diumenge, 24 de juliol del 2011

El què

La dignitat, aquella paraula que descriu la més valuosa possessió d'una persona. La felicitat. Les ganes de somriure. Aquella manera genuïna i mig infantil de no deixar que dolors passats et treguen la il·lusió. La xicoteta espurna de dins que t'empenta, que t'ajuda a arriscar-te per allò en què creus o algun dia vas voler creure. Les ganes de tornar a creure. L'esperança de que arribe eixe dia en què sents que per fi començaràs a rebre el que amb tanta passió, d'aquella que de vegades és malaltissa però és rabiosament romàntica i sincera, has donat a la vida. La puresa de la innocència. L'instint de superació amb tota conseqüència. 

La sensació d'estar donant la vida per quelcom que mereix la pena. Això.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Instants insuperables

Aquesta és probablement la meua més difícil batalla amb el teclat de l'ordinador. No és senzill aturar-se de veritat per a confessar, sempre entre metàfores més o menys òbvies, el que una sent a dins mentre es desagna a poc a poc i nota com cada fil de força fugeix per a no tornar.

Hui només sé pensar, després d'una llarga nit sense poder aclucar els ulls, que hi ha virtuds que són el pitjor dels defectes. I no per això deixaran de ser virtuds. Potser eixa siga la raó per la qual en el fons, molt en el fons, me'n senta profundament orgullosa. Ma mare sempre m'ha dit que era especial a la meua manera, per aquella estranya forma de ser i estar a la vida. Que de petita era capaç d'enamorar-me d'una papallona només pels seus colors o per la forma com dibuixava el vol a l'aire quan passava pel meu davant. Ràpidament corria al primer paper que em trobara per a dibuixar aquella imatge tan preciosa que acabava de retindre per sempre a la meua retina. Aquesta capacitat extraordinària per sentir vertadera passió per qualsevol cosa tenia la seua cara obscura, no obstant, m'advertia ella: tan fàcil m'era sentir una passió sana com convertir-la en odi. Odi cap a eixa imatge, odi cap a mi mateixa i odi cap al món sencer.Una espècie de frustració potser, per observar-me a mi apassionant-me amb les coses de la vida mentre tals coses no s'apassionaven amb mi amb aquella intensitat. Les il·lusions no existeixen sense desil·lusions, i la meua manera de sentir la vida n'és un exemple il·lustratiu. D'això no me'n cap dubte, senyor.

He estimat la bellesa de la papallona pels seus colors, pel seu vol, per tot el que en un moment m'ha pogut arribar a transmetre. Més tard una es pot accidentar de sobte, sense elegir-ho. Vore's, perquè sí -l'atzar és una broma pesada, diuen-, envoltada d'una muntanya immensa de merda en la qual no sembla probable que puga créixer ni la més resistent de les flors. Hi ha adversitats que una no pot elegir. D'ahi a la injustícia només hi ha mig pas. 

Estimar-la amb passió per a que la papallona ni tan sols repare un sol instant en què has volgut dibuixar-la, en què l'has tinguda al cap com a un símbol de bellesa exquisita impossible de millorar... I, a pesar que ja no torne a vore-la més, d'alguna cosa me'n puc sentir orgullosa, i és d'haver-la estimat infinitament, sense considerar mai si potser aquella estima era desmesurada, idealista, absurda o ridícula. L'estimava, l'estimava amb una passió exacerbada i fer-ho ja era suficient per aquesta nena que encara no ha crescut del tot. 

Tot i que ja no la torne a vore. Tot i que siga un amor impossible. Aquell instant d'amor és insuperable i així quedarà escrit als fulls que omplen la meua vida, el meu cor corromput i violentat. Aquell instant serà la petita empenta del meu interior, capaç fins i tot de superar la desil·lusió del comiat.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Confessió nocturna

Què és el que feia esta ment perduda. Parlar amb mi. Això feia esta ment que camina a l'atzar, a fosques, sense saber el destí que s'albira al fons del senderi.

No res a l'horitzó.

Comença a ser un costum. En nits tan llargues, tan feixugues, al final es perd la noció mateixa del color dels sentiments que habiten l'ànima. Quan s'esgoten els nervis, exprimits fins el final en un sacrifici absurd i surrealista per fer-ho desagnar tot, només queda l'essència. El què, i no el com ni el perquè.

I parle de massa coses. Parle i pense massa coses, i moltes d'elles són absolutament innecessàries. Saps que no sóc l'única, però. I no vull més sacrificis cristians ni penitències eternes que generen el més cruent dels odis. Així és que basta. Stop. Ara vaig a parlar de tu. Que ja era hora.

De que somie amb desdejunis de cafè i croissant a les deu del matí. De que han passat cinc dies, i encara està la teua meitat de llit amb la funda del matalàs fora i desordenada, tal com la deixares, perquè eres un desastre i no la mantens mai al seu lloc durant la nit. I així està, tal com la deixares.

De que setembre és el principi dels meus somnis, i sense setembre no hi ha futur, no hi ha vida ni somni. De que t'estime com una imbècil. De que t'adore perquè m'estimes de la manera com jo descriuria la preciosa imperfecció de l'estima perfecta. Eixa on l'orgull serveix de cara enfora i es perd de cara endins. Aquella que saps que m'agrada. I, xiquet, ho saps perquè és la mateixa que tu necessites per a omplir-te l'ànima de sentit a la vida. 

De que la sort, capriciosa com ella sola, ha volgut que et gaudisca per racions, a poc a poc, i això em menja per dintre. Però les vegades que t'he gaudit, tot i ser-ne poques, han estat de les bones. D'aquelles que "ja voldrien molts...".

De que, encara que a voltes no ho semble perquè tenim eixe estúpid costum de queixar-nos de tot a la vida... la fortuna ens ha agafat de la mà. Als dos. No soltem eixa mà, perquè ens en penedirem la resta dels nostres dies.

I demà... Demà serà un altre dia.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Diuen que fa oloreta de lluita de classes...

Quan el capital i la classe dominant demanen perdó pel colonialisme, les jornades de 14 hores, el privilegi de classe, la setmana laboral de 7 dies, els xiquets a les mines de carbó, les guerres de l'opi, la massacre de la Comuna de París, l'esclavatge, la guerra espanyola-americana, la guerra Boer, la fam, l'apartheid, les lleis antisindicals, la Primera Guerra Mundial, Flandes la guerra de trinxeres, el gas mostassa, els bombardejos aeris, la intervenció soviètica, el genocidi armeni, les armes químiques, el feixisme, el militarisme, l'asbestosi, la mort per radiació, la massacre de Nanjing, la Segona Guerra Mundial, Belsen, Dresden, Hiroshima, el racisme, la màfia, les armes nuclears, la guerra de Corea, el DDT, el McCarthysme, les línies de producció, les llistes negres, la talidomida, la violació del Tercer Món, la pobresa, la guerra armamentística, la cirurgia plàstica, la cadira elèctrica, la degradació mediambiental, la guerra del Vietnam, la repressió militar de Grècia, Índia, Malàisia, Indonèsia, El Salvador, Nicaràgua, Panamà, Turquia, la guerra del Golf, el comerç amb parts humanes, la malnutrició, Exxon Valdez, la deforestació, el crim organitzat, el tràfic d'heroïna i cocaïna, la tuberculosi, la destrucció de la capa d'ozó, el càncer, l'explotació del treball i la mort de 50 milions de comunistes i sindicalistes només en el darrer segle... aleshores -i només aleshores- considerarem demanar perdó pels errors del Socialisme.

http://espressostalinist.wordpress.com/