dimarts, 21 d’agost del 2012

Entranyes sagnants

Hi ha un xic al meu país, d'aquells que et fan pensar "amb tu lluitaria i per tu me deixaria, per què no, estimar", que sempre em saluda al crit de "¿qué pasa, Nervio?". Probablement no es fa una idea de com n'és, d'il·lustratiu, el malnom que va escollir per a mi amb aquella espontaneïtat. Servidora, que mai ha estat de cul quiet, comença a comprendre que l'ànsia conviu amb ella. Això acaba de decidir gitada al sofà, en estat quasi vegetal, mirant al sostre i de nou amb el nus a la gola. Eixe nus que no marxa.

Nus de nervis, ànsia condensada en mida portàtil. Càrrega pesada que s'instal·là quan tu marxares. Muntanya de fem que torna opaques les pupil·les i em furta el paisatge d'una vida plena de pedres. Lentament usurpa el lloc al coratge minvat, avergonyit, xicotet. Tantes voltes ha intentat fer de la meua raó el seu nou paratge que, al remat, ja m'hi he acostumat sense abans dignar-me a batallar. Quantes voltes han mullat aquests dos ulls -que, deies tu, estimat, eren tan tendres, tan fatalistes alhora-. Quantes voltes ha vençut el cruent fatalisme a la tendresa del sentiment incipient. Quantes voltes ha vençut la nit a la passió finalment. Massa preguntes. I jo ja no tinc respostes. Se m'han acabat les maneres de saber patir, company.

I, tot i viure impregnada de por, he de confessar que ja no sé evitar estimar-te amb tota la força que li queda a aquest cos. Que et donaria, a preu de cost, quantitats immenses d'acceptació oberta, de força per saber triar, de paciència per soportar-te en dubtes, en ànsia, en ràbia, en desdites d'aquesta lluita que hem elegit a la vida. Que et recolzaria si desitjares la vida del color que t'isca de les vergonyes, si volgueres un espai, si pretengueres retrobar-te tu, home dels ulls impossibles. Que t'escoltaria si expressares la més profunda de les veritats, i que no mai em perdries per tal cosa. Que et miraria sempre amb aquest fatalisme inevitable que m'ha atorgat la vida barrejat amb la tendresa que tu li vas posar a aquest conte surrealista, únic, impossible d'evitar. Perquè aprecie amb devoció fins al més absurd dels teus defectes, xiquet. I, si et preguntes quin tipus d'interés hi ha a sota, a quant és la retribució, no patisques. No em deus res, absolutament res més que un somriure i unes gràcies donades a temps.