dilluns, 8 de novembre del 2010

Yo, mí, me, conmigo [gris era març i gris és novembre]

I que pintes en rojos i morats els teus somnis en blanc i negre. 


 Avui, hic et nunc, aquelles paraules de març perden tot el seu sentit per trobar un novembre gris, com el marbre, enmig d'una València que ja no està farcida de Falles en tons pastel però segueix plena de persones que radien colors coents donant sentit a la seua existència alcohol, rialles i sexe improvisat mitjançant. On t'has clavat, puto abril?
 
De nou són les paraules de l'Alanis Morissette -veja vosté, una no és de citar autors que sonen així com importants; es queda amb una dona eloqüent que, amb guitarra i llapis, comunica coses en diferit- les que ajuden a arrencar un solemne perdó des del fons de l'ànima fins al més solt dels cabells:

To whom do I owe the biggest apology?
No one's been crueler than I've been to me.


Perdona-la, bonica. Per haver deixat que altres decidiren si ets o no una persona interessant. Per no haver-te donat dret a veu i haver desescoltat allò que pensares de tu mateixa, de tú y tus circunstancias, ja saps. No soporta saber-se responsable d'amputar-te parts que et són connaturals a fi d'acoblar-te a expectatives alienes. A fi d'encaixar-te per la força en un gruix que llegies amb atenció sense acabar de comprendre. Odia haver-te fet culpable de les insatisfaccions d'altres, haver-te adjudicat imperfeccions quan quelcom al teu voltant fallava. Tan sols pot oferir-te totes les seues disculpes amb l'esperança que algun dia les acceptes i li retornes un somriure d'aquests còmplices.

No patisques si per ara no acceptares la disculpa, però. Seria comprensible: ningú ha maltractat tant com a tu en aquesta vida, petita.