dissabte, 2 d’abril de 2011

Quan els somnis són no res

Penedir-se'n és de covards. Totes, absolutament totes les coses són aprofitables. En moments febles, però, taques negres que guardem amb més pena que glòria al calaix del nostre record ataquen, àvides de sang, amb força i afusellen sense miraments la dignitat. 

Què se n'ha fet de la vida en colors. Per què ara tot és un seguit de fotogrames en blanc i negre que narren la història més trista del planeta. On ha marxat l'orgull. Qui s'ha quedat amb l'esperança d'eixa petita gran nena.  Qui li ha robat les llàgrimes i les ganes de vida. I, quan creu haver-ho perdut absolutament tot, quan no troba respostes a preguntes com aquestes, que retomben al cap com si d'una broma pesada es tractara, seu i pensa. Pensa i reflexiona. Reflexiona i conclou. "Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera", es canta una volta rere l'altra a mode d'eslògan. Així, almenys, no se li mor la primavera... no perd l'abril dels seus amors.

Però on hòsties t'has tornat a clavar, puto abril?

Què se n'ha fet de l'últim que quedava d'aquella despullada dignitat: els somnis. En quin moment es van trencar i passaren a ser no res. Per què aquella il·lusió que brollava dels seus ulls ara només sòn llàgrimes salades que li solquen les galtes. Per què, per què, per què. Si aquella petita gran nena odia les llàgrimes per sobre de totes les coses. 

Aleshores se n'adona: hi ha coses per les quals plorar i de les quals, alhora, penedir-se'n. I el plor del penediment és el més amarg de tots. No té consol possible. Només quan s'apague la vida se silenciaran aquelles llàgrimes desesperades.

I aquella xicoteta vila ja mai, mai no serà la mateixa.