dilluns, 4 de juny de 2012

Ni una mica

Intente atrapar-la i m'escapa dels dits una carícia sense destí però amb objecte. Descoratja no saber qui la recollirà pel camí. Si tu, si aquest o aquell. Com saber-ho, si imaginar tan sols aquesta carícia caiguent sobre la teua pell, a una galta, entre els teus cabells, em transporta al cel i m'embriaga. I no obstant això ho comprenc: no és per a mi aquest licor. De res servix emborratxar-se, ho sé, però el joc continua. Veiem qui tira la pròxima carta.

I tot sense adonar-te'n, m'ho has revelat. Així, jugant amb foc, l'aranya va teixir el seu parany, i no sé qui és l'aranya i qui l'esquer. Qui ha fet caure a qui. No sé per què tu o per què jo. Ja no sé una punyetera merda. Arrossegue darrere, a cada pas, el concepte prohibició. Et sorprens amb el misteri i, en clandestinitat, tornes la jugada mentre espantem la moral com a dany involuntari. "Com sortir d'ací", et preguntaràs. I jo no sé respondre't en paraules, i per dintre diu el pensament que si tires la pròxima carta, vull saber on te l'emportaràs. Perquè hi aniré com qui corre a fosques. En el fons, però, és un sí i no. Una part de mi es resisteix -barrots de la pell que deixen el desig a trossos-. Però ho saps, em tens sencera. Tu, que no seràs ni una mica meu.