dissabte, 3 de novembre de 2012

Fallen les cordes vocals


Fallen les cordes vocals en nits de solitud i d'abraçar-se sola al propi llit. Em pregunte on han marxat les paraules de la boca. O per què en teclege d'altres -amb no massa determinació, però les teclege- i tanmateix no sóc capaç de parlar-les. Tantes tardors després, seguisc sent la mateixa xiqueta estranya que al col·legi s'apartava de la resta per seure a qualsevol racó i escriure o dibuixar dimensions llunyanyes -surrealistes i alhora hiperrealistes- on imaginava fugir, infectada de veritable paüra. Efectivament: vint-i-quatre anys i, en comptes de parlar...

Serve i conserve totes les meues paraules. Les guarde al silenci opac d'aquesta gola que es va congelar quan els teus ulls em penetraren i, sense poder deixar-les anar, he de confessar que és un cor sincer qui les dissenya. Pense en les meues paraules i m'arrencaria amb violència el coll perquè, xiquet, descoratja que no les pugues escoltar. Mai no sabràs de boca meua les hores nocturnes que t'he somiat sense realment voler-ho, ni quantes voltes t'he invocat volent realment fer-ho. Mai no podré explicar-te per què espai i temps sovint em fan la broma pesada i decideixen dibuixar la teua figura perfecta al meu davant. I em deixen vore't, o tímidament imaginar-me robant-te un tros dels llavis. O, senzillament, seient a un banc per Glòries o Tetuán. Despullant-me amb la teua mirada incisiva, d'ulls de gel que volen fondre's, i esbrinant el que ocorre amb aquesta nena de llavis negats. 

Tan senzill i alhora tan difícil. Em conforme, entretant, deixant-me empresonar cada nit pel plaer de pronunciar el teu nom entre vapors d'aigua calenta i gemecs ofegats. 

2 comentaris:

Uve eme ha dit...

Els blogs en català son una espècie d'oasi, sobretot a l'hora de comentar. I més si els escriu algú que, llegida, sembla la versió adulta i valenciana d'almenys una part de mi.

Ona ha dit...

M'agrada, com sempre.