dijous, 31 de març del 2011

Podran tallar totes les flors...


però no podran aturar la primavera.

dimarts, 22 de març del 2011

L'andana 37

Encara criden desgarradores, a hores d'ara, les restes d'aquella darrera nit ofegada en llàgrimes. Llàgrimes grosses, fruit d'una molesta rabior, desesperades. 

O desesperançades. 

Elles no marxaven amb els segons que fugien d'aquell rellotge que ens mirava amb despreci des de la tauleta de nit. Curiosa la seua perspectiva: un llit amb dos cossos que semblava buit, inert. Com les hores que deixàrem córrer. Em pregunte qui les haurà recollit pel camí.

Aquell matí de diumenge el rellotge de l'estació es va posar imbècil per a convertir-se en el pitjor dels enemics. 9:25. 9:35. 9:45. Un bes que eixugava les llàgrimes més amargues de la història. Com havia estat tant de temps negant-me els llavis, hòstia. T'estime, merda. I tu i jo som idiotes.

Ja res ni ningú no podran esborrar aquella amargor a l'andana 37 de l'estació. Un vidre i l'orgull, separant-nos amb crueltat. 

"T'estime. T'estime. T'estime".

dissabte, 5 de març del 2011

No saps el que estàs fent. Aquella dona és tan nociva -tant o més- com el fum que exhala amb respiració nerviosa. L'última de la barra, la que sempre tanca el bar. No te'n refies si et somriu, en la distància, enmig d'aquella atmosfera entelada de blau de fum. L'última bevedora és sempre una eixelebrada. La seua follia burda, bruta i burda, és hostil i aclaparadora. A voltes, inclús, freda. Per no dir frívola. Dóna un pas en fals i et voràs abocat al fons d'un infame carreró sense final. Cerca -ingenu, embriagat- un somriure càlid i trobaràs el contorn d'uns llavis rojos maquiavèl·lics -i que la perdone Maquiavel-. Una bruixa sense escombra -però amb nas-. I si en tinguera,  d'escombra, escombraria cap a casa. En honor, sàpigues-ho, al maquiavel·lisme pícar i malparit del seu somriure entelat de blau de fum. No ho dubtes. No ho oblides. No te'n refies.