dissabte, 21 d’abril del 2012

Curiós

València, migdia. El sol apunta directament a la cara. El vent no suavitza massa els 23 graus que marca la pantalla de la farmàcia. Es nota la primavera valenciana. En aquesta ciutat la primavera ha despertat els carrers, però també els cossos. Els cors, les ments, les vides apagades. Però desperta de forma il·lusòria, d'allò que sembla ser però no és.

Una vegada més, estic asseguda a una barra quan apareixes. Hola, què tal. Dos besos d'un mil·lisegon cadascun. Val, tampoc no esperava una entrada triomfal, amb recital de poema de Neruda i bes interminable de pel·lícula inclosos, però tan poca efusivitat inquieta. Me n'isc a fora. La cigarreta sempre és una solució recurrent. Una dona passeja el seu gos al mateix carrer, i al del costat és dia de mercat. Un home crida als quatre vents "¡la pieza a un euro!" darrere d'una taula plena de calces. Una parella es mira el menú del bar, s'ho pensa i finalment prosegueix el seu camí, carrer amunt. El fum, ingràvid, sura al meu front. Abans de començar a pensar, la cigarreta ja s'ha consumit i jo perd l'excusa per romandre a fora. Torne a dins i em col·loque a poca distància de tu. Quasi es podria traçar una línia recta entre nosaltres. Tu observes un punt indeterminat, inexpressiu, a través d'eixos ulls que ja no tenen el mateix color. No trobe la teua mirada. El meu cap, a punt de patir col·lapse. No t'entenc, xaval. Per més que intente especular, desconec absolutament què hòsties passa per la teua ment. És més trist que confús tot plegat, per a què negar-ho. Si no fóra perquè el lloc no era el més discret i, per adobar-ho, jo sóc una infame covard, et vomitaria unes quantes paraules que em ronden pel cap aquests dies. Una espècie de "mira, no sé què t'has pensat que busque". Bé, potser una mica d'afecte. Alguna abraçada d'aquestes que reconforten quan tot és una sobirana merda i vols enviar-ho tot a prendre pel cul. I no et negaré que alguna pinzellada de sexe. Però vaja, com tothom, no res excessivament estrany. No pretenc casar-me demà, ni que vingues a dinar paella a ma casa els diumenges. No vull flors, ni poesia -poesia són les ones de la mar-. Però vaja, que si no vols o no t'abelleix pots dir-ho clarament i treure't del cul l'escombra que t'acabes d'empassar, perquè açò no és còmode per a ningú. Que sí, que tots som rars i rares i la vida és molt complicada i tots tenim les nostres mogudes internes. Però ets tu qui m'ha buscat. Ets tu qui ha reclamat, qui ha iniciat i qui ha ha afegit la tendresa a tot açò. I han passat menys de 24 hores, i sembla que hages marxat a tretze anys llum d'ací. Tu ho voràs, però jo sóc com sóc i no m'agrada marxar amb cara de pomes agres. Prou tinc amb les meues coses, de mode que fes-me bona cara, tan bonica que la tens, i deixa de fer ganyotes. Que dies de merda en tenim tots però està molt lleig pagar-ho amb qui no ho mereix. No ho fas, tot i això, i marxes amb un adéu en la distància, de nou defugint de mirar-me directament. 

"Imbècil", mussite per a mi mateixa mentre busque una altra cigarreta. Hauria de deixar que t'afonares al pou de la indiferència indefinidament. I desconec la raó, però no puc fer-ho. Curiós.

divendres, 13 d’abril del 2012

13 d'abril. Matinada

Esta matinada la musa no em ve a visitar. No és la inspiració la que m'empenta al teclat de l'ordinador. Estes són paraules d'urgència absoluta, d'histèria interior mal canalitzada. De presses, d'ànsia, de ganes de tot i de res alhora. De menjar-se el món i enviar-lo a prendre pel cul. 

Puntualitat. Felicitats. Falta tabac, merda. La terrassa del bar. Bé, té màquina de tabac. La cervesa. La cassalla. Com odie la cassalla, hòstia. Però a la teua salut em sabia a glòria. Un altre glop enorme de cervesa, "per a rebaixar". I un piti. Converses que no tenen en compte l'hora. El cambrer ens fa fora. Tanca tot massa prompte un dimecres a este racó de La Marina. Un altre bar. Una altra terrassa. Més tabac i més cervesa. La mirada insoportable. Perquè si m'atrevisc a soportar-la crec que et menge. De nou van a tancar. Ara pagues tu esta. 

La mar. El banc mirant a la mar. Bromes, caminar mig tort, riallades entremesclades amb silenci sepulcral. Passen tres xics. Que passen, que desapareguen, collons. Abraçada espontània, o no. Sospir. Ai... Besar. Mossegar. Mans que volen, gemecs a un banc enmig d'un carrer front a la mar. Bonica banda sonora, la de les onades a tan sols uns metres. Amagar-se a mitges. Mossegar, jugar, deixar-se endur. Cossos desconeguts que es palpen, que s'exploren per a reconéixer-se. Tan primera vegada i alhora tan fàcil. Mans que saben on van. Que intenten explicar tot allò que la boca calla. Em poses. Ho vull tot. La sorra per dins del pantaló. Sabates escampades. Que no passe ningú pel carrer, per favor. Ens falta temps. Maleït temps, sempre anant contra mi. Però gràcies a qui siga per regalar-me este abril que tant de temps he esperat. Per fi el meu abril. La tragicomèdia. El nus a la gola per dins, el somriure per fora. La por per dins, els collons per fora. El dolor clavat al pit, el plaer manifest a la pell. És digne d'un abril, d'això no me'n cap dubte. Una abraçada inacabable i mil besos per a donar-hi fi. Crec que se'm partirà el cos en dos. Cames que tremolen. Queda't ací un poc més. Tens raó, és màgic. Tant de bo poguera detindre's el temps. Esta nit, però, el temps era l'enemic.

Caldrà fer-li un pols al temps.

dilluns, 9 d’abril del 2012

9 d'abril. Matinada

Ella va construir la seua vida fonamentant-la en la creença que algú vindria a buscar-la allà on l'oblit habita a les seues amples. Que la treuria del seu carreró sense eixida per a enumerar-li en una llista tots els seus somriures plens de vida, totes les voltes que havia arquejat la cella dreta en senyal de desaprovació i el seu significat. Algú que la fera esclatar a riallades per no res, o que li contara històries surrealistes sense final feliç ni princeses.

"Sempre t'han agradat els gamberros", li va dir fa molts anys una d'aquelles xiques de les de compartir aula i converses de cafeteria a l'institut. Per aquella època ella no sabia, probablement, el que era un xic. Però ara pensa que tal volta aquell diagnòstic emocional fóra cert. Potser li agradaria que un bala perduda li furtara un bes. Perquè sí.

Porta massa temps en aquell carreró sense eixida en forma de barra de bar, amb un got sense fons a la mà i l'esquena recolzada sobre el respatller de la cadira. I observant el seu voltant, sempre canviant. Col·leccionant noms que evoquen figures d'homes que han esdevingut granotes decrèpites i traïdores. Plorant per dins, rient per fora i acceptant copes. Za zdaróvie. I revolució.

I de sobte, a les cinc d'una matinada d'abril -no podia ser un altre mes-, se sorprèn intentant engolir el nus que s'ha instal·lat a la seua gola. Després de tot, la tranquil·litza el fet de ser capaç d'emocionar-se fins la llàgrima viva. Tot i no tindre llicència per a implicar-s'hi, perquè la vida sovint regala homes al lloc i el moment equivocats. Seu davant l'ordinador, repassa aquella conversa i sospita que l'espera, sense fer trontollar ni per un instant cap dels seus principis inflexibles, pagarà la pena.