diumenge, 6 de febrer de 2011

Luisa


Anàvem de camí al supermercat tot simulant aquella tan anhelada normalitat de parella, com si aquelles quaranta hores d’història d’amor i sexe foren quaranta mesos. Aquell sentiment de quotidianeïtat era sorprenentment màgic: sentíem  la necessitat imperiosa de viure moments de normalitat, d’aquella de la que tantes persones n’estan fartes. Calant fort els nostres cigarrets a la porta del supermercat mentre parlàvem i réiem recolzats a un cotxe,va eixir aquella vella dona. “Aprovechen en la calle, que hoy ya han puesto esa ley”. Vam somriure i, entre una broma i altra, la dona vella va oblidar tot el pes que aquells fràgils braços carregaven en bosses de plàstic i es transportà, lleugera, molts anys enrere. “Mi marido fumaba mucho, fumaba mucho. Murió de cáncer de pulmón. Quería tanto a mi marido…”. I les arrugues solcaren la seua cara amb molta més força, retractant amb crudesa i realisme el dolor sobre aquella pell, castigada per tants anys de soledat. Darrere d’unes enormes ulleres, dos petites perles grises brillaven humides. 

Vam saber que aquella vella dona era gallega i que la vida l’havia portat a aquest país. Que s’havia quedat sola enfront de la desconeguda Mediterrània. L’olor càlida i salada de la mar que banya Dénia no era la mateixa per a ella que per a mi, acostumada a tants vespres d’escullera, roques, algues i fruites d’estiu. La calor d’aquest país a ella no li escalfava el cor. S’havia quedat sola enfront de la vida, que  semblava suggerir-li quelcom cada volta més eteri, més amarg i perenne. 

-   - ¿Son novios?

Silenci a tot el poble. Havia callat fins l’última de les gavines que sobrevolaven aquells carrers mariners. Ell va assentir d’immediat amb un somriure radiant, enorme, per a passar súbitament a mirar-me de reüll esperant una mirada còmplice, d’eixes d’aprovació. A mi se m’havia gelat la sang i aquella paraula em sonava al segle quinze. Alhora, moria per cridar-li al món un en lletres majúscules.

-   - Y  tú, chica, ¿no vas a contestar nada? ¡Lo dejaste solo con la respuesta!
-   -  Señora –vaig mussitar amb la mirada clavada a les sabates-, no estoy acostumbrada a estas cosas. Ahora mismo me estoy muriendo de vergüenza, en realidad.
-   -  ¿Vergüenza de qué? ¿de sentir algo tan bonito? Niña, no seas así, quítate esas tonterías de la cabeza. Tú la quieres mucho... ¿verdad? –preguntà mentre alçava una mica la mirada i la fixava a l’altura d’ell-. Se nota que la quieres, se te nota en la cara. Parece buena chica, ¿verdad? No es de esas que te la dan por detrás. Esta parece de las buenas –prosseguia, aquesta volta tornant a mirar-me a mi amb un somriure triomfal-. Hoy en día es difícil encontrarte con personas valientes, personas que se atrevan a comprometerse de verdad con lo importante de la vida, hasta las últimas consecuencias. No la pierdas –va sentenciar orgullosa, de nou mirant-lo a ell amb gest tranquil-.

La banda sonora d’aquell matí de gener tornava a sonar pianissimo als carrers. Tornava a sentir les gavines amb el seu anunci de pluja imminent, a olorar la sal de la mar de Dénia amb la música de les seues ones in crescendo. Tornava a alçar la mirada: m’havia cansat d’observar sense atenció les meues pròpies sabates. En aquell instants estava més a prop que mai dels seus ulls foscos. Per fi li retornava la mirada còmplice i ell semblava respirar més tranquil. Havíem comprès que, sense demanar-ho, aquella dona vella havia dit la paraula que nosaltres, joves estúpidament feliços, no mai ens haguérem atrevit a pronunciar.

“Sean felices, sean muy felices”, ens desitjà mil i una voltes aquella dona d’esperança trencada i pena acumulada. “Para eso, recordad: habéis de conllevaros”. Em preguntava per què havia utilitzat aquell verb que no arribava a entendre. Només ella comprenia aquella paraula: conllevarse. Era molt més que estimar-se, molt més que cuidar-se o conviure en pau sota un sostre. Es tractava de fer i refer la història cada dia. Per mi, per ell, per nosaltres. Cada dia. Que els dies fugeixen d’entre els dits. Que el temps no s’atura ni resta, expectant, al nostre pròxim moviment quan fem frenada en sec i congelem l’ànima. I això bé ho sabia aquella vella dona. 

Havíem eixit aquell matí al carrer amb la lluentor a la mirada. Era la màgia de la normalitat i la sorpresa d’allò desconegut, la preciosa incertesa de la resposta no anunciada a una pregunta no formulada. Necessitàvem, però, saber-ho i allà estava la velleta, apareixent del no res per a llençar-nos un parell de veritats precioses a la cara. “Perdonen que les moleste contándoles mis cosas. Me siento muy sola”, justificava una mica abans de marxar. I vaig sentir un cúmul de nusos a la gola que no vaig saber transformar en paraules. D’on havia eixit, què feia ací, per què els fills no la visitaven. Quant hauria estimat l’amor de sa vida i quin plany cantaria cada nit en la seua memòria. Com hauria cuidat, cada dia durant anys, aquell amor que encara hui sentia i l’ajudava a viure, a passejar, a fer la compra cada matí. Com s’haurien conllevat.

- ¡Por cierto! Me llamo Luisa. Yo no tengo buena vista y no los reconocería, pero si me ven un día por aquí haciendo la compra llámenme por mi nombre. Salúdenme -va dir amb imperatiu afable-. 
- No lo dude, Luisa -vaig contestar jo, contenta per poder posar-li nom a la dona vella.
- Que les vaya muy bien, ¡hasta luego!

Van ser les seues últimes paraules abans de tornar a sentir el pes que carregava a les bosses i prosseguir la seua marxa a casa. Ell, jo... i les burilles dels cigarrets en terra. Vam restar silenciosos uns segons observant com desapareixia la Luisa al final de la vorera. Estàvem apenats i feliços.

Aquestes paraules són un missatge desesperat. Si cap dia trobeu una dona vella de braços fràgils, cabells llargs, blanquinosos i recollits i dues perles grises a la cara, aviseu-me. Necessite besar-la, abraçar-la, prometre-li que ell i jo ens conllevarem

Dir-li que va assistir a l’inici de la història més bonica del món.

3 comentaris:

Joako ha dit...

A Lluïsa li encantaria llegir açò.

Onofre B ha dit...

No sé, sí és una vivència real o literatura. Però és que em dóna igual... m'ha agradat tantíssim!
Ja he llegit unes quantes entrades teues i em sent súper idiota dient-te en totes quant m'agraden, però és que no tinc altra cosa a dir, no sé, crec que m'encertes molt l'estil. Escriu més sovint :P (Açò últim ja és egoisme pur xD)

vio ha dit...

sensacional =)