diumenge, 29 de maig del 2011

Entre poc i massa

20:12 hores. 22 graus a fora, encara hi ha una mica de sol i aquesta habitació s'ha quedat gelada. Has tornat a marxar. Dues tovalloles mullades s'amunteguen sobre el llit, que porta set nits desfet. Encara roman la teua olor impregnada a la teua tovallola blava. Dues tasses de cafè apilades a la tauleta de nit. I dues culleres. El ventilador segueix ací, sobre la cadira, mirant fixament al llit. Esta nit estarà desendollat. Ja no hi ha dos cossos estimant-se, suats, a hores intempestives de la feixuga i humida nit valenciana. Cinc ampolles d'aigua a la prestatgeria. La paperera, plena d'envoltoris de bombons i molts mocadors de paper. Dos coixins. Esta nit els mullaran les llàgrimes de cristall, negres com la ratlla que dibuixa aquests ulls que, per alguna raó, t'han embruixat in eternum.

No sóc capaç de recollir les tovalloles, ni les tasses, ni la teua caixeta de Ventolín. No vull sopar tampoc, perquè al menjador encara hi ha dos gots. I dos tasses amb els fideus d'anit. El sofà segueix desastrat. Fa tres hores hi érem, mirant-nos amb ulls secs, aparentant fermesa, i alhora plorant-nos per dintre. Morint de tristesa i alhora repetint-nos l'un a l'altre que no estem tristos. Coses de la vida.

20:23 hores. La gola, tremolosa, demana clemència. Que deixe de torturar-la, que ja n'hi ha prou de censurar-la. Però no vull plorar. No puc trencar-me ara. I és que, en realitat, no soporte la incertesa i un dubte recorre el meu cap incesant: si plorara, serien llàgrimes d'enyorança, de tristesa, de desesperació per aquesta nova soledat a la que estic macabrament acostumada? O serien, pel contrari, llàgrimes incontingudes d'un goig que aclapara l'univers sencer? El goig de saber-me feble i alhora forta, de sentir que hui, ací i ara, açò és més fort que mai. Que res ni ningú, tot i que intencions externes no en manquen, apagarà l'espurna que va esclatar aquell fred 4 de desembre.

Entre poc i massa. Ja saps que són ambdues coses.

dimecres, 4 de maig del 2011

Amnèsia selectiva

Els dits teclegen, feixucs, esta nit acalorada que contrasta amb els records passats per aigua del meu abril. Per fi havia arribat aquell abril enyorat. Vint-i-dos anys esperant-te. 

Però hui l'abril marxa del meu cap com sabent-se okupa de trossets del meu pensament que no són seus. Hui la memòria sencera em reclama, en un acte d'empenta, que la respecte sencera, tal com és. Tal com m'ha fet. "Si tinguera pastilles amnèsiques per a esborrar els moments de dolor, me les empassaria sense respirar". Sobirana ximpleria. Una altra de les que brollen en moments d'esquizofrènia paranoide.

Hui teclege estes paraules perquè he decidit enviar-ho tot a prendre pel cul.

És cert que el dolor va punxar el meu cor, i a voltes la meua dignitat. Aquell dolor cruent els va fer sagnar agenollats i perdre-ho tot. Tot menys l'esperança. I sí, els moments signats a la memòria amb aquella sang són indelebles. Però no seran aquells corbs els que engolisquen l'última de les vísceres d'esta princesa, que és de cristall però és guerrera. 

I hui deixa'm enviar-ho tot a la merda i agafar-te de la mà, acompanyar-te a dormir. Dir-te que no podrà tot aquell ensagnat dolor entintar la vida que m'ha regalat la resta de la meua -de la nostra- memòria. Que no esborraria amb rom ni cervesa ni una sola de les nostres memòries, perquè pinten amb gran mestratge el nostre quadre imperfecte. Que el viu record també implica dolor, i el dolor és signe de vida. Cada abraçada. Cada últim bes a una andana. Els crits enfurits seguits de besos que escandalitzarien qualsevol senyora. Les paraules dolces. Un t'estimo entretallat mentre descarregues tot el teu amor entre les meues cames. Llàgrimes mullant-me el pit i t'acarone una orella. Cada viatge al tramvia. Els passejos per Ciutat Vella amb un somriure a la cara. La vida plena i sencera. La vida fins l'extrem, fins la mort.

La vida al teu costat.