dilluns, 22 d’octubre de 2012

Huracà

Caminaren. Caminaren amb la vista ennuvolada per la cervesa acumulada durant hores en aquell bar, envoltats de gent, sense atrevir-se a mirar-se l'un a l'altre. Caminaren a la ventura. Ell li descobria, improvisant, carrers d'aquella ciutat gris plena d'històries secretes, de poesia a bancs i vagons de metro. De versos en forma de prosa desemmascarant la boira de la soledat que cobria el cor d'aquella dona petita però valenta. De rajos de llum en el somriure impecable d'aquell home alt, rabiosament guapo, a estones cohibit. Els observaven la nit freda, la llum pàlida dels fanals, els curiosos des dels cotxes. Els contemplava aquell fons urbà morint d'una set infinita, compartida però amb prou feines manifesta. "Aleshores dis-me què he de fer", deia ella, que ja tenia les pupiles clavades en el fons infinit d'aquella mar reflectida als seus ulls. 

Besos interromputs per somriures i mans apressades sobre noves olors de roba, de pell, de llavis. Fugides amb les primeres clarors albirant-se al negre del cel. Racons on no deurien haver estat que ara són l'escenari d'un primer encontre nerviós però tranquil, passional però tendre. Dos parells de mans entrellaçant-se per moments, dos tatuatges mútuament mossegats, dos parells d'ulls que no s'atreveixen a aguantar-se eternament la mirada -podia haver-hi més del que pogueren arribar a imaginar, i l'abisme d'allò desconegut la feia tremolar per culpa d'aquells ulls color mar que començaven a ser un huracà fent-li trontollar tot de colp-. 

Dos cors que començaven, tímidament, a bategar.

3 comentaris:

Ona ha dit...

*.* Com sempre, revisc sensacions i emocions amb el teu escrit. Les teves aventures em fan recordar moments del meu passat, escenes de la meva joventut que pensava ja oblidades.

la zona muerta ha dit...

No sé qui deu ser aquesta persona, però segur que és molt afortunat :D

Ich bin G ha dit...

Ona, petita! M'alegra fer-te reviure sensacions com aquesta, perquè (i parl des del més estricte present a la meua biografia!) tenen un quelcom que no es pot valorar en termes quantitatius. Aquestes paraules només són un difuminadíssim apropament a totes les coses que em passaren per l'estómac durant tan sols unes hores.

LaZonaMuerta! Afortunat... no sé jo. Servidora és dona complexa on les hi haja. Ara, és innegable que, amb totes les seues imperfeccions, no té major goig en la vida que entregar amb sinceritat tot allò que emana el seu interior. És arriscat, a voltes kamikaze, però per uns ulls així paga la pena. O això m'ha dit el seu coixí... :')