Instants insuperables

Aquesta és probablement la meua més difícil batalla amb el teclat de l'ordinador. No és senzill aturar-se de veritat per a confessar, sempre entre metàfores més o menys òbvies, el que una sent a dins mentre es desagna a poc a poc i nota com cada fil de força fugeix per a no tornar.

Hui només sé pensar, després d'una llarga nit sense poder aclucar els ulls, que hi ha virtuds que són el pitjor dels defectes. I no per això deixaran de ser virtuds. Potser eixa siga la raó per la qual en el fons, molt en el fons, me'n senta profundament orgullosa. Ma mare sempre m'ha dit que era especial a la meua manera, per aquella estranya forma de ser i estar a la vida. Que de petita era capaç d'enamorar-me d'una papallona només pels seus colors o per la forma com dibuixava el vol a l'aire quan passava pel meu davant. Ràpidament corria al primer paper que em trobara per a dibuixar aquella imatge tan preciosa que acabava de retindre per sempre a la meua retina. Aquesta capacitat extraordinària per sentir vertadera passió per qualsevol cosa tenia la seua cara obscura, no obstant, m'advertia ella: tan fàcil m'era sentir una passió sana com convertir-la en odi. Odi cap a eixa imatge, odi cap a mi mateixa i odi cap al món sencer.Una espècie de frustració potser, per observar-me a mi apassionant-me amb les coses de la vida mentre tals coses no s'apassionaven amb mi amb aquella intensitat. Les il·lusions no existeixen sense desil·lusions, i la meua manera de sentir la vida n'és un exemple il·lustratiu. D'això no me'n cap dubte, senyor.

He estimat la bellesa de la papallona pels seus colors, pel seu vol, per tot el que en un moment m'ha pogut arribar a transmetre. Més tard una es pot accidentar de sobte, sense elegir-ho. Vore's, perquè sí -l'atzar és una broma pesada, diuen-, envoltada d'una muntanya immensa de merda en la qual no sembla probable que puga créixer ni la més resistent de les flors. Hi ha adversitats que una no pot elegir. D'ahi a la injustícia només hi ha mig pas. 

Estimar-la amb passió per a que la papallona ni tan sols repare un sol instant en què has volgut dibuixar-la, en què l'has tinguda al cap com a un símbol de bellesa exquisita impossible de millorar... I, a pesar que ja no torne a vore-la més, d'alguna cosa me'n puc sentir orgullosa, i és d'haver-la estimat infinitament, sense considerar mai si potser aquella estima era desmesurada, idealista, absurda o ridícula. L'estimava, l'estimava amb una passió exacerbada i fer-ho ja era suficient per aquesta nena que encara no ha crescut del tot. 

Tot i que ja no la torne a vore. Tot i que siga un amor impossible. Aquell instant d'amor és insuperable i així quedarà escrit als fulls que omplen la meua vida, el meu cor corromput i violentat. Aquell instant serà la petita empenta del meu interior, capaç fins i tot de superar la desil·lusió del comiat.