dilluns, 22 d’octubre del 2012

Huracà

Caminaren. Caminaren amb la vista ennuvolada per la cervesa acumulada durant hores en aquell bar, envoltats de gent, sense atrevir-se a mirar-se l'un a l'altre. Caminaren a la ventura. Ell li descobria, improvisant, carrers d'aquella ciutat gris plena d'històries secretes, de poesia a bancs i vagons de metro. De versos en forma de prosa desemmascarant la boira de la soledat que cobria el cor d'aquella dona petita però valenta. De rajos de llum en el somriure impecable d'aquell home alt, rabiosament guapo, a estones cohibit. Els observaven la nit freda, la llum pàlida dels fanals, els curiosos des dels cotxes. Els contemplava aquell fons urbà morint d'una set infinita, compartida però amb prou feines manifesta. "Aleshores dis-me què he de fer", deia ella, que ja tenia les pupiles clavades en el fons infinit d'aquella mar reflectida als seus ulls. 

Besos interromputs per somriures i mans apressades sobre noves olors de roba, de pell, de llavis. Fugides amb les primeres clarors albirant-se al negre del cel. Racons on no deurien haver estat que ara són l'escenari d'un primer encontre nerviós però tranquil, passional però tendre. Dos parells de mans entrellaçant-se per moments, dos tatuatges mútuament mossegats, dos parells d'ulls que no s'atreveixen a aguantar-se eternament la mirada -podia haver-hi més del que pogueren arribar a imaginar, i l'abisme d'allò desconegut la feia tremolar per culpa d'aquells ulls color mar que començaven a ser un huracà fent-li trontollar tot de colp-. 

Dos cors que començaven, tímidament, a bategar.