dimecres, 23 de maig de 2012

El món entre les mans

Amb la ferma determinació d'endinsar-me a les aigües de la pura casualitat, i sense cap més companyia que l'ombra de mi mateixa, es dissol aquella metàfora tan meua i tan de tots. Es fon en l'abstracció del no voler pensar. I així m'escapà del cap la teua figura, que voluntàriament i cada nit evoque- jo no sé si bonica, si lletja, si mediocre; és tan sols la que desitge-. I, tot sense voler-ho, arrossegue en mi la frustració de no poder fer peu al pou de l'autoconfiança i deixar d'amagar-me sota la broma improvisada.

Ja podria tindre el món sencer entre les mans i oferir tot allò de bo que tinc, que mai no sabré si he d'arribar allà on vols. Perquè sembla que t'hi negues per a mi. Que desapareixes, forani, llunyà. Càlid enfront de la pantalla per instants, alié i fugisser les més de les voltes. Les nits en què apareixes perquè t'evoque, encara que no vulga fer-ho, tracte de no pensar-te més. Molt em tem, company, que alguna cosa falla perquè esdevé àrdua tasca ignorar tal atracció. I, encara més, ignorar que trespasse les barreres d'allò físic.

I, en fi, cavalcant al neguit que no marxa, advertisc amb sorpresa que t'admire, que sembla que t'adore tot i la teua absoluta indiferència. Però el llit, fred de solitud rutilant, amaneix trencant el somni en què t'apropie.

4 comentaris:

Ona ha dit...

Poètic. Colpidor. Corprenedor. Sempre em fas sentir moltes coses, i em fa rabia aquell algú que et fa sentir així, tot i que gràcies a això escriguis coses tan magistrals. Tinc fiblades d'enveja quan et llegeixo, per la qualitat de les teves lletres i expressions.

Ich bin G ha dit...

Ona!

Moltes gràcies, m'afalaga eixa enveja sana, i és recíproca. A mi m'agradaria poder escriure no sols quan em visita la musa -i la molt bastarda ho fa únicament quan em sent desarmada i sols em valen les paraules per armar-me-.

Eixe algú potser ni tan sols sàpiga que és eixe algú. Coses de la vida. Una, sense adonar-se'n, es troba pensant allò que no deuria i de qui no deuria. Sempre he sigut de les que, podent-ho tindre tot, decideix anhelar allò que no pot posseir. Capricis de la vida. Però és bonic alhora, i no renunciaria a viure cada insignificància de la vida d'esta manera!

Una abraçada.

Ona ha dit...

Fins i tot tes respostes són art. Jo també havia estat d'aquesta mena. No em conformava amb allò que podia ser possible, sino que volia arribar més lluny i aconseguir el que sabia que mai podria ser per a mi. De vegades posseir no servia de res, i per molt que ho tingués, allò no era meu. Sempre trigava massa a adonar-me'n. Ara sóc feliç, perque he aprés a estimar d'una manera més sana. :) No deixis mai d'escriure, continuaré visitant-te, i tant de bo algun dia la teva musa també et visiti quan tinguis l'ànima alegre. Un petó.

Ich bin G ha dit...

Hahaha! Moltes gràcies. Art se'm queda gran, però, crec jo.

Sí, no podem evitar fixar-nos objectius que estan més lluny de les nostres mans que tot allò que ens envolta. Però de la idea també es nutreix una sovint. Jo també he descobert, amb els anys, a estimar d'altres maneres i que de tot s'apren ho puc ben assegurar. Ara no em trobe en un moment, però, de plantejar-me estimar o com fer-ho. És simplement eixe "horror vacui" que t'inunda quan et sents invisible davant aquelles persones que et captiven. Però vaja, que no moriré. El drama afegit a les lletres i a la vida és sols una manera més intensa de viure-ho, perquè en el fons ho gaudisc -ho reconec-. Un besot i insistisc: gràcies!