dissabte, 5 de març de 2011

No saps el que estàs fent. Aquella dona és tan nociva -tant o més- com el fum que exhala amb respiració nerviosa. L'última de la barra, la que sempre tanca el bar. No te'n refies si et somriu, en la distància, enmig d'aquella atmosfera entelada de blau de fum. L'última bevedora és sempre una eixelebrada. La seua follia burda, bruta i burda, és hostil i aclaparadora. A voltes, inclús, freda. Per no dir frívola. Dóna un pas en fals i et voràs abocat al fons d'un infame carreró sense final. Cerca -ingenu, embriagat- un somriure càlid i trobaràs el contorn d'uns llavis rojos maquiavèl·lics -i que la perdone Maquiavel-. Una bruixa sense escombra -però amb nas-. I si en tinguera,  d'escombra, escombraria cap a casa. En honor, sàpigues-ho, al maquiavel·lisme pícar i malparit del seu somriure entelat de blau de fum. No ho dubtes. No ho oblides. No te'n refies.