diumenge, 20 de novembre de 2011

V de Venjança



La vella i oxidada arma, ofensiva com els actes que provoquen el broll de l'eterna fam de venjança, és la companya ideal del caòtic deliri que centelleja als seus ulls. La fulla curta del punyal baixa lliscant sobre els seus dits amb la tranquil·litat de qui ha perdut completament els nervis. 

Punyal verge. O quasi.

El vent de novembre xiula l'afalac mortal d'aquella eina. No hi ha perdons, ni reparacions. L'objecció de consciència queda prohibida: els crits, les llàgrimes mendicant clemència esdevenen inaudibles enfront de les brasses, encara enceses, d'un odi passat que avui és pura ràbia. Un punyal pot trair tota fe algun dia jurada. Un punyal qualsevol, com tants altres tenia ella clavats a l'esquena. Insensible, incisiu, frívol. 

Després de saciar la fam de venjança, seu un moment i es pregunta: "Qui n'és culpable? El punyal o la mà que l'empeny?".

1 comentari:

Ona ha dit...

T'inspira això el dia d'eleccions?? XDDD Molt bo, com sempre. Estàs plena d'emocions i les saps expressar molt bé. :)