El perquè

Dius que no entens com ha acabat una dona com jo amb una bala perduda com tu. Adore la teua ceguera. Gràcies a ella t'acompanye, et guie i trec les pedres que trobes al camí per a que no tingues ferides als peus.

Una dona com jo... Res més lluny de la realitat. La dona errant, la que divaga pels carrers del Cedre nerviosa, ansiosa per qualsevol cosa, amb una llauna de cervesa de marca blanca a la mà. De vegades suau com els núvols, de vegades flama intensa  i cremadura. Sovint cendra. Plaer dolorós, ungles malament pintades d'un roig que fa mal a la vista. Mala verba, vida en brases. Tremendament banal i a estones insultant, ofensiva. Les vísceres li treuen protagonisme al cor podrit, fart, extint. Trenta cigarrets al dia. Viciosa i viciada, amant d'aquella imperfecció que no s'esquinça les vestidures. Si aquella és la dona a la que et refereixes sí, jo sóc. 

I què vaig a voler de la vida si no em sostens tu la mà. Per a què còrrer rere la felicitat si no te la beus tu, i te n'enfartes, i t'emborratxes fins caure exhaust al llit. Al meu llit. Tan gran com és el món i tan petit com és el temps, la meua carrera en la recerca eterna d'allò perfecte acabà en el moment en què tu, príncep imperfecte, et clavares abans de la línia de meta amb la teua simpàtica altaneria i les teues floretes fàcils i coents. M'atures, em tires en terra, pregues que no seguisca corrent. Perfecció per a què. Tan senzill i tan ràpid, tan estúpid i especial. Ara ja no em queden anhels de prínceps blaus entre els dits.  S'han esbarat amb la pluja de febrer i han desaparegut engolits per algun embornal oxidat de València. El príncep imperfecte m'ha robat els somnis gris perla sense permís. El príncep de sang calenta. Tros de caos agradable, senzillesa. Aquella forma d'entendre la vida. No la canvies mai.

No entens per què et mire i somric. Per què de vegades plore per no res. Perquè t'adore, i adore la vida al teu costat. El teu somriure enorme i les teues mans tan grans. Inventar-me una fàbula cada dia i que ens fem protagonistes d'un bosc encantat. Que em folles com un animal i em faces l'amor com una persona. Els teus gels, gels de l'aire perquè em toca. La tendresa que et naix quan rellisque i l'agressivitat que t'ix de les entranyes. Els teus sentiments perquè són veritats. Arrapar-te l'esquena, mossegar-te un muscle. Besar-te el front. Cada primer bes. La tragèdia de l'últim bes. Plorar la teua absència i abraçar-me sola al llit. Que t'equivoques, que crides, que rabies, que t'importe. Les teues llàgrimes. 

No t'esglaies. Només sóc una dona imperfecta enamorada d'un home imperfecte.