dilluns, 10 de gener de 2011

L'últim glop de rom


Amb una mica de suc de bresquilla i molt de gel senta com una ràfega d'aire fresc. En la recerca eterna de l'espai interior d'aquest puto cervell, em paralitza l'apoteòsica aparició gris i freda de la realitat exterior: l'espai. Quin concepte tan intangible que no obstant això em toca, m'abusa i m'apunyala a tothora. Espai, distància. Maleïdes, la distància i totes eixes llargues hores de camí al teu cor. Maleïda ella, la distància, que t'ha fet protagonitzar una història d'amor i sexe de cinc dies, que m'invadisques, que m'abundes. I que ara em deixa amb els ulls oberts mirant al sostre, enlloc, cada nit tediosa en què eixa enorme meitat de llit sobrant m'anuncia que hi manques.

Només queda pensar. Beure per a recordar. Beneïdes siguen totes les persones que beuen per a recordar. I, entretant, trobar-li el trellat a tot açò. La vida no és sinó un seguit de preguntes existencialistes al voltant d'eixe ací i ara que assassinen l'instant. Torturen el moment, els segons que transcorren i no tornen, anul·len l'orgasme que anomenem vida. Felicitat, ego, satisfacció, llibertat. I quan m'adone que una mica sí et necessite, que potser et necessite massa... observe la llibertat de la resta, li trec el dit d'enmig i li cride “pringada!” a la puta cara. Llibertat és el que a mi em surt de les vergonyes. És poder elegir qui et nuga per a si. I saps? Nuga'm, nuga'm fort i no em deixes marxar.

No m'agrada demanar almoïna però ja em diràs, company de lluita i de cor, on queda l'orgull quan em despulles d'ell a cada peça de roba que em furtes per a descobrir-me i tocar la meua pell. On queda, si he assumit les imperfeccions més genuïnes que envolten el verb estimar. Si ja no m'importa quedar com una idiota cantant-te a la finestra si així puc guanyar-te per a sempre. Si em sacseja el dolor si algú et toca. L'orgull ha esta vençut per la llibertat d'elegir-te, per aquella fe cega en véncer una història que alguns consideren passional i molts, una al·lucinació desgavellada, i després contar-li al món com la vam véncer.

I em dic, amb l'últim glop de rom, “nena, no t'enamores”. Crec que arribe tard, company.

1 comentari:

Onofre B ha dit...

On queda l'orgull (...) si he assumit les imperfeccions més genuïnes que envolten el verb estimar.

Eres molt bona, estic prou segur d'haver-ho comentat ja en alguna altra entrada, però és cert.