Vuit hores i mitja

Un altre cigarret. Una altra matinada sense poder-me treure del damunt la petjada immensa d'aquelles vuit hores i mitja, pretèrites i amb projecció infinita en el present. No creia que ho faries. Et feia menys valent i, una volta més, m'han guanyat eixos ulls impossibles i la teua determinació. No todo está perdido, encuéntrate conmigo... Vuit hores i mitja amb banda sonora, certament. I, encara així, dubte que existisca melodia possible per aquella estampa. 

Tenia por. Por de no poder desapegar-me mai més d'uns llavis que estan fets per a mi. Por de que fores mentida. Por a que m'agradara massa instal·lar-me als teus braços, a patir després el rebuig etern per al que la meua ment portava temps preparant-se. Creuava aquella nit l'últim pas de peatons abans d'abraçar-te quasi per instint -em vaig saltar les regles, i em consola no haver estat l'única- i només se m'acudia calcular maneres d'esborrar-te. Pensar en què no se't passara ensenyar-me a oblidar-te si senties que el teu cos no encaixava amb el meu en les abraçades interminables d'aquell barri on volíem fugir del món. Que recordares mostrar-me la manera de treure'm la petjada dels teus llavis de la pell. Acepto gustoso tu oferta, sólo con una condición: que no se acabe esta noche y que no me enamore yo. Potser, qui sap, et creies capaç de controlar-ho. O potser havies perdut tot l'interés per controlar-ho i ja donaves per acabada la dosi de seny. Tal volta la teua ment juganera ja havia decidit viure aquesta bogeria tan dolça. I gràcies per la teua valentia. Em trec el barret, company.

I ara desperte amb el sabor del teu nom apegat a la meua boca, i crec que ara habita la meua gola per a sonar naturalment amb cada orgasme que em provoque en la inquietud de l'espera. A cada hora el rellepe insaciablement als meus llavis com si fóra l'última gota d'aquella cervesa de marca inconfessable. Si et dic ara que em fa mal el cos sencer perquè no soporte més aquest desig enorme de sentir-te a dins potser no ho cregues i penses com és possible tot plegat. Jo, tan xiqueta i tan boja. Tu, tan madur i tan ferm. I jo tan lluny d'eixes mans endurides que semblen núvols quan em toquen. Morint-me al meu llit per acaronar-te una galta, o perdre de vista els dits entre els teus cabells, o despullar-te callada. Sense més soroll que el silenci, parlant-te amb les mans i la mirada. Per a què més. Tota la resta sobra.

I tot plegat, xiquet dels ulls impossibles, no és més que l'onada d'alguna cosa que ix d'ací dins i a la que no vull posar-li nom perquè encara em poden l'orgull i la prudència. No sé què deu ser. O sí. Però emmudiran les paraules fins que tinguem les cames entrellaçades al llit d'algun racó d'eixa ciutat. Només sé que signe el meu rendiment. Que eixa cosa ara impronunciable va esclatar la nit de les vuit hores i mitja, quan la teua boca va arrencar, sense el meu consentiment, aquells besos dels meus llavis. Hoy me muero por volver...