dissabte, 21 d’abril de 2012

Curiós

València, migdia. El sol apunta directament a la cara. El vent no suavitza massa els 23 graus que marca la pantalla de la farmàcia. Es nota la primavera valenciana. En aquesta ciutat la primavera ha despertat els carrers, però també els cossos. Els cors, les ments, les vides apagades. Però desperta de forma il·lusòria, d'allò que sembla ser però no és.

Una vegada més, estic asseguda a una barra quan apareixes. Hola, què tal. Dos besos d'un mil·lisegon cadascun. Val, tampoc no esperava una entrada triomfal, amb recital de poema de Neruda i bes interminable de pel·lícula inclosos, però tan poca efusivitat inquieta. Me n'isc a fora. La cigarreta sempre és una solució recurrent. Una dona passeja el seu gos al mateix carrer, i al del costat és dia de mercat. Un home crida als quatre vents "¡la pieza a un euro!" darrere d'una taula plena de calces. Una parella es mira el menú del bar, s'ho pensa i finalment prosegueix el seu camí, carrer amunt. El fum, ingràvid, sura al meu front. Abans de començar a pensar, la cigarreta ja s'ha consumit i jo perd l'excusa per romandre a fora. Torne a dins i em col·loque a poca distància de tu. Quasi es podria traçar una línia recta entre nosaltres. Tu observes un punt indeterminat, inexpressiu, a través d'eixos ulls que ja no tenen el mateix color. No trobe la teua mirada. El meu cap, a punt de patir col·lapse. No t'entenc, xaval. Per més que intente especular, desconec absolutament què hòsties passa per la teua ment. És més trist que confús tot plegat, per a què negar-ho. Si no fóra perquè el lloc no era el més discret i, per adobar-ho, jo sóc una infame covard, et vomitaria unes quantes paraules que em ronden pel cap aquests dies. Una espècie de "mira, no sé què t'has pensat que busque". Bé, potser una mica d'afecte. Alguna abraçada d'aquestes que reconforten quan tot és una sobirana merda i vols enviar-ho tot a prendre pel cul. I no et negaré que alguna pinzellada de sexe. Però vaja, com tothom, no res excessivament estrany. No pretenc casar-me demà, ni que vingues a dinar paella a ma casa els diumenges. No vull flors, ni poesia -poesia són les ones de la mar-. Però vaja, que si no vols o no t'abelleix pots dir-ho clarament i treure't del cul l'escombra que t'acabes d'empassar, perquè açò no és còmode per a ningú. Que sí, que tots som rars i rares i la vida és molt complicada i tots tenim les nostres mogudes internes. Però ets tu qui m'ha buscat. Ets tu qui ha reclamat, qui ha iniciat i qui ha ha afegit la tendresa a tot açò. I han passat menys de 24 hores, i sembla que hages marxat a tretze anys llum d'ací. Tu ho voràs, però jo sóc com sóc i no m'agrada marxar amb cara de pomes agres. Prou tinc amb les meues coses, de mode que fes-me bona cara, tan bonica que la tens, i deixa de fer ganyotes. Que dies de merda en tenim tots però està molt lleig pagar-ho amb qui no ho mereix. No ho fas, tot i això, i marxes amb un adéu en la distància, de nou defugint de mirar-me directament. 

"Imbècil", mussite per a mi mateixa mentre busque una altra cigarreta. Hauria de deixar que t'afonares al pou de la indiferència indefinidament. I desconec la raó, però no puc fer-ho. Curiós.