diumenge, 29 de maig de 2011

Entre poc i massa

20:12 hores. 22 graus a fora, encara hi ha una mica de sol i aquesta habitació s'ha quedat gelada. Has tornat a marxar. Dues tovalloles mullades s'amunteguen sobre el llit, que porta set nits desfet. Encara roman la teua olor impregnada a la teua tovallola blava. Dues tasses de cafè apilades a la tauleta de nit. I dues culleres. El ventilador segueix ací, sobre la cadira, mirant fixament al llit. Esta nit estarà desendollat. Ja no hi ha dos cossos estimant-se, suats, a hores intempestives de la feixuga i humida nit valenciana. Cinc ampolles d'aigua a la prestatgeria. La paperera, plena d'envoltoris de bombons i molts mocadors de paper. Dos coixins. Esta nit els mullaran les llàgrimes de cristall, negres com la ratlla que dibuixa aquests ulls que, per alguna raó, t'han embruixat in eternum.

No sóc capaç de recollir les tovalloles, ni les tasses, ni la teua caixeta de Ventolín. No vull sopar tampoc, perquè al menjador encara hi ha dos gots. I dos tasses amb els fideus d'anit. El sofà segueix desastrat. Fa tres hores hi érem, mirant-nos amb ulls secs, aparentant fermesa, i alhora plorant-nos per dintre. Morint de tristesa i alhora repetint-nos l'un a l'altre que no estem tristos. Coses de la vida.

20:23 hores. La gola, tremolosa, demana clemència. Que deixe de torturar-la, que ja n'hi ha prou de censurar-la. Però no vull plorar. No puc trencar-me ara. I és que, en realitat, no soporte la incertesa i un dubte recorre el meu cap incesant: si plorara, serien llàgrimes d'enyorança, de tristesa, de desesperació per aquesta nova soledat a la que estic macabrament acostumada? O serien, pel contrari, llàgrimes incontingudes d'un goig que aclapara l'univers sencer? El goig de saber-me feble i alhora forta, de sentir que hui, ací i ara, açò és més fort que mai. Que res ni ningú, tot i que intencions externes no en manquen, apagarà l'espurna que va esclatar aquell fred 4 de desembre.

Entre poc i massa. Ja saps que són ambdues coses.

2 comentaris:

e.M.briaguesa ha dit...

Precios, itxi! :)

Serà que t'entenc massa bé en la situació que et trobes o més ben dit, ens trobem??

La distància és freda, però el contacte calid. Pensa-hi!

Maria. ha dit...

Quantes vegades m'he sentit així... No sé què més ficar. Només que espere que lo vostre siga in eternum.