divendres, 8 de juny del 2012

In-finitud


Separar els peus del sòl i alçar el vol sense necessitat d'agafar impuls. A voltes és massa fàcil fer-ho. Sense ser-ne conscient, una es troba envoltada de la calidesa desconeguda d'un tumult desordenat d'idees i somnis. De la passió exacerbada de l'animal es passa a la pesada culpa del devot. I torna a començar.

A aquestes altures, ja no sé definir-me. Però ahi està, sempre molesta. La por. Banyant-me el cos sencer com em banya la llum de la lluna, blanc hospital, al balcó d'aquest onzé pis. Acollona pujar a una altra dimensió tan fàcil i tan ràpid. I el cap, que no romandrà quiet ni un minut des que aparegueres -eres tan fotudament tu, merda-, no pot evitar preguntar-se si es podria arribar a pujar tant que la reciprocitat -tal volta imaginada- s'esvaïra. 

Que la passió esdevinguera pobra. I les idees, nul·les. I algun somni... evaporat.