divendres, 22 d’abril del 2011

Abril: aigües mil, rondalles i erotisme

Aquell conte que alimentava tantes il·lusions d'infantesa -de fracassos i èxits, de gràcies i desgràcies, de dites i desdites- sempre tornen per l'abril. Entre pluges mil... i tot això, i allò.

Abril de cel entelat en gris, de planys acompanyats amb gotes que són llàgrimes acristallades. Que banyen Barcelona, com banyen València. I els nostres camals, mullats. I doncs, ja saps què passa... Veges, company: almenys podem compartir la pluja en la distància si mirem a través de la finestra, per bé que no podem compartir-nos el cos en flames en aquesta desordenada i maleducada primavera, que la sang altera

Que no ens roben mai l'abril.

Les gotes matineres regalimant-li pels cabells fúcsia intens li suggereixen abillar-se el cap amb la caputxa roja de la jaqueta. Apura eixe trosset de Ducados negre i vola al País de les meravelles. La cistella, plena de mores d'il·lusió, gerds d'alegria i maduixes de passió. I un pot de melmelada dolça entre les cames, àvides de donar la benvinguda al llop roí que s'amaga, a mig camí, rere un arbre. 

- Oh caputxeta, on vas tu tan bonica?
- Petit llop roí, no és el destí la meua fi. La meua fi és el camí.

El llop roí roman perplex mentre perd la mirada entre aquells pits carnosos i lluents. Caputxeta no té el candor de què en fa gala popularment. Els seus ulls maquiavèl·lics envolten un desig madur. No era aquell un amor educat, i en marxa el tocadiscos. Aquells ulls mostraven un amor brusc i salvatge. Un atac fallit?

La seua fi era el camí.

El camí on el llop roí es trobava, àvid per menjar-se-la amb tota la seua dolçor, amb les seues penes i amargors, amb la seua melangia primaveral... allò era la clau. Aleshores va comprendre: el camí era la fi, i caputxeta no era la víctima de cap robatori. Ella li havia regalat el cor en safata de plata. Un parell de ratlles d'il·lusió i unes cireres al·lucinògenes, i mai més tornaria el món en blanc i negre a penetrar aquell bosc encantat.

Hi ha rondalles sense moralina. La d'aquest conte se l'han menjat els protes amb perdius.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Quan els somnis són no res

Penedir-se'n és de covards. Totes, absolutament totes les coses són aprofitables. En moments febles, però, taques negres que guardem amb més pena que glòria al calaix del nostre record ataquen, àvides de sang, amb força i afusellen sense miraments la dignitat. 

Què se n'ha fet de la vida en colors. Per què ara tot és un seguit de fotogrames en blanc i negre que narren la història més trista del planeta. On ha marxat l'orgull. Qui s'ha quedat amb l'esperança d'eixa petita gran nena.  Qui li ha robat les llàgrimes i les ganes de vida. I, quan creu haver-ho perdut absolutament tot, quan no troba respostes a preguntes com aquestes, que retomben al cap com si d'una broma pesada es tractara, seu i pensa. Pensa i reflexiona. Reflexiona i conclou. "Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera", es canta una volta rere l'altra a mode d'eslògan. Així, almenys, no se li mor la primavera... no perd l'abril dels seus amors.

Però on hòsties t'has tornat a clavar, puto abril?

Què se n'ha fet de l'últim que quedava d'aquella despullada dignitat: els somnis. En quin moment es van trencar i passaren a ser no res. Per què aquella il·lusió que brollava dels seus ulls ara només sòn llàgrimes salades que li solquen les galtes. Per què, per què, per què. Si aquella petita gran nena odia les llàgrimes per sobre de totes les coses. 

Aleshores se n'adona: hi ha coses per les quals plorar i de les quals, alhora, penedir-se'n. I el plor del penediment és el més amarg de tots. No té consol possible. Només quan s'apague la vida se silenciaran aquelles llàgrimes desesperades.

I aquella xicoteta vila ja mai, mai no serà la mateixa.