuatges mútuament mossegats, dos parells d'ulls que no s'atreveixen a aguantar-se eternament la mirada -podia haver-hi més del que pogueren arribar a imaginar, i l'abisme d'allò desconegut la feia tremolar per culpa d'aquells ulls color mar que començaven a ser un huracà fent-li trontollar tot de colp-. 

Dos cors que començaven, tímidament, a bategar.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Censurat

Els records. Tots aquells mesos. Els darrers dies. Censurats. Prohibit sentir explicar. Prohibides les paraules. Prohibit mostrar la veritat. Prohibit expressar tantes sensacions reals. Tot censurat. Sols hi ha una cosa permesa: "folla'm com una bèstia i calla com una puta".


¿Tu verdad? No, la Verdad,
y ven conmigo a buscarla.
La tuya, guárdatela.
(Proverbios y Cantares, LXXXV, Antonio Machado)




divendres, 24 d’agost del 2012

Acabar

Amb les mentides. Amb la persistent nul·litat de l'amor propi. Amb l'absència de la dignitat. Amb el dolor. Amb la farsa. Amb el maltractament. Amb la hipocresia. Amb les cares que evoquen valors contra els quals jurem lluitar. Amb soportar com la comoditat, la propietat, la tradició, el conservadorisme cristià s'apoderen de la trista existència de guerrillers sense guerrilla que lliurar. Amb tot.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Entranyes sagnants

Hi ha un xic al meu país, d'aquells que et fan pensar "amb tu lluitaria i per tu me deixaria, per què no, estimar", que sempre em saluda al crit de "¿qué pasa, Nervio?". Probablement no es fa una idea de com n'és, d'il·lustratiu, el malnom que va escollir per a mi amb aquella espontaneïtat. Servidora, que mai ha estat de cul quiet, comença a comprendre que l'ànsia conviu amb ella. Això acaba de decidir gitada al sofà, en estat quasi vegetal, mirant al sostre i de nou amb el nus a la gola. Eixe nus que no marxa.

Nus de nervis, ànsia condensada en mida portàtil. Càrrega pesada que s'instal·là quan tu marxares. Muntanya de fem que torna opaques les pupil·les i em furta el paisatge d'una vida plena de pedres. Lentament usurpa el lloc al coratge minvat, avergonyit, xicotet. Tantes voltes ha intentat fer de la meua raó el seu nou paratge que, al remat, ja m'hi he acostumat sense abans dignar-me a batallar. Quantes voltes han mullat aquests dos ulls -que, deies tu, estimat, eren tan tendres, tan fatalistes alhora-. Quantes voltes ha vençut el cruent fatalisme a la tendresa del sentiment incipient. Quantes voltes ha vençut la nit a la passió finalment. Massa preguntes. I jo ja no tinc respostes. Se m'han acabat les maneres de saber patir, company.

I, tot i viure impregnada de por, he de confessar que ja no sé evitar estimar-te amb tota la força que li queda a aquest cos. Que et donaria, a preu de cost, quantitats immenses d'acceptació oberta, de força per saber triar, de paciència per soportar-te en dubtes, en ànsia, en ràbia, en desdites d'aquesta lluita que hem elegit a la vida. Que et recolzaria si desitjares la vida del color que t'isca de les vergonyes, si volgueres un espai, si pretengueres retrobar-te tu, home dels ulls impossibles. Que t'escoltaria si expressares la més profunda de les veritats, i que no mai em perdries per tal cosa. Que et miraria sempre amb aquest fatalisme inevitable que m'ha atorgat la vida barrejat amb la tendresa que tu li vas posar a aquest conte surrealista, únic, impossible d'evitar. Perquè aprecie amb devoció fins al més absurd dels teus defectes, xiquet. I, si et preguntes quin tipus d'interés hi ha a sota, a quant és la retribució, no patisques. No em deus res, absolutament res més que un somriure i unes gràcies donades a temps.

diumenge, 12 d’agost del 2012

Robatori de somnis

Va eixir de casa quasi per necessitat. En el fons la companyia no importava. Divendres per la nit, roba suggeridora i l'estranya sensació de voler sentir que no estava perduda. Venia Ismael Serrano al seu cap: No habrá distancias que no cubra cualquier hombre que te busque... A mig camí entre la decepció i la incomprensió va tancar la porta de casa després de repassar de nou els llavis de roig foc mirant-se a l'espill amb fingida determinació. "Ànim, xiqueta, que tu vals molt".

Unes hores després, i sense poder deixar de remenar a la bossa cigarrets i l'aparell que li permet sentir-lo a prop i alhora lluny -o llunyà-, es recolzava a la barra amb un gest d'assumida derrota anticipada. El cel cercant-la de colp, l'ànsia eterna, la incertesa absoluta fugia entre les estrelles que no es podien vore a aquell poble mariner. Es preguntava on havia marxat la il·lusió, perduda en segles d'espera. Posa l'últim got de whisky sobre la barra concloguent que deu ser el món, que s'equivoca amb ella. Conclusions fàcils per quan no es troba el cor amb força per pensar. "Ací estic i fins ací he pogut arribar", es repeteix mentalment una i altra volta. Ja no cerca, ja no ansia, ja no espera. Per a què. Era més fàcil desaparéixer a la tarda profunda de l'oblit. Deixar de demanar, de voler, de somiar. 

Li bastava amb sentir que ell existeix, que podia mirar-lo en la distància del no res. Saber que correrà directa als seus braços dins d'uns dies. Intueix, de sobte, que podrà fer-lo deixar-se estimar perquè la seua capacitat per donar estima perquè sí, per regalar sencer -ingènua, potser- aquell cor xicotet i fet malbé, és immensa i l'apropa a ell de forma inevitable. I aleshores se n'adona: no deixaria de demanar, perquè encara li resta un desig. Vol trobar-se amb aquells ulls impossibles. La resta, les maleïdes barreres esfondrades per sempre, el virus de la por dinamitat, ja vindrà. Perquè ha de vindre, sentencia. 

Abans que apunte la claror del dia, camina a casa amb els peus destrossats pels talons amb els que es fa escoltar allà per on passa. Camina en la nit obscura i ni tan sols la il·lumina un tímid fanal al carrer. No l'atura l'obscuritat, però. Deixarà que els seus passos continuen avant, tot i la consciència de l'abisme possible al final del camí. Però segueix centellejant el foc als seus ulls. 

A les mans, esperances. Als llavis que tant ansia, paraules que són oblits. Oblits que ja no sap si, allà surant enlaire, són tan sols quelcom inventat.

dijous, 2 d’agost del 2012

Víctima, botxí, còmplices

Llavis nerviosos, autònoms, que es neguen a descriure cada verb, cada adjectiu que aniquil·lava l'amor propi. Paraules que plenaren la boca del hui coronat botxí. So estrident, cridaner, que travessa tota l'avinguda una matinada de gener. Cigarret nerviós a un banc, o recolzada sobre el vidre de la finestra d'aquella habitació del terror. Ganes de cridar i, de sobte, la mudesa s'apodera de les cordes vocals. 

I tot i el sabor amarg dels records, sempre hi ha un tros de dignitat intocable que rebrota en el moment oportú. Una xicoteta veu que li ho demana: fes cas d'eixes petjades a la teua pell, a voltes visibles i d'altres discretes. Eixes petjades no estimen. I en aquell precís moment torna amb força la xiqueta dels ulls trencats que sempre sap complementar un somriure i eixugar-se les llàgrimes. Sense preguntar-se si es tornaria a sentir estimada. Sense pensar en si el joc del fracàs tindrà o no final. La tristesa es torna en odi i aleshores, i només aleshores, recorda clamar i reclamar. Fer força fins aconseguir donar-li el que va rebre. Evocar aquelles escenes terribles i pensar, amb determinació, en el seu final. Que s'engavie a si mateix, que no seguisca matant dignitats en silenci. Que esdevinga absència la seua insignificant presència. Que es jutge, es condemne i es retire. Que es quede sense existència, que ni tan sols puga observar l'altre cuidant allò que ell mai no va estimar.

Còmplices sempre n'hi hagué. I sempre, em tem, n'hi haurà. Regna per moments la impotència en la xiqueta dels ulls trencats per tal cosa. Per tan curta existència i tants testimonis. Per tan flagrant crim i tan relaxada impunitat. Perquè cert és que els crits silenciats són inaudibles, però la seua boca mai ha estat tampoc convidada a vomitar entranyes mesclades amb fantasmes pretèrits que inevitablement retornen eternament al dia a dia. Fantasmes reflectits en la cara de tots els còmplices. Se'n penediran els covards, plorarà demanant clemència el botxí. I seran venjades les llàgrimes de la xiqueta dels ulls trencats.
 

dissabte, 7 de juliol del 2012

Molestar

Ho pensava aquesta vesprada mentre feia un cafè amb una xica preciosa, d'aquelles que et fan pensar que no estàs sola davant la merda. Necessite la meua vida. Recuperar-me a mi mateixa, treure'm del calaix de l'oblit i tornar a la primera línia. No ha començat l'estiu i jo, que mai no he tingut massa de mediterrània, ja necessite aquelles pluges àcides i fangoses de mitjans de setembre. L'olor de les primeres fulles de Blasco Ibáñez ballant enlaire. La frescor del paper nou i el cafè, de nou, calent. Començar i poder realitzar tantes maneres de lluitar, tantes il·lusions i desil·lusions que encabronen i motiven alhora. Les nits fent parlar els carrers. O les nits sense dormir per estar enfront de la pantalla, o empunyant el boli contra un full. O perquè hi ha companyia, i no t'incita precisament al descans. Els quintos, les llaunes i la plaça del Cedre. Revolucionar el meu voltant i barallar-me amb tothom, arriscant-me a que m'odien o m'aprecien. En el fons, si provocara indiferència moriria de ràbia. Plantar cara a les imbècils. Deixar estar eixa classe tan important perquè et conviden a una litrona a les onze del matí. Començar a estimar, amb sort, i saber fer-ho. Seguir odiant. Odi de classe. Destrossar oïdes alienes amb els decibels dels crits que intercanviaria algun desafortunat, segur, entre lemes al carrer, cançons a la dutxa i orgasmes al llit. Tornar a vore totes les cares de front. Les agradables i les que provoquen arcades. Demostrar que seguisc ací. Que no me n'he anat a la merda mai, per molt que m'hi hagen enviat. Que torne. Més adorable per les que m'adoren, més odiosa per les que m'odien. I quin gust em doneu, malparides. Que em conforme sent així de perra en aquesta vida. Recordar el fred de les set del matí i les dutxes calentes fins cremar la pell. Parlar. Exaltar-me per no res. Ballar. Subvertir-nos. Cridar. Que se'ns escolte. I si no, cridar més. I molestar. Molestar a tot arreu.

dijous, 5 de juliol del 2012

Tal volta una paraula inesperada

Tal volta una paraula inesperada enmig d'una nit amoïnosa com aquesta, de juliol valencià, poguera interrompre momentàniament la tristesa. Tal volta podríem dir-nos qualsevol cosa, un sfumato d'imperfecte acabat que difuminara la bruta frontera entre les ganes de plorar i les de riure. Podríem fins i tot dir-nos silencis sepulcrals per amagar paraules que, pronunciades, són milions de ganivets clavant-se per aquest cos arruïnat. O silencis agradables que intentaren festivar que la vida està plena de senderis i una maleïda casualitat em col·locà al mig del teu. La xiqueta, sempre tan oportuna ella. Però potser no serien silencis d'extrema complicitat, d'aquesta que reconeixes com a entendre's sense parlar. Pum. Darrer batec del cor. Potser mai no podria donar-te d'això. Ho pense i em pregunte si no seran llàgrimes de nena capriciosa que xiscla amb rabior perquè no és ella, ni podrà ser-ho mai. A little too ironic, com diria l'Alanis.

Però no venen paraules inesperades que interrompen aquest parell de llàgrimes infinites. I queda prémer les dents per les nits. Amb força, tancant els ulls per a que deixen de mullar-se les galtes i desaparega la imatge d'eixe llit que cremaria a risc de què m'odiares per a sempre. Queda enervar els dits per a sostindre amb fingida tranquil·litat el cigarret de les solitàries. Queda sobrevindre'm al son com la fera indòmita que ha saciat l'ànsia de bogeria extrema i entra en descans. El descans de la guerrillera obstinada que de sobte, per un instant, rebutja des del fons de l'estómac que tiocfaidh ár lá. Que sotmet la seua ment, amb l'ànim coagulat, a la ficció. A la metàfora. Fugint.

divendres, 29 de juny del 2012

Vuit hores i mitja

Un altre cigarret. Una altra matinada sense poder-me treure del damunt la petjada immensa d'aquelles vuit hores i mitja, pretèrites i amb projecció infinita en el present. No creia que ho faries. Et feia menys valent i, una volta més, m'han guanyat eixos ulls impossibles i la teua determinació. No todo está perdido, encuéntrate conmigo... Vuit hores i mitja amb banda sonora, certament. I, encara així, dubte que existisca melodia possible per aquella estampa. 

Tenia por. Por de no poder desapegar-me mai més d'uns llavis que estan fets per a mi. Por de que fores mentida. Por a que m'agradara massa instal·lar-me als teus braços, a patir després el rebuig etern per al que la meua ment portava temps preparant-se. Creuava aquella nit l'últim pas de peatons abans d'abraçar-te quasi per instint -em vaig saltar les regles, i em consola no haver estat l'única- i només se m'acudia calcular maneres d'esborrar-te. Pensar en què no se't passara ensenyar-me a oblidar-te si senties que el teu cos no encaixava amb el meu en les abraçades interminables d'aquell barri on volíem fugir del món. Que recordares mostrar-me la manera de treure'm la petjada dels teus llavis de la pell. Acepto gustoso tu oferta, sólo con una condición: que no se acabe esta noche y que no me enamore yo. Potser, qui sap, et creies capaç de controlar-ho. O potser havies perdut tot l'interés per controlar-ho i ja donaves per acabada la dosi de seny. Tal volta la teua ment juganera ja havia decidit viure aquesta bogeria tan dolça. I gràcies per la teua valentia. Em trec el barret, company.

I ara desperte amb el sabor del teu nom apegat a la meua boca, i crec que ara habita la meua gola per a sonar naturalment amb cada orgasme que em provoque en la inquietud de l'espera. A cada hora el rellepe insaciablement als meus llavis com si fóra l'última gota d'aquella cervesa de marca inconfessable. Si et dic ara que em fa mal el cos sencer perquè no soporte més aquest desig enorme de sentir-te a dins potser no ho cregues i penses com és possible tot plegat. Jo, tan xiqueta i tan boja. Tu, tan madur i tan ferm. I jo tan lluny d'eixes mans endurides que semblen núvols quan em toquen. Morint-me al meu llit per acaronar-te una galta, o perdre de vista els dits entre els teus cabells, o despullar-te callada. Sense més soroll que el silenci, parlant-te amb les mans i la mirada. Per a què més. Tota la resta sobra.

I tot plegat, xiquet dels ulls impossibles, no és més que l'onada d'alguna cosa que ix d'ací dins i a la que no vull posar-li nom perquè encara em poden l'orgull i la prudència. No sé què deu ser. O sí. Però emmudiran les paraules fins que tinguem les cames entrellaçades al llit d'algun racó d'eixa ciutat. Només sé que signe el meu rendiment. Que eixa cosa ara impronunciable va esclatar la nit de les vuit hores i mitja, quan la teua boca va arrencar, sense el meu consentiment, aquells besos dels meus llavis. Hoy me muero por volver...

dimarts, 26 de juny del 2012

Una abraçada


Encara no havies eixit amb el vestit que no mai em voràs a mi posat i ja se’m removia l’estómac, que planejava la fugida del naufragi en forma de llàgrimes. És absurd, supose, sentir la pèrdua si no marxes de ma vida. Tot i així, decidisc no fer-me entendre. A mi, que seguisc sent més vísceres que cervell. Així que ature la manifestació dramàtica del final del conte i torne mentalment enrere. Tu, de nou, amb el vestit que no em posaré. Tu, amb els cabells recollits descobrint les línies de la cara perfecta que tantes voltes he envejat. No me’n queda una altra: acomiade indefinidament les llàgrimes del drama per a donar la benvinguda al somriure que encara –ho reconec- no m’havia volgut dibuixar a la cara. Havia posposat aquest moment: sentia la necessitat imperiosa de viure’l de veres. 

Som germanes, i  la màgia d’allò compartit no desapareixerà mai, per bé que potser mai no desaparegueren les nostres diferències. Tampoc no marxaran del cor les penes d’allò que mai vam compartir. Però ja no vull mesurar les paraules ni els sentiments. M’has ensenyat que els anys que pesen sobre un cor reprimit només et fan perdre vida. Que estar boja no és, després de tot, una opció dolenta. I a qui li moleste, two stones, baby

I ara has decidit que serà ell qui t’agafe la mà per a recórrer el senderi de la vida. Qui canvie les teues nits de solitud per concerts i cançons que són la banda sonora d’una història que només vosaltres compreneu, per t’estimes i besos perduts entre els llençols. Però jo restaré darrere, caminant a prop de la teua ombra. Apegada, o quasi, a l’altra mà. I si caus seré ràpida, t’ho promet: mai més s’obrirà, punxant, roent, una sola ferida al teu cor. 

A aquestes altures pense, amb mig somriure, que tindre una germana gran em farà sempre seguir sent una mica xiqueta. La mateixa xiqueta vergonyosa, infectada pel virus de la por, que es va desfer abraçant-te en aquella església. I ara vull tornar-ho a fer mil voltes. Tants anys, tantes coses, per acabar resumint-les totes en una: asko maitte dizut.

dimarts, 19 de juny del 2012

I de sobte, solitud


No estarás sola,
vendrán a buscarte batallones de soldados
que a tu guerrilla de paz se han enrolado.
Y yo en primera fila de combate
abriendo trincheras
para protegernos, mi guerrillera. 

No estarás sola,
te saludarán a tu paso en mil idiomas, con mil lenguajes,
la gente a la que despertaste en cada viaje,
los que dormían en las calles,
a los que preguntaste,
por su esperanza, por su desastre. 

No habrá distancias
que no cubra cualquier hombre que te busque.
No habrá rincón en que tu nombre no se pronuncie.
No habrá misterio o duda en que tu presencia no luzca,
faro solidario en ausencia de paz,
en tiempos difíciles Estrella Polar. 

No estarás sola,
siempre habrá quien se parta en dos en cada despedida,
quien te dé aliento cuando te des por vencida.
Tu revolución llenará sonrisas,
yo la incorporé a mis aperos
de trabajo, a mi vida. 

Clava hoy tus raíces en mí.
Quién pudiera retenerte en Madrid.
Visitaremos lugares a los que hemos
ido antes juntos,
antes de conocernos,
antes de encontrarte. 

No estarás sola,
siempre habrá quien te ayude a hacer las mudanzas,
quien te regale manos, flores, presencias, sin pedir nada.
Y allí estaré para amarte,
y aunque no esté,
allí estaré para amarte. 

No estarás sola.
No, no estarás sola.
No estarás sola.  











dilluns, 18 de juny del 2012

Jo no sé...

Por una mirada, un mundo;
por una sonrisa, un cielo;
por un beso... yo no sé
qué te diera por un beso.
Rima XXIII, G. A. Bécquer



A voltes em sent reina, com si tot ho posseïra, i a voltes em sent desposseïda. Mendicant, en el tèrbol instant de la indecisió mútua, un simple bes. Entra per la finestra un raig de sol amb la primera claror del dia i em descobrisc preguntant-me, abans d'obrir els ulls, si no eres tan sols una mentida. He sentit el teu bes, i s'ofega per moments a una mar profunda. Sembla que vol perdre's, que no el trobe, que m'apressure al seu darrere. L'he sentit i no en tinc prou. Necessite viure'l, perquè és l'únic que em podré guardar. Que poses sobre ells, en format reduït, tota la teua tendresa i una part de la passió que amagues. Que tranquil·litzes aquests llavis que vessen nervis i por. Que regne el silenci i no el trenques amb paraules. Que descobrisques el meu sabor barrejat amb Estrella i Winston enmig del moment d'una nit que serà surrealista, i tanmateix serà per sempre meua.

dissabte, 9 de juny del 2012

Tres paraules


Eixes tres paraules han alliberat una onada de nervis que no sé com neutralitzar. Bé, d'acord, hui parlem. Quan ja no queden més que passos que no caminen enlloc, i gats entre els cotxes, i solitaris que fugeixen de la solitud, i música cutre als bars. Parlem. I jugaré al joc del fracàs i -que estrany- guanyaré. Com sempre. I deixaré caure entre els teus dits imaginaris algun sospir, d’aquests que serveixen per substituir les paraules: per tot allò que he fet malament, per les errades que encara no havia comés, per les imaginacions que no vaig saber cosir i es trencaren.  Un sospir per totes les nits que d'ara en avant venceran a la passió –jo que pensava que la passió sempre vencia a la nit-. I em beuré un got de cervesa en la barra d’un bar que no faça gust a derrota i tornaré a repetir mentalment aquells dos versos de Benedetti. I demanaré un the end amb rialla ornamental per a que no triomfe el tedi i que guanyes tu. Que visques. Que no perdes, company, perquè tu no estàs fet per a perdre.

Hui, i potser tan sols hui, pense en tu i a tu renuncie. Potser perquè és allò més generós que es pot fer per algú que, sorprenentment, cada dia t'importa més. O potser perquè no has començat a marxar i ja note aquella absència estranya. Aquella que no ho és en realitat, que només és una presència constant d’allò que es troba a faltar en forma de fantasmes que ens freguen la pell i hi deixen rastres vius de la memòria d’unes nits enfront d'una pantalla, de l’oblit que encara no existeix. És un buit ple d’absència, que no és absència sinó pura presència. I per això cou.

Així que aquesta nit governaran les cerveses, i demà em replantejaré. No canviarà la cervesa, però canviarà la barra de bar pel parc del Cedre, o per qualsevol altre racó d'aquesta odiada i alhora estimada València meua que alguna nit m'agradaria haver pogut fer teua. I seguiré sent la dona dels desastres, i adorant que em mengen la boca amb avidesa. Pintant-me els llavis de roig per llençar-li, seductora, un bes al mirall –“guapa!”-. Encausant la mala llet en comentaris enginyosos o, si més no, intentant-ho. Cercant qui m’abrace com m’agradaria que tu m’abraçares en aquella nit de revetlla que estava per vindre i ara no sé si arribarà: per darrere, fent-me sentir la teua grandària, que m'encisa, i la teua respiració acaronant-me els cabells. Cridant com si m’hi anara la vida: lemes al carrer, cançons a la dutxa, orgasmes al llit. Cridant, en qualsevol cas. Invertint els meus darrers estalvis en el pou sense fons de la imbecilitat inherent a la resta d’homes errants que hagen de vindre a suplir-te i pesant, en algun racó de la consciència, el pes infame de l'absurd. Brindant pels bons i les bones, per la revolució. Mossegant el gel del fons d’un got si una nit, per casualitat, t’observe a curta distància.

divendres, 8 de juny del 2012

In-finitud


Separar els peus del sòl i alçar el vol sense necessitat d'agafar impuls. A voltes és massa fàcil fer-ho. Sense ser-ne conscient, una es troba envoltada de la calidesa desconeguda d'un tumult desordenat d'idees i somnis. De la passió exacerbada de l'animal es passa a la pesada culpa del devot. I torna a començar.

A aquestes altures, ja no sé definir-me. Però ahi està, sempre molesta. La por. Banyant-me el cos sencer com em banya la llum de la lluna, blanc hospital, al balcó d'aquest onzé pis. Acollona pujar a una altra dimensió tan fàcil i tan ràpid. I el cap, que no romandrà quiet ni un minut des que aparegueres -eres tan fotudament tu, merda-, no pot evitar preguntar-se si es podria arribar a pujar tant que la reciprocitat -tal volta imaginada- s'esvaïra. 

Que la passió esdevinguera pobra. I les idees, nul·les. I algun somni... evaporat.





dilluns, 4 de juny del 2012

Ni una mica

Intente atrapar-la i m'escapa dels dits una carícia sense destí però amb objecte. Descoratja no saber qui la recollirà pel camí. Si tu, si aquest o aquell. Com saber-ho, si imaginar tan sols aquesta carícia caiguent sobre la teua pell, a una galta, entre els teus cabells, em transporta al cel i m'embriaga. I no obstant això ho comprenc: no és per a mi aquest licor. De res servix emborratxar-se, ho sé, però el joc continua. Veiem qui tira la pròxima carta.

I tot sense adonar-te'n, m'ho has revelat. Així, jugant amb foc, l'aranya va teixir el seu parany, i no sé qui és l'aranya i qui l'esquer. Qui ha fet caure a qui. No sé per què tu o per què jo. Ja no sé una punyetera merda. Arrossegue darrere, a cada pas, el concepte prohibició. Et sorprens amb el misteri i, en clandestinitat, tornes la jugada mentre espantem la moral com a dany involuntari. "Com sortir d'ací", et preguntaràs. I jo no sé respondre't en paraules, i per dintre diu el pensament que si tires la pròxima carta, vull saber on te l'emportaràs. Perquè hi aniré com qui corre a fosques. En el fons, però, és un sí i no. Una part de mi es resisteix -barrots de la pell que deixen el desig a trossos-. Però ho saps, em tens sencera. Tu, que no seràs ni una mica meu.



dijous, 31 de maig del 2012

Sexe eteri


Botons que obeeixen els dits. Cinturó que no es vol resistir. Cremallera que baixa a ritme lent, tan lent que crec que em desespere. Carícies furtives, furtades. Tanque els ulls per pensar-les. No puc fer massa més que prémer els ulls i gravar cada sensació a foc. Per si no torna. La llengua passa tímida, com qui s'endinsa en el terreny on s'han acabat les lleis, entre els pits. Crec sentir cada racó del meu cos. Unes paraules a cau d'orella. No sembles tranquil, i crec que això em posa. L'alè a sobre fa perdre el sentit. És aprendre a embogir amb no res. La pell i el vell es posen en guàrdia. Un dit repassa els meus llavis, marcant-los, redibuixant-los. La meua llengua demana investigar-lo. Ell, independent, baixa fent formes irregulars cap als mugrons, duríssims ja. Endevine, de sobte, uns llavis humits baixant cap al ventre. No sembles tranquil, però les mans parlen per sí soles. És un pacte.  Largo. Eixos llavis pretenen fer-me morir abans de sentir-los. Es posen dolçament sobre el xicotet tanga. Milions de graus de temperatura brollen per cada porus de la meua pell i jo em sent idiota, immòbil. Lento. Si poguera cridar, t'obligaria a fer-ho tot. Aquells llavis que semblen gaudir fent patir per fi atenen el meu desig. Es colen entre les cames sense el mur de tela que em cobria la vida. Adagio. La mirada apuntant al sostre. Ja no sé si sent dits, llavis o llengua. Moderato. Sols sé que em toca un àngel. Allegro. Comence a tremolar. Crec que vaig a esclatar. Presto. Em mossegue el llavi inferior i les meues mans premen fort els llençols humits del llit. Prestissimo. Cames i natges es tensen sense voler. Pura reacció. Sospire entretallada i m'entregue completament a l'instant, dolç i agònic, on sent morir. Ara el no res ho inunda tot. Sols puc escoltar un llunyà tic-tac.
 
Alarma. Òbric els ulls. Merda, les 09:20 i un treball per fer. És maig i fa fred a la cambra. La roba interior, mullada.
 

dimarts, 29 de maig del 2012

El meu silenci, pel teu


El meu silenci, eina per pensar-te com a quelcom inassolible. Mur que, gèlid, egoïsta, t'ensordeix el meu prec. I el perfum dels meus batecs et fregaria, en passar pel teu costat, i tu mai no ho sabries. No et culpe, company: no se sent el crit ensordit. Avui comprenc que el teu silenci, el fingir que tot ho ignores, és la manera més subtil de declarar la teua indiferència. Tal silenci és -no ho dubtes- molt més dolç que les paraules.

Ara que cau la nit, i amb la boca apegada al cigarret, no puc deixar d'entonar aquelles paraules de Benedetti. "Aunque la noche pase, y yo te tenga y no"...

 

dimecres, 23 de maig del 2012

El món entre les mans

Amb la ferma determinació d'endinsar-me a les aigües de la pura casualitat, i sense cap més companyia que l'ombra de mi mateixa, es dissol aquella metàfora tan meua i tan de tots. Es fon en l'abstracció del no voler pensar. I així m'escapà del cap la teua figura, que voluntàriament i cada nit evoque- jo no sé si bonica, si lletja, si mediocre; és tan sols la que desitge-. I, tot sense voler-ho, arrossegue en mi la frustració de no poder fer peu al pou de l'autoconfiança i deixar d'amagar-me sota la broma improvisada.

Ja podria tindre el món sencer entre les mans i oferir tot allò de bo que tinc, que mai no sabré si he d'arribar allà on vols. Perquè sembla que t'hi negues per a mi. Que desapareixes, forani, llunyà. Càlid enfront de la pantalla per instants, alié i fugisser les més de les voltes. Les nits en què apareixes perquè t'evoque, encara que no vulga fer-ho, tracte de no pensar-te més. Molt em tem, company, que alguna cosa falla perquè esdevé àrdua tasca ignorar tal atracció. I, encara més, ignorar que trespasse les barreres d'allò físic.

I, en fi, cavalcant al neguit que no marxa, advertisc amb sorpresa que t'admire, que sembla que t'adore tot i la teua absoluta indiferència. Però el llit, fred de solitud rutilant, amaneix trencant el somni en què t'apropie.

dijous, 17 de maig del 2012

Imbècil

Va aparéixer al meu cap com una sospita insolent que va decidir instal·lar-s'hi amb traïdoria, com per casualitat. Vaig obrir els ulls de colp tractant d'ignorar el mareig que feia moure les parets de la cambra a bandades. Malestar general, just cost dels excessos de la nit anterior.

Aquella situació innòcua i alhora incòmoda aconseguia deslligar tots els meus nervis, que amb summa cura tornava a empresonar de nou a la meua caixa de Pandora particular. Quan es dóna tal situació, quan succeeix una metàfora tan d'imaginació i alhora tan de tots, l'única cosa que puc fer és tornar a tancar els ulls i esperar. Ganes de cridar, però fallen les cordes vocals. Així encara em quedava pitjor, en derrota absoluta. Quasi vençuda per la tos, el tabac que no sóc capaç de deixar, les canyes que no guareixen la tristesa i altres substàncies que no aconsegueixen ornamentar una cara plena d'ulleres morades amb un fals somriure. I allà restava, abraçada a aquell 13 de maig que no era igual a cap altre migdia de diumenge. Ment en blanc.

Però aleshores la vaig notar, envoltant-me. Pesada, densa, cruel. Dolorosa. La soledat. Es filtrava per tots els porus del meu cos, posseint-me, buidant-me sencera per dintre. I no hi podia fer res. No em quedaven pensaments, ni paraules, ni idees. No tenia més llàgrimes. Tan sols una fastigosa sensació d'ineptitud. Soledat pura i dura. Així vaig quedar. Quasi despullada, tombada al llit, amb la mirada apuntant al sostre i un abisme als ulls i la gola...

dissabte, 21 d’abril del 2012

Curiós

València, migdia. El sol apunta directament a la cara. El vent no suavitza massa els 23 graus que marca la pantalla de la farmàcia. Es nota la primavera valenciana. En aquesta ciutat la primavera ha despertat els carrers, però també els cossos. Els cors, les ments, les vides apagades. Però desperta de forma il·lusòria, d'allò que sembla ser però no és.

Una vegada més, estic asseguda a una barra quan apareixes. Hola, què tal. Dos besos d'un mil·lisegon cadascun. Val, tampoc no esperava una entrada triomfal, amb recital de poema de Neruda i bes interminable de pel·lícula inclosos, però tan poca efusivitat inquieta. Me n'isc a fora. La cigarreta sempre és una solució recurrent. Una dona passeja el seu gos al mateix carrer, i al del costat és dia de mercat. Un home crida als quatre vents "¡la pieza a un euro!" darrere d'una taula plena de calces. Una parella es mira el menú del bar, s'ho pensa i finalment prosegueix el seu camí, carrer amunt. El fum, ingràvid, sura al meu front. Abans de començar a pensar, la cigarreta ja s'ha consumit i jo perd l'excusa per romandre a fora. Torne a dins i em col·loque a poca distància de tu. Quasi es podria traçar una línia recta entre nosaltres. Tu observes un punt indeterminat, inexpressiu, a través d'eixos ulls que ja no tenen el mateix color. No trobe la teua mirada. El meu cap, a punt de patir col·lapse. No t'entenc, xaval. Per més que intente especular, desconec absolutament què hòsties passa per la teua ment. És més trist que confús tot plegat, per a què negar-ho. Si no fóra perquè el lloc no era el més discret i, per adobar-ho, jo sóc una infame covard, et vomitaria unes quantes paraules que em ronden pel cap aquests dies. Una espècie de "mira, no sé què t'has pensat que busque". Bé, potser una mica d'afecte. Alguna abraçada d'aquestes que reconforten quan tot és una sobirana merda i vols enviar-ho tot a prendre pel cul. I no et negaré que alguna pinzellada de sexe. Però vaja, com tothom, no res excessivament estrany. No pretenc casar-me demà, ni que vingues a dinar paella a ma casa els diumenges. No vull flors, ni poesia -poesia són les ones de la mar-. Però vaja, que si no vols o no t'abelleix pots dir-ho clarament i treure't del cul l'escombra que t'acabes d'empassar, perquè açò no és còmode per a ningú. Que sí, que tots som rars i rares i la vida és molt complicada i tots tenim les nostres mogudes internes. Però ets tu qui m'ha buscat. Ets tu qui ha reclamat, qui ha iniciat i qui ha ha afegit la tendresa a tot açò. I han passat menys de 24 hores, i sembla que hages marxat a tretze anys llum d'ací. Tu ho voràs, però jo sóc com sóc i no m'agrada marxar amb cara de pomes agres. Prou tinc amb les meues coses, de mode que fes-me bona cara, tan bonica que la tens, i deixa de fer ganyotes. Que dies de merda en tenim tots però està molt lleig pagar-ho amb qui no ho mereix. No ho fas, tot i això, i marxes amb un adéu en la distància, de nou defugint de mirar-me directament. 

"Imbècil", mussite per a mi mateixa mentre busque una altra cigarreta. Hauria de deixar que t'afonares al pou de la indiferència indefinidament. I desconec la raó, però no puc fer-ho. Curiós.

divendres, 13 d’abril del 2012

13 d'abril. Matinada

Esta matinada la musa no em ve a visitar. No és la inspiració la que m'empenta al teclat de l'ordinador. Estes són paraules d'urgència absoluta, d'histèria interior mal canalitzada. De presses, d'ànsia, de ganes de tot i de res alhora. De menjar-se el món i enviar-lo a prendre pel cul. 

Puntualitat. Felicitats. Falta tabac, merda. La terrassa del bar. Bé, té màquina de tabac. La cervesa. La cassalla. Com odie la cassalla, hòstia. Però a la teua salut em sabia a glòria. Un altre glop enorme de cervesa, "per a rebaixar". I un piti. Converses que no tenen en compte l'hora. El cambrer ens fa fora. Tanca tot massa prompte un dimecres a este racó de La Marina. Un altre bar. Una altra terrassa. Més tabac i més cervesa. La mirada insoportable. Perquè si m'atrevisc a soportar-la crec que et menge. De nou van a tancar. Ara pagues tu esta. 

La mar. El banc mirant a la mar. Bromes, caminar mig tort, riallades entremesclades amb silenci sepulcral. Passen tres xics. Que passen, que desapareguen, collons. Abraçada espontània, o no. Sospir. Ai... Besar. Mossegar. Mans que volen, gemecs a un banc enmig d'un carrer front a la mar. Bonica banda sonora, la de les onades a tan sols uns metres. Amagar-se a mitges. Mossegar, jugar, deixar-se endur. Cossos desconeguts que es palpen, que s'exploren per a reconéixer-se. Tan primera vegada i alhora tan fàcil. Mans que saben on van. Que intenten explicar tot allò que la boca calla. Em poses. Ho vull tot. La sorra per dins del pantaló. Sabates escampades. Que no passe ningú pel carrer, per favor. Ens falta temps. Maleït temps, sempre anant contra mi. Però gràcies a qui siga per regalar-me este abril que tant de temps he esperat. Per fi el meu abril. La tragicomèdia. El nus a la gola per dins, el somriure per fora. La por per dins, els collons per fora. El dolor clavat al pit, el plaer manifest a la pell. És digne d'un abril, d'això no me'n cap dubte. Una abraçada inacabable i mil besos per a donar-hi fi. Crec que se'm partirà el cos en dos. Cames que tremolen. Queda't ací un poc més. Tens raó, és màgic. Tant de bo poguera detindre's el temps. Esta nit, però, el temps era l'enemic.

Caldrà fer-li un pols al temps.

dilluns, 9 d’abril del 2012

9 d'abril. Matinada

Ella va construir la seua vida fonamentant-la en la creença que algú vindria a buscar-la allà on l'oblit habita a les seues amples. Que la treuria del seu carreró sense eixida per a enumerar-li en una llista tots els seus somriures plens de vida, totes les voltes que havia arquejat la cella dreta en senyal de desaprovació i el seu significat. Algú que la fera esclatar a riallades per no res, o que li contara històries surrealistes sense final feliç ni princeses.

"Sempre t'han agradat els gamberros", li va dir fa molts anys una d'aquelles xiques de les de compartir aula i converses de cafeteria a l'institut. Per aquella època ella no sabia, probablement, el que era un xic. Però ara pensa que tal volta aquell diagnòstic emocional fóra cert. Potser li agradaria que un bala perduda li furtara un bes. Perquè sí.

Porta massa temps en aquell carreró sense eixida en forma de barra de bar, amb un got sense fons a la mà i l'esquena recolzada sobre el respatller de la cadira. I observant el seu voltant, sempre canviant. Col·leccionant noms que evoquen figures d'homes que han esdevingut granotes decrèpites i traïdores. Plorant per dins, rient per fora i acceptant copes. Za zdaróvie. I revolució.

I de sobte, a les cinc d'una matinada d'abril -no podia ser un altre mes-, se sorprèn intentant engolir el nus que s'ha instal·lat a la seua gola. Després de tot, la tranquil·litza el fet de ser capaç d'emocionar-se fins la llàgrima viva. Tot i no tindre llicència per a implicar-s'hi, perquè la vida sovint regala homes al lloc i el moment equivocats. Seu davant l'ordinador, repassa aquella conversa i sospita que l'espera, sense fer trontollar ni per un instant cap dels seus principis inflexibles, pagarà la pena.