diumenge, 20 de novembre del 2011

V de Venjança



La vella i oxidada arma, ofensiva com els actes que provoquen el broll de l'eterna fam de venjança, és la companya ideal del caòtic deliri que centelleja als seus ulls. La fulla curta del punyal baixa lliscant sobre els seus dits amb la tranquil·litat de qui ha perdut completament els nervis. 

Punyal verge. O quasi.

El vent de novembre xiula l'afalac mortal d'aquella eina. No hi ha perdons, ni reparacions. L'objecció de consciència queda prohibida: els crits, les llàgrimes mendicant clemència esdevenen inaudibles enfront de les brasses, encara enceses, d'un odi passat que avui és pura ràbia. Un punyal pot trair tota fe algun dia jurada. Un punyal qualsevol, com tants altres tenia ella clavats a l'esquena. Insensible, incisiu, frívol. 

Després de saciar la fam de venjança, seu un moment i es pregunta: "Qui n'és culpable? El punyal o la mà que l'empeny?".

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Una flor al camí


Feia massa temps que et devia unes paraules. Si no havien arribat encara era perquè la meua particular -a la par que impertinent- musa literària mai no arriba en el moment oportú. O potser és que simplement busque excuses relatives a la inspiració i totes eixes coses de les que parlem els que ens sentim lligats a la paraula escrita, el nostre únic i precari mitjà que ens serveix per a comunicar tot allò que la nostra boca mai no parla. Excuses per mantindre la cuirassa i no admetre que a voltes, més que les paraules, ens val més una abraçada o una mirada de complicitat. D'aquella que fa còmodes els silencis i valuoses totes les hores perdudes d'un dia qualsevol.

Així és que hui, amb la musa darrere o sense ella, m'empente a mi mateixa, apressada per que no se'm passe la mitjanit, cap al teclat de l'ordinador. I escriure per tu, encara que m'isca una caguerada.

Només necessitava escriure -i ser-ne conscient mentre ho faig- que ets preciosa. Que adore la teua veu rasgada i eixa peculiar manera d'entendre la vida que tantes voltes he envejat. Que no podré mai pagar-te amb cap cosa material -ni tan sols amb esta merda que depaupera inevitablement els sentiments de veritat- totes les voltes que, pel simple fet de romandre al meu costat, ja no res a la vida semblava tan catastròfic. Qualsevol drama, amb tu, esdevé una dolça tragicomèdia, una llàgrima mesclada amb un somriure. "Accesos de alegría, impulsos de llorar", diria Bécquer. 

Com agrair-te, xiqueta, tota la paciència que requereix entendre la meua manera de ser i estar al món. O que després d'any i mig de silenci, d'observança discreta a curta distància, un dia decidírem intercanviar les primeres paraules. Pense en mil adjectius per descriure't i només se m'acut dir-te que t'estime.

Gràcies.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Torb




El vent fresc de la tardor mediterrània no aconsegueix eixugar-li les pesades gotes de suor que li inunden el cos.

L’estat de nervis, d’histèria absoluta -d’aquella que tanta vivència imprimeix a les sensacions amb què ens premia o castiga la vida-, ha pres el control del seu cap. S’encèn un altre cigarret esperant que la inhalació del fum calme el torb que la domina.

I se sorprèn a ella mateixa adonant-se’n: la sang aliena no la calma, només l’empenta. En vol més. Se li ha acabat la compassió. Ja fa massa temps que demana clemència i s’odia per tal cosa. Quin sentit té ara compadir-se de ningú? La violència calma la fúria de la bèstia que habita el seu cos. Diu la gent que pot esvalotar qualsevol, però ella pensa que és agradable. A voltes, fins i tot, és més càlida que una abraçada.

De les cendres sortirà.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Dies d'absències


Últims dies d'agost. Dies d'absències que cremen. Moviments intensos de la mar, atreta per la bellesa interminable de la lluna; pluja que banya la costa. Quan plou, li agrada acollir el seu gat sobre el pit i recolzar la front sobre el vidre del finestral per a mostrar-li aquell fenomen que sembla captivar la criatura, que roman quieta entre acollonida i encisada, amb la mateixa intensitat que a ella. Hui no li queda tendresa i deixa que el gat s'amague sota alguna cadira. Ha obert la finestra i ha tret una mica el cap per a sentir les gotes, minúscules i quasi sense força, sobre la cara. "M'han ensenyat que la mentida és engany i la veritat no. A mi m'han enganyat ambdues."

De sobte li molesta el serrell mullat i se l'aparta de la cara, exsangüe, amb la mà. Un abisme apunta als ulls i la gola. Fa més mal l'omissió que mil errades comeses. I, a pesar del dolor  insoportable que es filtra per les seues pupil·les mentre recorda els ulls que ja no la mirarien com dues llunes plenes i els llavis que alguna volta la besaren per a després deixar-li que els anhelara, no se sent amb ànim de vessar una sola llàgrima. Ni tan sols amb l'ajuda de l'ornamental melodia del segon moviment de la Patètica de Beethoven sonant al fons del saló. Tan capaç de plorar les insignificàncies de la vida i tan maldestra per a plorar les tragèdies de veritat.

L'amor, en silenci, dorm.

"S'ho ha endut tot", es repeteix per dintre. L'esperança, la bogeria, la histèria deliciosa d'aquell cap que no acabava mai d'estar amoblat del tot. L'equilibri, la sang de les venes. Tot. Ara estava nua davant la mar, i es tractava simplement -suposava- de reconstruir-se sobre aquella base d'absoluta puresa, d'essència plena. I tot seguiria igual. L'única diferència era que feia dies que s'havia adonat que ell ja no era el fotut home de sa vida.


diumenge, 24 de juliol del 2011

El què

La dignitat, aquella paraula que descriu la més valuosa possessió d'una persona. La felicitat. Les ganes de somriure. Aquella manera genuïna i mig infantil de no deixar que dolors passats et treguen la il·lusió. La xicoteta espurna de dins que t'empenta, que t'ajuda a arriscar-te per allò en què creus o algun dia vas voler creure. Les ganes de tornar a creure. L'esperança de que arribe eixe dia en què sents que per fi començaràs a rebre el que amb tanta passió, d'aquella que de vegades és malaltissa però és rabiosament romàntica i sincera, has donat a la vida. La puresa de la innocència. L'instint de superació amb tota conseqüència. 

La sensació d'estar donant la vida per quelcom que mereix la pena. Això.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Instants insuperables

Aquesta és probablement la meua més difícil batalla amb el teclat de l'ordinador. No és senzill aturar-se de veritat per a confessar, sempre entre metàfores més o menys òbvies, el que una sent a dins mentre es desagna a poc a poc i nota com cada fil de força fugeix per a no tornar.

Hui només sé pensar, després d'una llarga nit sense poder aclucar els ulls, que hi ha virtuds que són el pitjor dels defectes. I no per això deixaran de ser virtuds. Potser eixa siga la raó per la qual en el fons, molt en el fons, me'n senta profundament orgullosa. Ma mare sempre m'ha dit que era especial a la meua manera, per aquella estranya forma de ser i estar a la vida. Que de petita era capaç d'enamorar-me d'una papallona només pels seus colors o per la forma com dibuixava el vol a l'aire quan passava pel meu davant. Ràpidament corria al primer paper que em trobara per a dibuixar aquella imatge tan preciosa que acabava de retindre per sempre a la meua retina. Aquesta capacitat extraordinària per sentir vertadera passió per qualsevol cosa tenia la seua cara obscura, no obstant, m'advertia ella: tan fàcil m'era sentir una passió sana com convertir-la en odi. Odi cap a eixa imatge, odi cap a mi mateixa i odi cap al món sencer.Una espècie de frustració potser, per observar-me a mi apassionant-me amb les coses de la vida mentre tals coses no s'apassionaven amb mi amb aquella intensitat. Les il·lusions no existeixen sense desil·lusions, i la meua manera de sentir la vida n'és un exemple il·lustratiu. D'això no me'n cap dubte, senyor.

He estimat la bellesa de la papallona pels seus colors, pel seu vol, per tot el que en un moment m'ha pogut arribar a transmetre. Més tard una es pot accidentar de sobte, sense elegir-ho. Vore's, perquè sí -l'atzar és una broma pesada, diuen-, envoltada d'una muntanya immensa de merda en la qual no sembla probable que puga créixer ni la més resistent de les flors. Hi ha adversitats que una no pot elegir. D'ahi a la injustícia només hi ha mig pas. 

Estimar-la amb passió per a que la papallona ni tan sols repare un sol instant en què has volgut dibuixar-la, en què l'has tinguda al cap com a un símbol de bellesa exquisita impossible de millorar... I, a pesar que ja no torne a vore-la més, d'alguna cosa me'n puc sentir orgullosa, i és d'haver-la estimat infinitament, sense considerar mai si potser aquella estima era desmesurada, idealista, absurda o ridícula. L'estimava, l'estimava amb una passió exacerbada i fer-ho ja era suficient per aquesta nena que encara no ha crescut del tot. 

Tot i que ja no la torne a vore. Tot i que siga un amor impossible. Aquell instant d'amor és insuperable i així quedarà escrit als fulls que omplen la meua vida, el meu cor corromput i violentat. Aquell instant serà la petita empenta del meu interior, capaç fins i tot de superar la desil·lusió del comiat.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Confessió nocturna

Què és el que feia esta ment perduda. Parlar amb mi. Això feia esta ment que camina a l'atzar, a fosques, sense saber el destí que s'albira al fons del senderi.

No res a l'horitzó.

Comença a ser un costum. En nits tan llargues, tan feixugues, al final es perd la noció mateixa del color dels sentiments que habiten l'ànima. Quan s'esgoten els nervis, exprimits fins el final en un sacrifici absurd i surrealista per fer-ho desagnar tot, només queda l'essència. El què, i no el com ni el perquè.

I parle de massa coses. Parle i pense massa coses, i moltes d'elles són absolutament innecessàries. Saps que no sóc l'única, però. I no vull més sacrificis cristians ni penitències eternes que generen el més cruent dels odis. Així és que basta. Stop. Ara vaig a parlar de tu. Que ja era hora.

De que somie amb desdejunis de cafè i croissant a les deu del matí. De que han passat cinc dies, i encara està la teua meitat de llit amb la funda del matalàs fora i desordenada, tal com la deixares, perquè eres un desastre i no la mantens mai al seu lloc durant la nit. I així està, tal com la deixares.

De que setembre és el principi dels meus somnis, i sense setembre no hi ha futur, no hi ha vida ni somni. De que t'estime com una imbècil. De que t'adore perquè m'estimes de la manera com jo descriuria la preciosa imperfecció de l'estima perfecta. Eixa on l'orgull serveix de cara enfora i es perd de cara endins. Aquella que saps que m'agrada. I, xiquet, ho saps perquè és la mateixa que tu necessites per a omplir-te l'ànima de sentit a la vida. 

De que la sort, capriciosa com ella sola, ha volgut que et gaudisca per racions, a poc a poc, i això em menja per dintre. Però les vegades que t'he gaudit, tot i ser-ne poques, han estat de les bones. D'aquelles que "ja voldrien molts...".

De que, encara que a voltes no ho semble perquè tenim eixe estúpid costum de queixar-nos de tot a la vida... la fortuna ens ha agafat de la mà. Als dos. No soltem eixa mà, perquè ens en penedirem la resta dels nostres dies.

I demà... Demà serà un altre dia.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Diuen que fa oloreta de lluita de classes...

Quan el capital i la classe dominant demanen perdó pel colonialisme, les jornades de 14 hores, el privilegi de classe, la setmana laboral de 7 dies, els xiquets a les mines de carbó, les guerres de l'opi, la massacre de la Comuna de París, l'esclavatge, la guerra espanyola-americana, la guerra Boer, la fam, l'apartheid, les lleis antisindicals, la Primera Guerra Mundial, Flandes la guerra de trinxeres, el gas mostassa, els bombardejos aeris, la intervenció soviètica, el genocidi armeni, les armes químiques, el feixisme, el militarisme, l'asbestosi, la mort per radiació, la massacre de Nanjing, la Segona Guerra Mundial, Belsen, Dresden, Hiroshima, el racisme, la màfia, les armes nuclears, la guerra de Corea, el DDT, el McCarthysme, les línies de producció, les llistes negres, la talidomida, la violació del Tercer Món, la pobresa, la guerra armamentística, la cirurgia plàstica, la cadira elèctrica, la degradació mediambiental, la guerra del Vietnam, la repressió militar de Grècia, Índia, Malàisia, Indonèsia, El Salvador, Nicaràgua, Panamà, Turquia, la guerra del Golf, el comerç amb parts humanes, la malnutrició, Exxon Valdez, la deforestació, el crim organitzat, el tràfic d'heroïna i cocaïna, la tuberculosi, la destrucció de la capa d'ozó, el càncer, l'explotació del treball i la mort de 50 milions de comunistes i sindicalistes només en el darrer segle... aleshores -i només aleshores- considerarem demanar perdó pels errors del Socialisme.

http://espressostalinist.wordpress.com/


dimecres, 29 de juny del 2011

Gelat de torró

Les olors remouen sempre les sensacions. Aquell perfum peculiar, barreja de colònia, suor i el detergent que olora a ta casa, s'amaga al teixit de la samarreta que t'he robat abans de la teua marxa. 

No soporte aquesta buidor.

Portar hores intentant engolir el nus per a no fer esclatar una altra volta les llàgrimes no és precisament agradable. Estàs tan a prop i tan lluny... La mateixa contradicció de sempre, traduïda en l'estat de tanta felicitat i alhora tanta tristesa. Així són les coses.

Un dia més -dia de comiat i d'últim bes- la musa es burla de mi i em roba el sentit del ridícul per a empentar-me al teclat de l'ordinador a escriure sensacions que no tenen descripció -però sí, en canvi, significància-.

Però no és aquest despropòsit un intent real de comunicar-me amb el món. Em basta amb que tu m'entengues. Ja saps de què parle. Les inevitables malsonàncies, una salutació temerosa, l'exhibicionisme adolescent per València, el futur incert -i el que s'intenta planificar-, el present feble -la incapacitat humana per viure l'ací i l'ara-, el passat -llàgrimes atrinxerades al moment-, el gaspatxo i l'arròs al forn, els nachos i els burritos, cridar al cinema, emocionar-se com el primer dia, el sexe i l'absència d'aquest, les arts marcials, les tècniques de lluita, no pensar, les carreres de natació a la mar, la suor, suor a totes hores, Vivers, cançons de bressol en euskera, els detalls que se'ns han col·lat a la mà per sempre, la sinceritat, la descàrrega de pensaments torturadors, l'alleugeriment de l'ànima, les abraçades fins fer mal, el Trivial, els calbots i les bescollades, les llàgrimes més desesperades que mai, mai he presenciat amb aquests ulls.

Aquesta nit m'acabaré el gelat de torró. Paraula.

diumenge, 5 de juny del 2011

Shinobi

Paciència. La mare de tota ciència. Les senyores de bé de qualsevol racó del planeta entenen la saviesa que amaga al seu si aquest concepte. No cal clavar-se a meditar a un Dojo ni saber la seua traducció al japonès per a comprendre'l. Em pregunte què li passa al meu cap per a, després d'onze anys, no haver entès ni la primera de les lletres d'aquesta paraula. No puc ser tan negada. A l'Art Marcial, com a la vida, la paciència és sempre el trosset de llum que una s'emporta per a si quan es troba enmig d'un carreró sense eixida. Quan els malsons es repeteixen al cap en forma de "no pots" i "no mai te n'ensortiràs", shinobi és la clau. Hauria de ser-ho. Kamae. Posició de combat. Vigila, nena, obre els ulls -zanshin-, perquè la victòria o la derrota sovint depèn de les coses més simples. I més val una mica de perspicàcia que no pas altra cosa. Yomi.

El principal obstacle de tot plegat és que, paradoxalment i per a la desgràcia de les que no podem eixir de la dolça mediocritat, la paciència només es conquereix amb paciència. La fi és el propi mitjà, i viceversa. Sense la pràctica de shinobi no hi ha autèntic enteniment. Tota una vida desballestada. Acollonant.

I tot i això hi torne. No tindré paciència, però almenys sí perseverància. Potser només és tot orgull, al capdavall. O eixe esperit per no donar cap cosa per perduda. Kihaku. Qui sap. Aquell nosequè que m'empenta a seguir construint-me cada dia amb grans dosis de nuesa a estones humiliant, per bé que tal cosa no m'ha impedit mai familiaritzar-me amb els meus defectes i, fins i tot, reconéixer alguna virtud pròpia. Observar, al remat, les passions més íntimes que mouen aquest deteriorat cos cada nou matí.

Paciència per viure i sentir l'ací i l'ara, paciència per seguir lluitant. Paciència per entendre's sense paraules. Paciència per treure's del damunt la rígida sobrecàrrega d'allò purament estètic. "Ya eres primer Dan. Ya has aprendido muchas cosas. Bien, ahora te toca desaprenderlas", em va dir fa anys un gran home al que no li agrada l'etiqueta de mestre. 

Costarà, i molt, abandonar pel camí tanta càrrega que aturmenta -i impacienta- la ment.

diumenge, 29 de maig del 2011

Entre poc i massa

20:12 hores. 22 graus a fora, encara hi ha una mica de sol i aquesta habitació s'ha quedat gelada. Has tornat a marxar. Dues tovalloles mullades s'amunteguen sobre el llit, que porta set nits desfet. Encara roman la teua olor impregnada a la teua tovallola blava. Dues tasses de cafè apilades a la tauleta de nit. I dues culleres. El ventilador segueix ací, sobre la cadira, mirant fixament al llit. Esta nit estarà desendollat. Ja no hi ha dos cossos estimant-se, suats, a hores intempestives de la feixuga i humida nit valenciana. Cinc ampolles d'aigua a la prestatgeria. La paperera, plena d'envoltoris de bombons i molts mocadors de paper. Dos coixins. Esta nit els mullaran les llàgrimes de cristall, negres com la ratlla que dibuixa aquests ulls que, per alguna raó, t'han embruixat in eternum.

No sóc capaç de recollir les tovalloles, ni les tasses, ni la teua caixeta de Ventolín. No vull sopar tampoc, perquè al menjador encara hi ha dos gots. I dos tasses amb els fideus d'anit. El sofà segueix desastrat. Fa tres hores hi érem, mirant-nos amb ulls secs, aparentant fermesa, i alhora plorant-nos per dintre. Morint de tristesa i alhora repetint-nos l'un a l'altre que no estem tristos. Coses de la vida.

20:23 hores. La gola, tremolosa, demana clemència. Que deixe de torturar-la, que ja n'hi ha prou de censurar-la. Però no vull plorar. No puc trencar-me ara. I és que, en realitat, no soporte la incertesa i un dubte recorre el meu cap incesant: si plorara, serien llàgrimes d'enyorança, de tristesa, de desesperació per aquesta nova soledat a la que estic macabrament acostumada? O serien, pel contrari, llàgrimes incontingudes d'un goig que aclapara l'univers sencer? El goig de saber-me feble i alhora forta, de sentir que hui, ací i ara, açò és més fort que mai. Que res ni ningú, tot i que intencions externes no en manquen, apagarà l'espurna que va esclatar aquell fred 4 de desembre.

Entre poc i massa. Ja saps que són ambdues coses.

dimecres, 4 de maig del 2011

Amnèsia selectiva

Els dits teclegen, feixucs, esta nit acalorada que contrasta amb els records passats per aigua del meu abril. Per fi havia arribat aquell abril enyorat. Vint-i-dos anys esperant-te. 

Però hui l'abril marxa del meu cap com sabent-se okupa de trossets del meu pensament que no són seus. Hui la memòria sencera em reclama, en un acte d'empenta, que la respecte sencera, tal com és. Tal com m'ha fet. "Si tinguera pastilles amnèsiques per a esborrar els moments de dolor, me les empassaria sense respirar". Sobirana ximpleria. Una altra de les que brollen en moments d'esquizofrènia paranoide.

Hui teclege estes paraules perquè he decidit enviar-ho tot a prendre pel cul.

És cert que el dolor va punxar el meu cor, i a voltes la meua dignitat. Aquell dolor cruent els va fer sagnar agenollats i perdre-ho tot. Tot menys l'esperança. I sí, els moments signats a la memòria amb aquella sang són indelebles. Però no seran aquells corbs els que engolisquen l'última de les vísceres d'esta princesa, que és de cristall però és guerrera. 

I hui deixa'm enviar-ho tot a la merda i agafar-te de la mà, acompanyar-te a dormir. Dir-te que no podrà tot aquell ensagnat dolor entintar la vida que m'ha regalat la resta de la meua -de la nostra- memòria. Que no esborraria amb rom ni cervesa ni una sola de les nostres memòries, perquè pinten amb gran mestratge el nostre quadre imperfecte. Que el viu record també implica dolor, i el dolor és signe de vida. Cada abraçada. Cada últim bes a una andana. Els crits enfurits seguits de besos que escandalitzarien qualsevol senyora. Les paraules dolces. Un t'estimo entretallat mentre descarregues tot el teu amor entre les meues cames. Llàgrimes mullant-me el pit i t'acarone una orella. Cada viatge al tramvia. Els passejos per Ciutat Vella amb un somriure a la cara. La vida plena i sencera. La vida fins l'extrem, fins la mort.

La vida al teu costat.

divendres, 22 d’abril del 2011

Abril: aigües mil, rondalles i erotisme

Aquell conte que alimentava tantes il·lusions d'infantesa -de fracassos i èxits, de gràcies i desgràcies, de dites i desdites- sempre tornen per l'abril. Entre pluges mil... i tot això, i allò.

Abril de cel entelat en gris, de planys acompanyats amb gotes que són llàgrimes acristallades. Que banyen Barcelona, com banyen València. I els nostres camals, mullats. I doncs, ja saps què passa... Veges, company: almenys podem compartir la pluja en la distància si mirem a través de la finestra, per bé que no podem compartir-nos el cos en flames en aquesta desordenada i maleducada primavera, que la sang altera

Que no ens roben mai l'abril.

Les gotes matineres regalimant-li pels cabells fúcsia intens li suggereixen abillar-se el cap amb la caputxa roja de la jaqueta. Apura eixe trosset de Ducados negre i vola al País de les meravelles. La cistella, plena de mores d'il·lusió, gerds d'alegria i maduixes de passió. I un pot de melmelada dolça entre les cames, àvides de donar la benvinguda al llop roí que s'amaga, a mig camí, rere un arbre. 

- Oh caputxeta, on vas tu tan bonica?
- Petit llop roí, no és el destí la meua fi. La meua fi és el camí.

El llop roí roman perplex mentre perd la mirada entre aquells pits carnosos i lluents. Caputxeta no té el candor de què en fa gala popularment. Els seus ulls maquiavèl·lics envolten un desig madur. No era aquell un amor educat, i en marxa el tocadiscos. Aquells ulls mostraven un amor brusc i salvatge. Un atac fallit?

La seua fi era el camí.

El camí on el llop roí es trobava, àvid per menjar-se-la amb tota la seua dolçor, amb les seues penes i amargors, amb la seua melangia primaveral... allò era la clau. Aleshores va comprendre: el camí era la fi, i caputxeta no era la víctima de cap robatori. Ella li havia regalat el cor en safata de plata. Un parell de ratlles d'il·lusió i unes cireres al·lucinògenes, i mai més tornaria el món en blanc i negre a penetrar aquell bosc encantat.

Hi ha rondalles sense moralina. La d'aquest conte se l'han menjat els protes amb perdius.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Quan els somnis són no res

Penedir-se'n és de covards. Totes, absolutament totes les coses són aprofitables. En moments febles, però, taques negres que guardem amb més pena que glòria al calaix del nostre record ataquen, àvides de sang, amb força i afusellen sense miraments la dignitat. 

Què se n'ha fet de la vida en colors. Per què ara tot és un seguit de fotogrames en blanc i negre que narren la història més trista del planeta. On ha marxat l'orgull. Qui s'ha quedat amb l'esperança d'eixa petita gran nena.  Qui li ha robat les llàgrimes i les ganes de vida. I, quan creu haver-ho perdut absolutament tot, quan no troba respostes a preguntes com aquestes, que retomben al cap com si d'una broma pesada es tractara, seu i pensa. Pensa i reflexiona. Reflexiona i conclou. "Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera", es canta una volta rere l'altra a mode d'eslògan. Així, almenys, no se li mor la primavera... no perd l'abril dels seus amors.

Però on hòsties t'has tornat a clavar, puto abril?

Què se n'ha fet de l'últim que quedava d'aquella despullada dignitat: els somnis. En quin moment es van trencar i passaren a ser no res. Per què aquella il·lusió que brollava dels seus ulls ara només sòn llàgrimes salades que li solquen les galtes. Per què, per què, per què. Si aquella petita gran nena odia les llàgrimes per sobre de totes les coses. 

Aleshores se n'adona: hi ha coses per les quals plorar i de les quals, alhora, penedir-se'n. I el plor del penediment és el més amarg de tots. No té consol possible. Només quan s'apague la vida se silenciaran aquelles llàgrimes desesperades.

I aquella xicoteta vila ja mai, mai no serà la mateixa.

dijous, 31 de març del 2011

Podran tallar totes les flors...


però no podran aturar la primavera.

dimarts, 22 de març del 2011

L'andana 37

Encara criden desgarradores, a hores d'ara, les restes d'aquella darrera nit ofegada en llàgrimes. Llàgrimes grosses, fruit d'una molesta rabior, desesperades. 

O desesperançades. 

Elles no marxaven amb els segons que fugien d'aquell rellotge que ens mirava amb despreci des de la tauleta de nit. Curiosa la seua perspectiva: un llit amb dos cossos que semblava buit, inert. Com les hores que deixàrem córrer. Em pregunte qui les haurà recollit pel camí.

Aquell matí de diumenge el rellotge de l'estació es va posar imbècil per a convertir-se en el pitjor dels enemics. 9:25. 9:35. 9:45. Un bes que eixugava les llàgrimes més amargues de la història. Com havia estat tant de temps negant-me els llavis, hòstia. T'estime, merda. I tu i jo som idiotes.

Ja res ni ningú no podran esborrar aquella amargor a l'andana 37 de l'estació. Un vidre i l'orgull, separant-nos amb crueltat. 

"T'estime. T'estime. T'estime".

dissabte, 5 de març del 2011

No saps el que estàs fent. Aquella dona és tan nociva -tant o més- com el fum que exhala amb respiració nerviosa. L'última de la barra, la que sempre tanca el bar. No te'n refies si et somriu, en la distància, enmig d'aquella atmosfera entelada de blau de fum. L'última bevedora és sempre una eixelebrada. La seua follia burda, bruta i burda, és hostil i aclaparadora. A voltes, inclús, freda. Per no dir frívola. Dóna un pas en fals i et voràs abocat al fons d'un infame carreró sense final. Cerca -ingenu, embriagat- un somriure càlid i trobaràs el contorn d'uns llavis rojos maquiavèl·lics -i que la perdone Maquiavel-. Una bruixa sense escombra -però amb nas-. I si en tinguera,  d'escombra, escombraria cap a casa. En honor, sàpigues-ho, al maquiavel·lisme pícar i malparit del seu somriure entelat de blau de fum. No ho dubtes. No ho oblides. No te'n refies.

divendres, 18 de febrer del 2011

El perquè

Dius que no entens com ha acabat una dona com jo amb una bala perduda com tu. Adore la teua ceguera. Gràcies a ella t'acompanye, et guie i trec les pedres que trobes al camí per a que no tingues ferides als peus.

Una dona com jo... Res més lluny de la realitat. La dona errant, la que divaga pels carrers del Cedre nerviosa, ansiosa per qualsevol cosa, amb una llauna de cervesa de marca blanca a la mà. De vegades suau com els núvols, de vegades flama intensa  i cremadura. Sovint cendra. Plaer dolorós, ungles malament pintades d'un roig que fa mal a la vista. Mala verba, vida en brases. Tremendament banal i a estones insultant, ofensiva. Les vísceres li treuen protagonisme al cor podrit, fart, extint. Trenta cigarrets al dia. Viciosa i viciada, amant d'aquella imperfecció que no s'esquinça les vestidures. Si aquella és la dona a la que et refereixes sí, jo sóc. 

I què vaig a voler de la vida si no em sostens tu la mà. Per a què còrrer rere la felicitat si no te la beus tu, i te n'enfartes, i t'emborratxes fins caure exhaust al llit. Al meu llit. Tan gran com és el món i tan petit com és el temps, la meua carrera en la recerca eterna d'allò perfecte acabà en el moment en què tu, príncep imperfecte, et clavares abans de la línia de meta amb la teua simpàtica altaneria i les teues floretes fàcils i coents. M'atures, em tires en terra, pregues que no seguisca corrent. Perfecció per a què. Tan senzill i tan ràpid, tan estúpid i especial. Ara ja no em queden anhels de prínceps blaus entre els dits.  S'han esbarat amb la pluja de febrer i han desaparegut engolits per algun embornal oxidat de València. El príncep imperfecte m'ha robat els somnis gris perla sense permís. El príncep de sang calenta. Tros de caos agradable, senzillesa. Aquella forma d'entendre la vida. No la canvies mai.

No entens per què et mire i somric. Per què de vegades plore per no res. Perquè t'adore, i adore la vida al teu costat. El teu somriure enorme i les teues mans tan grans. Inventar-me una fàbula cada dia i que ens fem protagonistes d'un bosc encantat. Que em folles com un animal i em faces l'amor com una persona. Els teus gels, gels de l'aire perquè em toca. La tendresa que et naix quan rellisque i l'agressivitat que t'ix de les entranyes. Els teus sentiments perquè són veritats. Arrapar-te l'esquena, mossegar-te un muscle. Besar-te el front. Cada primer bes. La tragèdia de l'últim bes. Plorar la teua absència i abraçar-me sola al llit. Que t'equivoques, que crides, que rabies, que t'importe. Les teues llàgrimes. 

No t'esglaies. Només sóc una dona imperfecta enamorada d'un home imperfecte.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Luisa


Anàvem de camí al supermercat tot simulant aquella tan anhelada normalitat de parella, com si aquelles quaranta hores d’història d’amor i sexe foren quaranta mesos. Aquell sentiment de quotidianeïtat era sorprenentment màgic: sentíem  la necessitat imperiosa de viure moments de normalitat, d’aquella de la que tantes persones n’estan fartes. Calant fort els nostres cigarrets a la porta del supermercat mentre parlàvem i réiem recolzats a un cotxe,va eixir aquella vella dona. “Aprovechen en la calle, que hoy ya han puesto esa ley”. Vam somriure i, entre una broma i altra, la dona vella va oblidar tot el pes que aquells fràgils braços carregaven en bosses de plàstic i es transportà, lleugera, molts anys enrere. “Mi marido fumaba mucho, fumaba mucho. Murió de cáncer de pulmón. Quería tanto a mi marido…”. I les arrugues solcaren la seua cara amb molta més força, retractant amb crudesa i realisme el dolor sobre aquella pell, castigada per tants anys de soledat. Darrere d’unes enormes ulleres, dos petites perles grises brillaven humides. 

Vam saber que aquella vella dona era gallega i que la vida l’havia portat a aquest país. Que s’havia quedat sola enfront de la desconeguda Mediterrània. L’olor càlida i salada de la mar que banya Dénia no era la mateixa per a ella que per a mi, acostumada a tants vespres d’escullera, roques, algues i fruites d’estiu. La calor d’aquest país a ella no li escalfava el cor. S’havia quedat sola enfront de la vida, que  semblava suggerir-li quelcom cada volta més eteri, més amarg i perenne. 

-   - ¿Son novios?

Silenci a tot el poble. Havia callat fins l’última de les gavines que sobrevolaven aquells carrers mariners. Ell va assentir d’immediat amb un somriure radiant, enorme, per a passar súbitament a mirar-me de reüll esperant una mirada còmplice, d’eixes d’aprovació. A mi se m’havia gelat la sang i aquella paraula em sonava al segle quinze. Alhora, moria per cridar-li al món un en lletres majúscules.

-   - Y  tú, chica, ¿no vas a contestar nada? ¡Lo dejaste solo con la respuesta!
-   -  Señora –vaig mussitar amb la mirada clavada a les sabates-, no estoy acostumbrada a estas cosas. Ahora mismo me estoy muriendo de vergüenza, en realidad.
-   -  ¿Vergüenza de qué? ¿de sentir algo tan bonito? Niña, no seas así, quítate esas tonterías de la cabeza. Tú la quieres mucho... ¿verdad? –preguntà mentre alçava una mica la mirada i la fixava a l’altura d’ell-. Se nota que la quieres, se te nota en la cara. Parece buena chica, ¿verdad? No es de esas que te la dan por detrás. Esta parece de las buenas –prosseguia, aquesta volta tornant a mirar-me a mi amb un somriure triomfal-. Hoy en día es difícil encontrarte con personas valientes, personas que se atrevan a comprometerse de verdad con lo importante de la vida, hasta las últimas consecuencias. No la pierdas –va sentenciar orgullosa, de nou mirant-lo a ell amb gest tranquil-.

La banda sonora d’aquell matí de gener tornava a sonar pianissimo als carrers. Tornava a sentir les gavines amb el seu anunci de pluja imminent, a olorar la sal de la mar de Dénia amb la música de les seues ones in crescendo. Tornava a alçar la mirada: m’havia cansat d’observar sense atenció les meues pròpies sabates. En aquell instants estava més a prop que mai dels seus ulls foscos. Per fi li retornava la mirada còmplice i ell semblava respirar més tranquil. Havíem comprès que, sense demanar-ho, aquella dona vella havia dit la paraula que nosaltres, joves estúpidament feliços, no mai ens haguérem atrevit a pronunciar.

“Sean felices, sean muy felices”, ens desitjà mil i una voltes aquella dona d’esperança trencada i pena acumulada. “Para eso, recordad: habéis de conllevaros”. Em preguntava per què havia utilitzat aquell verb que no arribava a entendre. Només ella comprenia aquella paraula: conllevarse. Era molt més que estimar-se, molt més que cuidar-se o conviure en pau sota un sostre. Es tractava de fer i refer la història cada dia. Per mi, per ell, per nosaltres. Cada dia. Que els dies fugeixen d’entre els dits. Que el temps no s’atura ni resta, expectant, al nostre pròxim moviment quan fem frenada en sec i congelem l’ànima. I això bé ho sabia aquella vella dona. 

Havíem eixit aquell matí al carrer amb la lluentor a la mirada. Era la màgia de la normalitat i la sorpresa d’allò desconegut, la preciosa incertesa de la resposta no anunciada a una pregunta no formulada. Necessitàvem, però, saber-ho i allà estava la velleta, apareixent del no res per a llençar-nos un parell de veritats precioses a la cara. “Perdonen que les moleste contándoles mis cosas. Me siento muy sola”, justificava una mica abans de marxar. I vaig sentir un cúmul de nusos a la gola que no vaig saber transformar en paraules. D’on havia eixit, què feia ací, per què els fills no la visitaven. Quant hauria estimat l’amor de sa vida i quin plany cantaria cada nit en la seua memòria. Com hauria cuidat, cada dia durant anys, aquell amor que encara hui sentia i l’ajudava a viure, a passejar, a fer la compra cada matí. Com s’haurien conllevat.

- ¡Por cierto! Me llamo Luisa. Yo no tengo buena vista y no los reconocería, pero si me ven un día por aquí haciendo la compra llámenme por mi nombre. Salúdenme -va dir amb imperatiu afable-. 
- No lo dude, Luisa -vaig contestar jo, contenta per poder posar-li nom a la dona vella.
- Que les vaya muy bien, ¡hasta luego!

Van ser les seues últimes paraules abans de tornar a sentir el pes que carregava a les bosses i prosseguir la seua marxa a casa. Ell, jo... i les burilles dels cigarrets en terra. Vam restar silenciosos uns segons observant com desapareixia la Luisa al final de la vorera. Estàvem apenats i feliços.

Aquestes paraules són un missatge desesperat. Si cap dia trobeu una dona vella de braços fràgils, cabells llargs, blanquinosos i recollits i dues perles grises a la cara, aviseu-me. Necessite besar-la, abraçar-la, prometre-li que ell i jo ens conllevarem

Dir-li que va assistir a l’inici de la història més bonica del món.

divendres, 28 de gener del 2011

Oda al seu penis

Ella sap que no és la poesia el seu fort. Amb sort murmura tímidament línies difuses en prosa amb tints lírics quan la musa la visita fugaçment amb un alé inspirador. Asseguda amb les cames creuades sobre el llit -de nou un paisatge lúgubre i inert-, decideix que no tot és una trista escala de grissos. I pensa en el seu penis. I de cop el pensament, les paraules i les idees prenen formes melòdiques. Un cant a cau d'orella que li estarrufa la pell dels braços.

Al seu penis li cantaria les paraules més boniques del món. Amb música caòtica, inventada, improvisada. A capella o amb tota una coral de gemecs, sons de l'ànima, al darrere. I és que per no perdre'l mai, moriria de gels per cuidar-lo; per cuidar-lo, li cantaria nit i dia l'oda estúpida, prosaica, feroç. L'oda al seu penis. L'oda per adorar-lo quan cau la nit i descansa petit, arreplegat, i et convida a la tendresa. L'oda per lloar-lo quan reneix com un Fènix en la seua més brillant esplendor, per admirar-lo mentre se m'ixen els ulls de les òrbites, per tocar-lo per a creure'm que hi és de veres. Per tornar a recordar el sabor de la seua dolça mel. L'oda per pregar-li un nou atac amb fúria, amb ràbia disolta en la més tendra de les estimes. 

Però les paraules es queden curtes. Com explicar-li amb les mans, amb la boca, amb les dents, amb l'ànima sencera, mil ximpleries que no arribe a explicar-li amb aquesta estúpida oda que li dedique.

No siga el lector obstinat, però. No siga neci sospitant que la imperiosa necessitat de la subscriptora de trobar-se de nou amb el seu penis la condueix a fer divagacions desesperadament fal·locèntriques en nits de soledat com aquesta: no res hi ha més excitant que saber per ben cert que rere aquell gran penis s'amaga Ell.

dijous, 20 de gener del 2011

Ell

Nou del matí. El fred ens menjava l'ànim cada vegada més agressivament. Feien mal els peus, no podia ni notar-los, i enmig d'aquella vall es respirava marihuana i aire pur alhora. Després d'un final de setembre passat per llàgrimes i quinze dies d'octubre que em feren trobar a faltar l'abril, només havia fugit a aquell trosset del país a la recerca d'un sol somriure que em fera vore que la vida pot tindre un altre color. El blanc malaltís de l'hospital encara tintava macabrament cada porus de la meua pell quan, de sobte, aparegué ell.

Flamenquito, pegar crits a un micro per a ensordir als presents i moltes, moltes bajanades per minut. Qui dimonis era eixe xic de sabates verdes? Abans d'acabar de fer-me interiorment la pregunta ja s'havia presentat, per la cara. I a partir d'ahi, tot un seguit de bromes i complicitats que han anat a una rapidesa absolutament fora d'allò normal. Deixa'm dir-te que crec conéixer-te una mica. Que les teues rialles i cançons són pura teràpia per a l'ànima... Però deixa'm dir-te també que sé que plores per dins, que llegeixes la vida però a voltes et costa comprendre-la. Que ho sé, i que jo no sé quin quelcom et turba i no et deixa dormir, ni tampoc no sé d'on vindrà eixa esperança quebrada del teu cor.

Un muscle és un muscle, al remat. I des de la més humil i sincera amistat -que brolla a soles, sense forçar-la- t'oferisc el meu xicotet muscle en aquest racó del teu paradise. Sempre que el necessites.

Gràcies per ser i estar.

dilluns, 10 de gener del 2011

L'últim glop de rom


Amb una mica de suc de bresquilla i molt de gel senta com una ràfega d'aire fresc. En la recerca eterna de l'espai interior d'aquest puto cervell, em paralitza l'apoteòsica aparició gris i freda de la realitat exterior: l'espai. Quin concepte tan intangible que no obstant això em toca, m'abusa i m'apunyala a tothora. Espai, distància. Maleïdes, la distància i totes eixes llargues hores de camí al teu cor. Maleïda ella, la distància, que t'ha fet protagonitzar una història d'amor i sexe de cinc dies, que m'invadisques, que m'abundes. I que ara em deixa amb els ulls oberts mirant al sostre, enlloc, cada nit tediosa en què eixa enorme meitat de llit sobrant m'anuncia que hi manques.

Només queda pensar. Beure per a recordar. Beneïdes siguen totes les persones que beuen per a recordar. I, entretant, trobar-li el trellat a tot açò. La vida no és sinó un seguit de preguntes existencialistes al voltant d'eixe ací i ara que assassinen l'instant. Torturen el moment, els segons que transcorren i no tornen, anul·len l'orgasme que anomenem vida. Felicitat, ego, satisfacció, llibertat. I quan m'adone que una mica sí et necessite, que potser et necessite massa... observe la llibertat de la resta, li trec el dit d'enmig i li cride “pringada!” a la puta cara. Llibertat és el que a mi em surt de les vergonyes. És poder elegir qui et nuga per a si. I saps? Nuga'm, nuga'm fort i no em deixes marxar.

No m'agrada demanar almoïna però ja em diràs, company de lluita i de cor, on queda l'orgull quan em despulles d'ell a cada peça de roba que em furtes per a descobrir-me i tocar la meua pell. On queda, si he assumit les imperfeccions més genuïnes que envolten el verb estimar. Si ja no m'importa quedar com una idiota cantant-te a la finestra si així puc guanyar-te per a sempre. Si em sacseja el dolor si algú et toca. L'orgull ha esta vençut per la llibertat d'elegir-te, per aquella fe cega en véncer una història que alguns consideren passional i molts, una al·lucinació desgavellada, i després contar-li al món com la vam véncer.

I em dic, amb l'últim glop de rom, “nena, no t'enamores”. Crec que arribe tard, company.

dijous, 6 de gener del 2011

I en trobe milers.

Maleïda mania persecutòria, la d'aquest cap. Sempre rere cada tros de sentiment que em pot brollar del fons d'aquest cor fet pols, que a dures penes ha sobreviscut a una allau de merda amuntegada en forma de noms masculins molt diversos. De mentides que són dispars i de veritats cruels. Vida, estima. Mentida i veritat. A la fi no és el que importa. Allò realment significant és l'imbècil integral que te les deixa anar de la seua boca immunda i obstinada. O l'heroi de capa i espasa que te les crida amb ràbia, a cel obert, amb eixa passió que només uns pocs tenim en tot el planeta.


Després d'un pitillo les coses fan olor de gener. De nou any i de força. D'il·lusió i esperança. De llàgrimes que s'eixuguen per sí soles. Perquè no són la veritat cruel ni la mentida disparada allò que ens deslliga les llàgrimes. Són els imbècils i els herois. Hi ha imbècils perfectes que són perfectes imbècils. Hi ha herois errants que et sospiren sobre els llavis un t'estimo que et fa tremolar el cos. Busque una raó per elegir l'heroi i en trobe milers.  Sí, em quede amb els herois, amb els somnis, amb les rialles i les pessigolles. Amb desdejunar a les quatre de la vesprada. Amb el llit desfet de tanta passió. Amb el rímel corregut sota els ulls, i el got d'aigua amb sucre, i el té i el cafè de torn. Amb les abraçades de veritat, de cos sencer. Amb totes les macarrades. Amb eixa forma tan, tan igual d'entendre la vida, cadascú des del seu racó del País. Amb els cigarrets de després millor compartits de la Història Universal dels amants. 

Em quede amb tu.