dilluns, 8 de novembre del 2010

Yo, mí, me, conmigo [gris era març i gris és novembre]

I que pintes en rojos i morats els teus somnis en blanc i negre. 


 Avui, hic et nunc, aquelles paraules de març perden tot el seu sentit per trobar un novembre gris, com el marbre, enmig d'una València que ja no està farcida de Falles en tons pastel però segueix plena de persones que radien colors coents donant sentit a la seua existència alcohol, rialles i sexe improvisat mitjançant. On t'has clavat, puto abril?
 
De nou són les paraules de l'Alanis Morissette -veja vosté, una no és de citar autors que sonen així com importants; es queda amb una dona eloqüent que, amb guitarra i llapis, comunica coses en diferit- les que ajuden a arrencar un solemne perdó des del fons de l'ànima fins al més solt dels cabells:

To whom do I owe the biggest apology?
No one's been crueler than I've been to me.


Perdona-la, bonica. Per haver deixat que altres decidiren si ets o no una persona interessant. Per no haver-te donat dret a veu i haver desescoltat allò que pensares de tu mateixa, de tú y tus circunstancias, ja saps. No soporta saber-se responsable d'amputar-te parts que et són connaturals a fi d'acoblar-te a expectatives alienes. A fi d'encaixar-te per la força en un gruix que llegies amb atenció sense acabar de comprendre. Odia haver-te fet culpable de les insatisfaccions d'altres, haver-te adjudicat imperfeccions quan quelcom al teu voltant fallava. Tan sols pot oferir-te totes les seues disculpes amb l'esperança que algun dia les acceptes i li retornes un somriure d'aquests còmplices.

No patisques si per ara no acceptares la disculpa, però. Seria comprensible: ningú ha maltractat tant com a tu en aquesta vida, petita.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Ella no està acostumada a la gent de veritat

Canviar besos en pretèrit perfet per l'aquí i ara, no mai tastat com cal. Prendre decisions. Atac de nervis. Hi ha detalls de tercers i terceres que couen. Un sms antipàtic. Que n'és, de xunga. A veure fins quin punt li dóna pel cul. Sí. Aconsegueix l'únic que en tot aquest temps reclamava: atenció. La seua atenció. Resposta que no es fa esperar. Una trucada. On estàs? Retrobament. Cos bollint, mans paralitzades. Dissimulació amb bastant èxit. Una birra més. Que no. Va, una birra més, per favor. A ella li encanta observar com ell insisteix. D'acord, l'última. Embriaguesa, retrets. Silencis incòmodes. Deu ser la no coneixença, o la sapiència certa del que esdevindrà. Mil feines per al dia següent i només interessa eixa boca. Més persones, el Glop, cares conegudes que encara fan mal, molt de mal. Gràcies per no apartar la vista d'ella. El Forn dels Borratxos. 5 de la matinada... Un banc i diversa gent més èbria que sòbria. Un vòmit en terra ornamentant l'escena. Papes i cola. Paraules que perden sentit. Silenci que s'apodera del moment, d'aquell aquí i ara. Agut, el senyor Silenci, que sap quan imposar-s'hi. "Ara no sé què pensar"... i li invadeix la boca. Sense permís. Dret per dret, instint per instint. Retorn a l'adolescència de camí enlloc. Carrers del Cedre. 

Cada fanal apunta eixe parell de joves que acaben d'enviar el món a prendre pel cul.

Una foto "amb tot el carinyo que se li pot posar a una foto". Xica errant. Un bes sobtat envoltat en il·lusió. Fer-se preguntes absurdes. El Taverno, escenari de tantes mirades tímides. Còmplices i tímides. Ella beu birra i respira Pall Mall. Li ajuda a transportar-se al lloc en què realment vol estar. Lluny de la vida quotidiana i el judici popular. Lluny de les enveges malaltisses i de les aules de la Universitat. Ell és més de Red Bull. Potser per això és tan despert. Els seus ulls, lleugerament més grans que els de la mitjana de la gent, són dues llunes plenes quan els obre i la penetren. A ella li costa aguantar-li la mirada. Ànsia. No està acostumada a la gent de veritat. Passió. Ganes però por. Por a que eixa nit siga l'única. Les mans esbarant-se. Funcionen soles, no cal donar-les ordres. Silenci forçat. Gemecs ofegats. Mossegar-se un dit. Passar-lo pel seu pit i repassar eixe tatuatge a mig fer. Alguna rialla. La importància del plaer mental. Follar-se la ment, en diuen. Passar la mà per aquell cap rapat. Repetir-ho. Corre't. Corre't. Descansa. No te'n vages, merda, no te'n vages.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Flashback II - "Singin' in the rain..."

Hoy la tierra y los cielos me sonríen,
hoy llega al fondo de mi alma el sol,
hoy la he visto... la he visto y me ha mirado.

 
Mulla amb força aquest cel que avui ens plora, desesperat per si neteja una mica la terra. I avui, per primera vegada, m'he sentit anant contranatura.

Plorava el cel amb llàgrimes àcides que em corrien per sobre a les 10 del matí d'un trist dijous de tornada a la rutina estudiantil. Podia banyar-me amb la seua tristesa a la seua cortina gris perla. Em feia prémer el pas perquè em sentira incòmoda mullant-me al carrer.

No obstant, somreia sota la llibreta de plàstic que amb prou feines em servia per cobrir-me la cara. Somreia mentre mirava cap a dalt i m'acomiadava. I me n'anava, furgant amb una mà la ronyonera en busca d'un cigarret i sostenint la llibreta sobre el cap amb l'altra, mentre Bécquer em feia una visita mental per primera vegada en molt, moltíssim de temps. I pensava aquells versos quan repetia, quasi de forma sistemàtica, el ritual que havia fet sempre en el passat: entornar tímidament el cap per mirar-lo de nou.

I ens hem enxampat de nou. I ens hem envermellit de nou. I hem tornat a mirar cap al front de nou, seguint amb els nostres respectius camins i tractant de fer que tot plegat quedara com a pura casualitat.

Però m'ha sorgit un riure ben alt i m'he guardat el cigarret per algun altre moment. Tenia bon sabor de boca. 

dijous, 26 d’agost del 2010

Flashback I - "Cançò terrible de gener"

[Agost és temps de rememorar. Temps en què les voltes que donen la vida i el pensament fan tan prompte empènyer les idees més il·lusionades com paralitzar-se en la més absoluta de les pors. Records... Records n'hi ha de bons, i n'hi ha també de terribles. Un flashback per capítols d'aquells sentiments teclejats a l'ordinador temps enrere ajuda a recordar de quines il·lusions viu una... i de quines pors s'amaga.]


Ulls empetitits, unflats de llàgrima salada, fins convertir-se en un parell de punts morats. En algun racó de mi, rastres de carícies d'aquells darrers dies. Ara tan sols resta una petjada d'angoixa latent a les entranyes.

Als llavis, rosegats per tretze dies de fred, amb prou feines resisteix el sabor que et devorava de la boca. Sota les costres de la ferida al cor es compten i barregen la ràbia, la incomprensió, l'esperança vana, els somnis en blanc i negre i l'evidència d'haver-me convertit en esclava i serva de la teua decrèpita tita.

Desembolicant amb els dits la punta dels meus nervis, mussite sense ànims una cançò de bressol amb paraules que repetisc per si em poden donar la força per sortir d'ací. Però cabró, has entumit a consciència el poc valor que em quedava.

Quantes vegades m'has dit que m'estimaves. Quantes vegades t'he escoltat dir que tan sols buscaves el millor pels dos. Quantes, quantes vegades has obviat el meu dolor per tenir-me agenollada demanant-te clemència amb la dignitat envoltada en llàgrimes.

Al llit només queden la suor i dos coixins sobre els quals descansen somnis rosa xiclet esvaïts. Entre els llençols, les restes d'un plaer ja pretèrit i extint. A l'oïda, la rememoració dels teus ronquits tranquils de vividor.

No puc sortir d'ací. No puc, no puc. I no puc esperar sense més, tampoc, o perquè sí. Però estimat meu, m'has llevat les ganes de viure d'una altra manera. No sé fer-ho si no és a la teua. Ja no sé.

dijous, 12 d’agost del 2010

Sara

Porque no me gusta que quien me lea sepa, pero sí que comprenda, sabías que lo haría. Y aquí me tienes, escribiendo este texto en tu lengua porque es para mis pocos lectores pero es, sobretodo, para ti. Para que grabes estas palabras con tu retina y te las quedes para siempre, aunque no me puedas contestar nada aquí.

Hice aquel viaje para encontrar respuestas a mis preguntas y para formular otras nuevas e ir descubriendo cómo me las respondía. Yendo a la aventura emocional, encontré mil preguntas cuando te conocí, y creo que ahora empiezo a responderlas. Ahora, sentada en mi escritorio, puedo asegurar que en absoluto necesito querer a alguien desde siempre para que me salgan solas palabras como estas, ni que ese alguien sea mi mejor amiga. Estas palabras sólo salen cuando una se cruza con alguien que sabe no podrá olvidar nunca. Por lo impactante de conocerla. Porque las personas también se miden por cuánto aprendes de ellas y por cuánto las puedes llegar a admirar.

¿Qué tenía esa sonrisa para alegrar el día a todos cuantos te rodeaban? No, no era sólo tu belleza, ni la belleza -enorme- de toda aquella cara. Sería esa mezcla de ánimo y vigor con la dulce inocencia de quien no por ella se echa atrás en la vida. ¿Qué tienes para ser la única persona en el mundo a quien no le pegaría una colleja al escucharle llamarme cari? Sería que ya me había acostumbrado a tu forma tan rara de hablar, a la guagua y las cholitas, al aire con olor a salitre isleño que se respira a tu lado.

Me despertaste el corazón, pequeña, y no soy yo de encariñarme con las niñas. Pero no eres cualquier chica de 18 años. Tienes la valentía y el empuje de una mujer independiente y una experiencia vital en circunstancias que sólo siendo fuerte se pueden superar. Supiste desatarte de aquello que te oprimía desde hacía tiempo porque quizás aún no sepas lo que quieres, pero sabes por cierto y seguro lo que no quieres. No quieres otro imbécil lleno de músculos y vacío de neuronas. No quieres obstinados que se creen que tu sonrisa te hace automáticamente fácil. No quieres que nada te turbe ni que nadie maneje tu vida. No quieres quedarte con el conocimiento que ya tienes, con los trozos de vida que ya conoces. Por eso me preguntabas tantas cosas, y yo me emocionaba cuando lo hacías. Tienes ese qué que te distingue de cualquier otra chica de tu edad con tal apariencia neta y pulida, incluso  algo pija, que habita este mundo de mierda. El tabaco, de liar siempre que nos era posible, era un buen aliado en aquellas grandes conversaciones sobre el comunismo. También hablamos mucho sobre independentismo, y no porque yo condujera nuestras conversaciones por ese camino sino porque tú quisiste que yo te contara todo lo que sabía o sentía, y cómo lo sentía. Nunca me había encontrado una persona tan aparentemente diferente a mí que me preguntara antes de prejuzgarme, que no me dejara en paz hasta no lograr comprenderme un poquito. No sabes cuánto lo agradezco.

Sabes que todos los hombres, y de todas las edades, matarían por tocar tu cuerpo. Y sin embargo, y a pesar de las mil veces al día que te miras al espejo y cuidas que no se te mueva ni un centímetro el peinado, eres consciente de que el cuerpo caduca, de que el tiempo lo deteriora. Quizás seas mucho más consciente de lo que muchas superwomans predican ser bajo una falsa modestia y unos ideales tan efímeros como su tinte de pelo. Sabes, y cuando digo sabes es que lo sabes de verdad -y no como todo el mundo asegura saber esto y lo otro-, que son la cabeza y el corazón los que te hacen tan valiosa. Confieso que resultaba irónico, a la par que adorable, ver a una chica tan mona y presumida comiendo espaguetis con las manos y despeinada, o bebiendo cerveza y eructando con cara risueña y tranquila. O simplemente rabiando por verme llorar desconsolada por ser tan infinitamente débil en mi vida.

Muchacha, tienes suerte de que la última guagua que te vi coger llegó muy deprisa porque así se evitaba el drama en la despedida. Tu último abrazo duró medio segundo y yo todavía lo recuerdo y lo siento cuando me invaden esas pequeñas tristezas diarias que sabes que me hacen llorar. Es una de las cosas que me recomponen un poco, por cuanto no tengo nada tangible que me recuerde a ti cada día como antes. 

En el instante en que desapareciste agitando la mano en el bus sentí que necesitaba otra Bulmers. Antes de probarla, me encontré de pronto encerrada en el baño de aquel bar de la esquina con los ojos ardiendo de tanta lágrima mientras los otros dos compañeros me esperaban cerveza en mano. Le admití a uno de ellos, más tarde, que no había entrado al baño a orinar, precisamente, a lo que él respondió por los dos "We knew it". Me había quedado mal, sí. Y eso se notaba.

Ahora, fuera de aquella escena, toda aquella experiencia se ve como una película ajena a la vida "real" de cada una. Pero el recuerdo de tu risa, tus quejidos y todo tu ser sigue vivo repitiéndome que no eres una cara más de las que me cruce durante mi vida. Eres Sara, con tus cuatro letras y toda tu persona, que se ha ganado un trozo en mi corazón. 

Cuando tenía 15 años, mi entonces profesora de Ética me apartó al final de una clase para regalarme un libro. Tenía una dedicatoria preciosa que nunca imaginé citando para alguien, y mira qué ajustada y perfecta te viene, Sara, que es a ti a quien se la citaré: "Nadie que se cruce contigo se olvidará de ti. Sencillamente porque eres".

dilluns, 28 de juny del 2010

Negre

Negre. El cel perfectament tintat de negre i núvols de fum que fan olor de fusta cremada i algues. Sense pardals, sense estreles, tan sols el color negre clavant-se directe a l'ull com un tret de no res. Ella respira profundament l'oxígen blau i impur del cigarret, encara asaborint la mel que li queda als llavis amb mig somriure trist. Reflexiona, amb la mirada fixa en algun punt negre que ja no distingeix si és mar o cel. “Marxarà amb un trosset de mentida i jo em quedaré ací, cara a cara, amb la molesta veritat de tots els dies”. 

Observa la seua mà. El cigarret una mica tremolós. Que no, que aquest no és el moment. Tant de plany per desamors, enganys i desenganys, per gràcies desfetes en llàgrimes... Tanta pena instal·lada al cor. "Alguns moments no són per a plorar", decideix. Dimecres de Sant Joan, balls arrítmics i música inventada, una mare controlant la seua filla de tretze anys, famílies bolivianes amb guitarra composant-li cançons a la vida, coentor valenciana, adolescents excitats perquè van amb amigues en bikini, companys que utilitzen jocs mesclats amb alcohol per poder confessar-se. No, aquesta no és nit per a les seues llàgrimes. El cel negre no li les vol esprémer, ni tampoc ho mereix. 

Beu un glop i apura el cigarret. Ella no està feta per a xics bé. Eixa correcció, eixa forma d'estar al món que raja la perfecció. Eixos cabells plantats en mil direccions, aspecte descuidat perfectament cuidat. No, no són coses per a ella, que és més de llavis secs, rímel corregut i sexe malaltís. Vida mai impecable, boca amb sabor a ron. Subversiva, incomodant i borde; austera en la presa de paraula. Viciosa, barroca i desfasada fins l'extrem quan regna al seu llit. Les ungles, sempre malament pintades d'un roig que recorda a les prostitutes mal pagades de Velluters. Avui no compartirà la seua veritat, el deixarà marxar sense ella. Lluny, molt lluny. Sense preguntes ni respostes, sense melangia. Per a què.

dimarts, 18 de maig del 2010

Quaranta minuts i dos viatges en metro

Havia oblidat la lírica enmig d'un hivern hostil que regalava pluja àcida i somriures agredolços. No era jo qui l'abandonava: ella em va escriure un adéu a un full d'apunts de classe. Així, sense més.

Ara sent que torna, no sense cert rezel. No em deixa gaudir-la, no puc assaborir-la. Quaranta minuts i dos viatges en metro. Míser tros de temps. I alçar-me cada dia deixant al coixí eixa poca lírica per a viure tan meua, eixos versos fets de tu, per analitzar assumptes comuns en un bucle de trivialitat. Obligacions rutinàries que no fan estarrufar la pell ni enardir el cor: estructura social, teories de la comunicació, estadística, sociologia de les organitzacions, economia... I trobar-se enmig de l'aula amb el cap recolzat sobre la mà estudiant la manera, essencialment funcionalista i derrotista -què, si no, d'un professor d'esta Universitat?-, d'explicar tots els horrors d'este planeta en comptes d'estar arrapant-te l'esquena nua. Quina blasfèmia.

Quasi oblidava el so bressolat dels versos surrealistes tintats de desig. Quasi. Perquè he fracassat en el meu intent d'instal·lar-me per sempre en la pell de la gris actualitat. I acabe aferrant-me, una vegada més, a la barra de bar on les canyes no serveixen ja per oblidar, sinó per recordar. Enyorant unes mans nervioses i fermes alhora. Malgrat tot. 

Avui, irremeiablement, torne a cercar desesperada eixos ulls amb lents de contacte. A reviure eixe somni tan recorrent en el que fugíem a algun lloc d'eixa ciutat, lluny de tanta gent, mentre el meu cap pensava en un melòdic Gorka Urbizu. Ta nun izkutatzen zinen orain arte...?

dilluns, 22 de març del 2010

Llàgrimes al fem.

Vaig plorar tots els nostres cafés.
Promeses plenes de fe
fotografies en color
i tantes vesprades de perdó.
I plorí l'absència de respostes.
Les pretèrites hores mortes,
els quintos, la birra.
La meua covardia.
Els desdejunis de llavis i pell
el no saber escoltar llurs secrets.
El pajarito, el gordo, les baralles
de llàgrimes, abraçades i rialles.
I vaig plorar
pel que no vam compartir.
I vaig llençar
el nostre temps, la nostra vida,
la nostra fi...


... al fem. 

dilluns, 1 de març del 2010

Lehiotik...

Ahir vaig agafar un tren al teu cor. Asseguda junt al cristall, veia al seu darrere, entre la boira blanquinosa de l'Horta, les anècdotes murphianes de la vida i aquests temps. Al seient del costat, el polar i un paravents de coll. No hi seia ningú, però no anava sola. Anaven amb mi, agafades de la mà, la por i l'esperança. Les ganes i el desànim. Al seient de darrere, molt tímid i imperceptible, l'amor.
 
S'aixeca, prem el pas ferm i ve cap a mi. Ve per donar-me la carta de defunció. "Per molt que viatges en aquest tren, admet que se t'ha tornat a escapar".

dissabte, 23 de gener del 2010

Sota l'aigua

Minuts interminables de pensaments mesclats amb records que no deixen de visitar la ment com si aquesta no haguera volgut ignorar-los mai. La mateixa manera d'escriure. Elegant però no barroca, concisa i directa però sempre menys que la meua, perfecta en la consecució de l'objectiu bàsic, el de clavar-se directament al cor com una fletxa punçant. Sempre aconsegueixes amb lletres allò que et proposes. Volies fer-me mal i et bastaren paraules per tal cosa. Vols tornar-me boja i ho estas aconseguint de bon tros.

Una dutxa tèbia a les dues de la matinada. No puc seguir en peu, no tinc ànims. Asseguda a la banyera amb les cames estirades, clave la mirada al roig de les ungles dels meus peus i comencen a passar un seguit d'escenes pretèrites per la meua retina com si s'hagueren pausat durant anys i aquella nit, a aquella mateixa hora, decidira la pel·lícula pulsar-se el botó de play perquè sí.

Els versos i les paraules que només tu i jo enteníem a la taula de l'aula d'Història de l'Art. El dimecres al banc. Muntanyes de paper i boli negre plenes de les paraules més boniques del món. Aquella facilitat inexplicable per embogir-te com no ho he fet amb ningú. Aquella manera de suportar-ho tot, de posar l'altra galta. Perquè et deies egoïsta però el teu altruïsme, quan enamorat, enlluernava la més obscura sospita.

Els finals. Les paraules lletges. L'odi, la polarització, la desneutralització, la despersonalització i tota aquella freda crueltat que envoltava una època que mai no sabrem per qui dels dos fou més amarga.

No puc pensar més. Vull obligar la retina a fer pause de nou, però no em fa cas, la reputa. Atura't. No em tortures més. Massa preguntes sense resposta i no tinc força per pensar-les. Una filera infinita de fotogrames construïnt escenes del que podria ser un nou encontre de pells mig desconegudes em suggereix amb subtilesa que conduïsca l'aigua de la dutxa per on el meu cos demana a crits desesperats. Aigua. És només aigua i em fa perdre'm en el plaer que un dia coneguérem.

Després de la dolça mort, recobre la respiració normal i em passe l'aigua per la cara. No es noten, les esborronen les gotes intenses del telèfon de la dutxa, però tinc les galtes plenes de llàgrimes furioses. "Lloraba porque todo, porque nada, por cosas".


dilluns, 4 de gener del 2010

Enveja de la mar


Quina paradoxa, ésser marina i no poder ésser mar. Ésser una illa que no pot ésser paradís. Les ferides no deixen d'endinsar-s'hi entre les ones, deixant el seu dolor salat a cada racó de la seua terra. 
No res a l'horitzó. 
Tan sols una extensa mar, indeleble i etèria superfície, infinita llibertat, tranquil·litat inalcançable, que espera ofegar tristeses i llàgrimes immadures. La felicitat que creia posseir i no tenia no l'esborren, però, les ones. Potser no poden fer-ho. Potser no són tan poderoses. O potser encara resta alguna vana força que, ingènua, es resisteix a admetre que aquella esvaïda felicitat no era més que un somni. Sols queda el costum d'inclinar-se a la vora de la mar com si fóra un instint. L'instint d'ésser marina.