dimecres, 19 de desembre del 2012

Li plora



Et destorba, ella ho sap. Tant, que no podries acabar d'enumerar cada detall amb què la violentes. Tant, que protesta i es nega a ser musa teua, inspiració de la teua fantasia, imatge perfecta que justifique cada acte amb què en el passat has composat el femer del teu present. Tant, que s'ha cansat del servilisme, del somriure de geisha, de l'optimisme ingenu, de la incondicionalitat absurda. Perquè amb cada paraula donaves l'ordre de desfigurar-li el cor, de deformar-li el cos i esborrar-li la cara. Ella ha elegit ser allò que li diuen: excèntrica, paranoica. Extremadament boja. Aquella dona farcida de rareses que es torna estranya, que no troba lloc a un món que no està dissenyat per a ella. Elegeix ser el virus infecte dels homes com tu, la insuficient, la borda, la contestatària. "Per ser coses tan poc virtuoses, per què tremola quan òbric la boca?", pensa després de tot.

La seua fúria amarga, aquella ràbia roja, punxa inclement contra totes les teues escombraries indignes, paraules maldestres que vomita la teua boca, llenguatge que es troba a anys llum de les habitants del món de les pàries inconformistes com ella. La seua ràbia, huracanada i impassible, no et basta. No us basta. Perquè som l'altra meitat que voleu anul·lar, i ella aprengué fa molts anys que s'anul·la quan assumeix. Ella ha decidit no assumir-te, no transigir-te. En som moltes: les properes, les llunyanes, les que se n'adonen i les que no, les amigues, les companyes i les que no ho són tant, les trencadores, les radicals, les còmplices, les cegues, les espavilades. 

Com goses excusar-te després d'un tros de vida de pura violència? Insolent. Tal vegada un dia el cel no siga blau, et mires a l'espill i no t'agrade el petit monstre, clon de clons, que hi veus. Tal vegada entengues, només en part, que no us va tocar gaudir la vida per igual. Que per cadascun dels teus guanys, dels teus somriures sorneguers, de les teues llibertats, hi ha una renúncia, una derrota de la teua estimada dona, però també de totes les que amb la seua condició van tindre la fortuna de nàixer. Tal vegada un dia et mires a l'espill i te n'adones. Podria ser hui mateix, i hui podria ser ja tard.

Perquè hui segueixen plorant-li els llavis amb totes les veus silenciades. Li ploren les burdes excuses dels mateixos covards. Li treuràs l'ànima, li arrencaràs l'estima pròpia o li destrossaràs el cor que et va entregar, però no li robaràs el costum de ser dent incisiva i mordaç, de ser ungla esgarraposa, de ser carn tan humana com la de la meravellosa dona, una d'entre tantes, que et va portar al món. Ningú li treurà el costum d'alçar-se cada matí, mirar-se a l'espill i pensar que ha de vèncer la ment o el cos, de sacsejar les cadenes amb les que homes com tu l'han lligat per fer-les escoltar quan es vestisca i creue la porta de casa. Li plora el cor per tu, i li ploren les mateixes hòsties de fa mil anys.