divendres, 24 d’agost del 2012

Acabar

Amb les mentides. Amb la persistent nul·litat de l'amor propi. Amb l'absència de la dignitat. Amb el dolor. Amb la farsa. Amb el maltractament. Amb la hipocresia. Amb les cares que evoquen valors contra els quals jurem lluitar. Amb soportar com la comoditat, la propietat, la tradició, el conservadorisme cristià s'apoderen de la trista existència de guerrillers sense guerrilla que lliurar. Amb tot.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Entranyes sagnants

Hi ha un xic al meu país, d'aquells que et fan pensar "amb tu lluitaria i per tu me deixaria, per què no, estimar", que sempre em saluda al crit de "¿qué pasa, Nervio?". Probablement no es fa una idea de com n'és, d'il·lustratiu, el malnom que va escollir per a mi amb aquella espontaneïtat. Servidora, que mai ha estat de cul quiet, comença a comprendre que l'ànsia conviu amb ella. Això acaba de decidir gitada al sofà, en estat quasi vegetal, mirant al sostre i de nou amb el nus a la gola. Eixe nus que no marxa.

Nus de nervis, ànsia condensada en mida portàtil. Càrrega pesada que s'instal·là quan tu marxares. Muntanya de fem que torna opaques les pupil·les i em furta el paisatge d'una vida plena de pedres. Lentament usurpa el lloc al coratge minvat, avergonyit, xicotet. Tantes voltes ha intentat fer de la meua raó el seu nou paratge que, al remat, ja m'hi he acostumat sense abans dignar-me a batallar. Quantes voltes han mullat aquests dos ulls -que, deies tu, estimat, eren tan tendres, tan fatalistes alhora-. Quantes voltes ha vençut el cruent fatalisme a la tendresa del sentiment incipient. Quantes voltes ha vençut la nit a la passió finalment. Massa preguntes. I jo ja no tinc respostes. Se m'han acabat les maneres de saber patir, company.

I, tot i viure impregnada de por, he de confessar que ja no sé evitar estimar-te amb tota la força que li queda a aquest cos. Que et donaria, a preu de cost, quantitats immenses d'acceptació oberta, de força per saber triar, de paciència per soportar-te en dubtes, en ànsia, en ràbia, en desdites d'aquesta lluita que hem elegit a la vida. Que et recolzaria si desitjares la vida del color que t'isca de les vergonyes, si volgueres un espai, si pretengueres retrobar-te tu, home dels ulls impossibles. Que t'escoltaria si expressares la més profunda de les veritats, i que no mai em perdries per tal cosa. Que et miraria sempre amb aquest fatalisme inevitable que m'ha atorgat la vida barrejat amb la tendresa que tu li vas posar a aquest conte surrealista, únic, impossible d'evitar. Perquè aprecie amb devoció fins al més absurd dels teus defectes, xiquet. I, si et preguntes quin tipus d'interés hi ha a sota, a quant és la retribució, no patisques. No em deus res, absolutament res més que un somriure i unes gràcies donades a temps.

diumenge, 12 d’agost del 2012

Robatori de somnis

Va eixir de casa quasi per necessitat. En el fons la companyia no importava. Divendres per la nit, roba suggeridora i l'estranya sensació de voler sentir que no estava perduda. Venia Ismael Serrano al seu cap: No habrá distancias que no cubra cualquier hombre que te busque... A mig camí entre la decepció i la incomprensió va tancar la porta de casa després de repassar de nou els llavis de roig foc mirant-se a l'espill amb fingida determinació. "Ànim, xiqueta, que tu vals molt".

Unes hores després, i sense poder deixar de remenar a la bossa cigarrets i l'aparell que li permet sentir-lo a prop i alhora lluny -o llunyà-, es recolzava a la barra amb un gest d'assumida derrota anticipada. El cel cercant-la de colp, l'ànsia eterna, la incertesa absoluta fugia entre les estrelles que no es podien vore a aquell poble mariner. Es preguntava on havia marxat la il·lusió, perduda en segles d'espera. Posa l'últim got de whisky sobre la barra concloguent que deu ser el món, que s'equivoca amb ella. Conclusions fàcils per quan no es troba el cor amb força per pensar. "Ací estic i fins ací he pogut arribar", es repeteix mentalment una i altra volta. Ja no cerca, ja no ansia, ja no espera. Per a què. Era més fàcil desaparéixer a la tarda profunda de l'oblit. Deixar de demanar, de voler, de somiar. 

Li bastava amb sentir que ell existeix, que podia mirar-lo en la distància del no res. Saber que correrà directa als seus braços dins d'uns dies. Intueix, de sobte, que podrà fer-lo deixar-se estimar perquè la seua capacitat per donar estima perquè sí, per regalar sencer -ingènua, potser- aquell cor xicotet i fet malbé, és immensa i l'apropa a ell de forma inevitable. I aleshores se n'adona: no deixaria de demanar, perquè encara li resta un desig. Vol trobar-se amb aquells ulls impossibles. La resta, les maleïdes barreres esfondrades per sempre, el virus de la por dinamitat, ja vindrà. Perquè ha de vindre, sentencia. 

Abans que apunte la claror del dia, camina a casa amb els peus destrossats pels talons amb els que es fa escoltar allà per on passa. Camina en la nit obscura i ni tan sols la il·lumina un tímid fanal al carrer. No l'atura l'obscuritat, però. Deixarà que els seus passos continuen avant, tot i la consciència de l'abisme possible al final del camí. Però segueix centellejant el foc als seus ulls. 

A les mans, esperances. Als llavis que tant ansia, paraules que són oblits. Oblits que ja no sap si, allà surant enlaire, són tan sols quelcom inventat.

dijous, 2 d’agost del 2012

Víctima, botxí, còmplices

Llavis nerviosos, autònoms, que es neguen a descriure cada verb, cada adjectiu que aniquil·lava l'amor propi. Paraules que plenaren la boca del hui coronat botxí. So estrident, cridaner, que travessa tota l'avinguda una matinada de gener. Cigarret nerviós a un banc, o recolzada sobre el vidre de la finestra d'aquella habitació del terror. Ganes de cridar i, de sobte, la mudesa s'apodera de les cordes vocals. 

I tot i el sabor amarg dels records, sempre hi ha un tros de dignitat intocable que rebrota en el moment oportú. Una xicoteta veu que li ho demana: fes cas d'eixes petjades a la teua pell, a voltes visibles i d'altres discretes. Eixes petjades no estimen. I en aquell precís moment torna amb força la xiqueta dels ulls trencats que sempre sap complementar un somriure i eixugar-se les llàgrimes. Sense preguntar-se si es tornaria a sentir estimada. Sense pensar en si el joc del fracàs tindrà o no final. La tristesa es torna en odi i aleshores, i només aleshores, recorda clamar i reclamar. Fer força fins aconseguir donar-li el que va rebre. Evocar aquelles escenes terribles i pensar, amb determinació, en el seu final. Que s'engavie a si mateix, que no seguisca matant dignitats en silenci. Que esdevinga absència la seua insignificant presència. Que es jutge, es condemne i es retire. Que es quede sense existència, que ni tan sols puga observar l'altre cuidant allò que ell mai no va estimar.

Còmplices sempre n'hi hagué. I sempre, em tem, n'hi haurà. Regna per moments la impotència en la xiqueta dels ulls trencats per tal cosa. Per tan curta existència i tants testimonis. Per tan flagrant crim i tan relaxada impunitat. Perquè cert és que els crits silenciats són inaudibles, però la seua boca mai ha estat tampoc convidada a vomitar entranyes mesclades amb fantasmes pretèrits que inevitablement retornen eternament al dia a dia. Fantasmes reflectits en la cara de tots els còmplices. Se'n penediran els covards, plorarà demanant clemència el botxí. I seran venjades les llàgrimes de la xiqueta dels ulls trencats.