dissabte, 9 de juny de 2012

Tres paraules


Eixes tres paraules han alliberat una onada de nervis que no sé com neutralitzar. Bé, d'acord, hui parlem. Quan ja no queden més que passos que no caminen enlloc, i gats entre els cotxes, i solitaris que fugeixen de la solitud, i música cutre als bars. Parlem. I jugaré al joc del fracàs i -que estrany- guanyaré. Com sempre. I deixaré caure entre els teus dits imaginaris algun sospir, d’aquests que serveixen per substituir les paraules: per tot allò que he fet malament, per les errades que encara no havia comés, per les imaginacions que no vaig saber cosir i es trencaren.  Un sospir per totes les nits que d'ara en avant venceran a la passió –jo que pensava que la passió sempre vencia a la nit-. I em beuré un got de cervesa en la barra d’un bar que no faça gust a derrota i tornaré a repetir mentalment aquells dos versos de Benedetti. I demanaré un the end amb rialla ornamental per a que no triomfe el tedi i que guanyes tu. Que visques. Que no perdes, company, perquè tu no estàs fet per a perdre.

Hui, i potser tan sols hui, pense en tu i a tu renuncie. Potser perquè és allò més generós que es pot fer per algú que, sorprenentment, cada dia t'importa més. O potser perquè no has començat a marxar i ja note aquella absència estranya. Aquella que no ho és en realitat, que només és una presència constant d’allò que es troba a faltar en forma de fantasmes que ens freguen la pell i hi deixen rastres vius de la memòria d’unes nits enfront d'una pantalla, de l’oblit que encara no existeix. És un buit ple d’absència, que no és absència sinó pura presència. I per això cou.

Així que aquesta nit governaran les cerveses, i demà em replantejaré. No canviarà la cervesa, però canviarà la barra de bar pel parc del Cedre, o per qualsevol altre racó d'aquesta odiada i alhora estimada València meua que alguna nit m'agradaria haver pogut fer teua. I seguiré sent la dona dels desastres, i adorant que em mengen la boca amb avidesa. Pintant-me els llavis de roig per llençar-li, seductora, un bes al mirall –“guapa!”-. Encausant la mala llet en comentaris enginyosos o, si més no, intentant-ho. Cercant qui m’abrace com m’agradaria que tu m’abraçares en aquella nit de revetlla que estava per vindre i ara no sé si arribarà: per darrere, fent-me sentir la teua grandària, que m'encisa, i la teua respiració acaronant-me els cabells. Cridant com si m’hi anara la vida: lemes al carrer, cançons a la dutxa, orgasmes al llit. Cridant, en qualsevol cas. Invertint els meus darrers estalvis en el pou sense fons de la imbecilitat inherent a la resta d’homes errants que hagen de vindre a suplir-te i pesant, en algun racó de la consciència, el pes infame de l'absurd. Brindant pels bons i les bones, per la revolució. Mossegant el gel del fons d’un got si una nit, per casualitat, t’observe a curta distància.

3 comentaris:

Ona ha dit...

No sé si per qui va dirigit això ho llegeix, però si jo fos tal persona, no et deixaria fugir! Quin sentiment, noia!

Ich bin G ha dit...

Em tem que sí que ho llegeix, xiqueta! Hehe.
Però a voltes les coses no són blanques o negres... i en el fons, això també és bonic, encara que et faça patir. Una abraçada, preciosa!

OTTO goikoetxea ha dit...

Caram!!