Molestar

Ho pensava aquesta vesprada mentre feia un cafè amb una xica preciosa, d'aquelles que et fan pensar que no estàs sola davant la merda. Necessite la meua vida. Recuperar-me a mi mateixa, treure'm del calaix de l'oblit i tornar a la primera línia. No ha començat l'estiu i jo, que mai no he tingut massa de mediterrània, ja necessite aquelles pluges àcides i fangoses de mitjans de setembre. L'olor de les primeres fulles de Blasco Ibáñez ballant enlaire. La frescor del paper nou i el cafè, de nou, calent. Començar i poder realitzar tantes maneres de lluitar, tantes il·lusions i desil·lusions que encabronen i motiven alhora. Les nits fent parlar els carrers. O les nits sense dormir per estar enfront de la pantalla, o empunyant el boli contra un full. O perquè hi ha companyia, i no t'incita precisament al descans. Els quintos, les llaunes i la plaça del Cedre. Revolucionar el meu voltant i barallar-me amb tothom, arriscant-me a que m'odien o m'aprecien. En el fons, si provocara indiferència moriria de ràbia. Plantar cara a les imbècils. Deixar estar eixa classe tan important perquè et conviden a una litrona a les onze del matí. Començar a estimar, amb sort, i saber fer-ho. Seguir odiant. Odi de classe. Destrossar oïdes alienes amb els decibels dels crits que intercanviaria algun desafortunat, segur, entre lemes al carrer, cançons a la dutxa i orgasmes al llit. Tornar a vore totes les cares de front. Les agradables i les que provoquen arcades. Demostrar que seguisc ací. Que no me n'he anat a la merda mai, per molt que m'hi hagen enviat. Que torne. Més adorable per les que m'adoren, més odiosa per les que m'odien. I quin gust em doneu, malparides. Que em conforme sent així de perra en aquesta vida. Recordar el fred de les set del matí i les dutxes calentes fins cremar la pell. Parlar. Exaltar-me per no res. Ballar. Subvertir-nos. Cridar. Que se'ns escolte. I si no, cridar més. I molestar. Molestar a tot arreu.

Tal volta una paraula inesperada

Tal volta una paraula inesperada enmig d'una nit amoïnosa com aquesta, de juliol valencià, poguera interrompre momentàniament la tristesa. Tal volta podríem dir-nos qualsevol cosa, un sfumato d'imperfecte acabat que difuminara la bruta frontera entre les ganes de plorar i les de riure. Podríem fins i tot dir-nos silencis sepulcrals per amagar paraules que, pronunciades, són milions de ganivets clavant-se per aquest cos arruïnat. O silencis agradables que intentaren festivar que la vida està plena de senderis i una maleïda casualitat em col·locà al mig del teu. La xiqueta, sempre tan oportuna ella. Però potser no serien silencis d'extrema complicitat, d'aquesta que reconeixes com a entendre's sense parlar. Pum. Darrer batec del cor. Potser mai no podria donar-te d'això. Ho pense i em pregunte si no seran llàgrimes de nena capriciosa que xiscla amb rabior perquè no és ella, ni podrà ser-ho mai. A little too ironic, com diria l'Alanis.

Però no venen paraules inesperades que interrompen aquest parell de llàgrimes infinites. I queda prémer les dents per les nits. Amb força, tancant els ulls per a que deixen de mullar-se les galtes i desaparega la imatge d'eixe llit que cremaria a risc de què m'odiares per a sempre. Queda enervar els dits per a sostindre amb fingida tranquil·litat el cigarret de les solitàries. Queda sobrevindre'm al son com la fera indòmita que ha saciat l'ànsia de bogeria extrema i entra en descans. El descans de la guerrillera obstinada que de sobte, per un instant, rebutja des del fons de l'estómac que tiocfaidh ár lá. Que sotmet la seua ment, amb l'ànim coagulat, a la ficció. A la metàfora. Fugint.