dimarts, 22 de març de 2011

L'andana 37

Encara criden desgarradores, a hores d'ara, les restes d'aquella darrera nit ofegada en llàgrimes. Llàgrimes grosses, fruit d'una molesta rabior, desesperades. 

O desesperançades. 

Elles no marxaven amb els segons que fugien d'aquell rellotge que ens mirava amb despreci des de la tauleta de nit. Curiosa la seua perspectiva: un llit amb dos cossos que semblava buit, inert. Com les hores que deixàrem córrer. Em pregunte qui les haurà recollit pel camí.

Aquell matí de diumenge el rellotge de l'estació es va posar imbècil per a convertir-se en el pitjor dels enemics. 9:25. 9:35. 9:45. Un bes que eixugava les llàgrimes més amargues de la història. Com havia estat tant de temps negant-me els llavis, hòstia. T'estime, merda. I tu i jo som idiotes.

Ja res ni ningú no podran esborrar aquella amargor a l'andana 37 de l'estació. Un vidre i l'orgull, separant-nos amb crueltat. 

"T'estime. T'estime. T'estime".

1 comentari:

CaperucitaRosa ha dit...

Dios Itxasne...Sabes que yo te puedo entender mejor que nadie y exactamente entiendo cómo te sientes y porqué.
Mierda de vías y mierda de tiempo, porque aunque nos empeñemos en echarle la culpa a la distancia...lo que realmente nos falta es tiempo para disfrutar de esos momentos.

Tranquila pequeña, y disfruta de este momento porque aunque te parezca una mierda, sabes que una de las razones por las que a veces te parece perfecto...es porque al veros tan poco tiempo, se aprovecha al máximo y se vive al límite, todo eso multiplicado por 1000.

Hazme caso. Disfruta de eso que es precioso :')