dimarts, 5 de juliol de 2011

Confessió nocturna

Què és el que feia esta ment perduda. Parlar amb mi. Això feia esta ment que camina a l'atzar, a fosques, sense saber el destí que s'albira al fons del senderi.

No res a l'horitzó.

Comença a ser un costum. En nits tan llargues, tan feixugues, al final es perd la noció mateixa del color dels sentiments que habiten l'ànima. Quan s'esgoten els nervis, exprimits fins el final en un sacrifici absurd i surrealista per fer-ho desagnar tot, només queda l'essència. El què, i no el com ni el perquè.

I parle de massa coses. Parle i pense massa coses, i moltes d'elles són absolutament innecessàries. Saps que no sóc l'única, però. I no vull més sacrificis cristians ni penitències eternes que generen el més cruent dels odis. Així és que basta. Stop. Ara vaig a parlar de tu. Que ja era hora.

De que somie amb desdejunis de cafè i croissant a les deu del matí. De que han passat cinc dies, i encara està la teua meitat de llit amb la funda del matalàs fora i desordenada, tal com la deixares, perquè eres un desastre i no la mantens mai al seu lloc durant la nit. I així està, tal com la deixares.

De que setembre és el principi dels meus somnis, i sense setembre no hi ha futur, no hi ha vida ni somni. De que t'estime com una imbècil. De que t'adore perquè m'estimes de la manera com jo descriuria la preciosa imperfecció de l'estima perfecta. Eixa on l'orgull serveix de cara enfora i es perd de cara endins. Aquella que saps que m'agrada. I, xiquet, ho saps perquè és la mateixa que tu necessites per a omplir-te l'ànima de sentit a la vida. 

De que la sort, capriciosa com ella sola, ha volgut que et gaudisca per racions, a poc a poc, i això em menja per dintre. Però les vegades que t'he gaudit, tot i ser-ne poques, han estat de les bones. D'aquelles que "ja voldrien molts...".

De que, encara que a voltes no ho semble perquè tenim eixe estúpid costum de queixar-nos de tot a la vida... la fortuna ens ha agafat de la mà. Als dos. No soltem eixa mà, perquè ens en penedirem la resta dels nostres dies.

I demà... Demà serà un altre dia.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ninfómana de mierda, el sexo es lo único que te aporta autoestima... eres un jodido deshecho social, putón más que putón.