Sec davant la pantalla després de disset hores al carrer, hàbitat que amb els anys ha esdevingut natural, i al silenci amb banda sonora de Chopin que impregna l'habitació et pense. En són moltes, les preguntes que m'han visitat el cap darrerament. Massa perquès per tan poques respostes. Sobtadament, l'última calada de l'últim cigarret de la jornada em regala un impuls interior que il·lumina tots els dubtes. A aquestes alçades de la nit no recorde com m'aterria aquella conjetura no resolta al voltant de si veritablement era possible, per una dona com la que subscriu aquestes paraules, arribar a despertar cap estima dins de tu. Les respostes són evidents.
Una dona que s'autoanomena revolucionària és extraordinàriament sensible sense ser feble. Pot sentir ben endins fins la més absoluta insignificància perquè s'indigna més. Cert és que conceb tot tipus de preguntes que no són, precisament, innocents. Preguntes que porten implícit el qüestionament. Perquè crida més fort, gemega més profundament, plora més desconsoladament i desitja més ansiosament. Una dona que es diu revolucionària sempre alça la vista per apuntar més enllà del codi de valors que impregna la majoria dels cervells. Perquè mira més enllà de l'estètica i l'arquetip preconcebut per la mercaderia femenina. Perquè la seua feminitat no mai depèn de les determinacions del capital i és més sensual que els capricis tendencials del moment que li ha tocat viure en un món que no li basta. Perquè defensa i es defensa. Perquè besa, delirant, com si no hi haguera un proper bes. Una dona revolucionària ix cada matí per la porta de casa fent sentir les seues passes. Carrega responsabilitat a les esquenes, rebel·lia als llavis i milers de raons entre els cabells. Raons per ser i estar. Una dona revolucionària no olora a Dior, sinó a pòlvora, a esprai, a gasos lacrimògens. A terra, a suor, a muntanya, a sang, a sols d'hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada