dijous, 5 de juliol de 2012

Tal volta una paraula inesperada

Tal volta una paraula inesperada enmig d'una nit amoïnosa com aquesta, de juliol valencià, poguera interrompre momentàniament la tristesa. Tal volta podríem dir-nos qualsevol cosa, un sfumato d'imperfecte acabat que difuminara la bruta frontera entre les ganes de plorar i les de riure. Podríem fins i tot dir-nos silencis sepulcrals per amagar paraules que, pronunciades, són milions de ganivets clavant-se per aquest cos arruïnat. O silencis agradables que intentaren festivar que la vida està plena de senderis i una maleïda casualitat em col·locà al mig del teu. La xiqueta, sempre tan oportuna ella. Però potser no serien silencis d'extrema complicitat, d'aquesta que reconeixes com a entendre's sense parlar. Pum. Darrer batec del cor. Potser mai no podria donar-te d'això. Ho pense i em pregunte si no seran llàgrimes de nena capriciosa que xiscla amb rabior perquè no és ella, ni podrà ser-ho mai. A little too ironic, com diria l'Alanis.

Però no venen paraules inesperades que interrompen aquest parell de llàgrimes infinites. I queda prémer les dents per les nits. Amb força, tancant els ulls per a que deixen de mullar-se les galtes i desaparega la imatge d'eixe llit que cremaria a risc de què m'odiares per a sempre. Queda enervar els dits per a sostindre amb fingida tranquil·litat el cigarret de les solitàries. Queda sobrevindre'm al son com la fera indòmita que ha saciat l'ànsia de bogeria extrema i entra en descans. El descans de la guerrillera obstinada que de sobte, per un instant, rebutja des del fons de l'estómac que tiocfaidh ár lá. Que sotmet la seua ment, amb l'ànim coagulat, a la ficció. A la metàfora. Fugint.