dijous, 20 de gener de 2011

Ell

Nou del matí. El fred ens menjava l'ànim cada vegada més agressivament. Feien mal els peus, no podia ni notar-los, i enmig d'aquella vall es respirava marihuana i aire pur alhora. Després d'un final de setembre passat per llàgrimes i quinze dies d'octubre que em feren trobar a faltar l'abril, només havia fugit a aquell trosset del país a la recerca d'un sol somriure que em fera vore que la vida pot tindre un altre color. El blanc malaltís de l'hospital encara tintava macabrament cada porus de la meua pell quan, de sobte, aparegué ell.

Flamenquito, pegar crits a un micro per a ensordir als presents i moltes, moltes bajanades per minut. Qui dimonis era eixe xic de sabates verdes? Abans d'acabar de fer-me interiorment la pregunta ja s'havia presentat, per la cara. I a partir d'ahi, tot un seguit de bromes i complicitats que han anat a una rapidesa absolutament fora d'allò normal. Deixa'm dir-te que crec conéixer-te una mica. Que les teues rialles i cançons són pura teràpia per a l'ànima... Però deixa'm dir-te també que sé que plores per dins, que llegeixes la vida però a voltes et costa comprendre-la. Que ho sé, i que jo no sé quin quelcom et turba i no et deixa dormir, ni tampoc no sé d'on vindrà eixa esperança quebrada del teu cor.

Un muscle és un muscle, al remat. I des de la més humil i sincera amistat -que brolla a soles, sense forçar-la- t'oferisc el meu xicotet muscle en aquest racó del teu paradise. Sempre que el necessites.

Gràcies per ser i estar.

1 comentari:

CaperucitaRosa ha dit...

Qué bonito Itxasne...
me encanta.