dissabte, 7 de juliol de 2012

Molestar

Ho pensava aquesta vesprada mentre feia un cafè amb una xica preciosa, d'aquelles que et fan pensar que no estàs sola davant la merda. Necessite la meua vida. Recuperar-me a mi mateixa, treure'm del calaix de l'oblit i tornar a la primera línia. No ha començat l'estiu i jo, que mai no he tingut massa de mediterrània, ja necessite aquelles pluges àcides i fangoses de mitjans de setembre. L'olor de les primeres fulles de Blasco Ibáñez ballant enlaire. La frescor del paper nou i el cafè, de nou, calent. Començar i poder realitzar tantes maneres de lluitar, tantes il·lusions i desil·lusions que encabronen i motiven alhora. Les nits fent parlar els carrers. O les nits sense dormir per estar enfront de la pantalla, o empunyant el boli contra un full. O perquè hi ha companyia, i no t'incita precisament al descans. Els quintos, les llaunes i la plaça del Cedre. Revolucionar el meu voltant i barallar-me amb tothom, arriscant-me a que m'odien o m'aprecien. En el fons, si provocara indiferència moriria de ràbia. Plantar cara a les imbècils. Deixar estar eixa classe tan important perquè et conviden a una litrona a les onze del matí. Començar a estimar, amb sort, i saber fer-ho. Seguir odiant. Odi de classe. Destrossar oïdes alienes amb els decibels dels crits que intercanviaria algun desafortunat, segur, entre lemes al carrer, cançons a la dutxa i orgasmes al llit. Tornar a vore totes les cares de front. Les agradables i les que provoquen arcades. Demostrar que seguisc ací. Que no me n'he anat a la merda mai, per molt que m'hi hagen enviat. Que torne. Més adorable per les que m'adoren, més odiosa per les que m'odien. I quin gust em doneu, malparides. Que em conforme sent així de perra en aquesta vida. Recordar el fred de les set del matí i les dutxes calentes fins cremar la pell. Parlar. Exaltar-me per no res. Ballar. Subvertir-nos. Cridar. Que se'ns escolte. I si no, cridar més. I molestar. Molestar a tot arreu.