9 d'abril. Matinada

Ella va construir la seua vida fonamentant-la en la creença que algú vindria a buscar-la allà on l'oblit habita a les seues amples. Que la treuria del seu carreró sense eixida per a enumerar-li en una llista tots els seus somriures plens de vida, totes les voltes que havia arquejat la cella dreta en senyal de desaprovació i el seu significat. Algú que la fera esclatar a riallades per no res, o que li contara històries surrealistes sense final feliç ni princeses.

"Sempre t'han agradat els gamberros", li va dir fa molts anys una d'aquelles xiques de les de compartir aula i converses de cafeteria a l'institut. Per aquella època ella no sabia, probablement, el que era un xic. Però ara pensa que tal volta aquell diagnòstic emocional fóra cert. Potser li agradaria que un bala perduda li furtara un bes. Perquè sí.

Porta massa temps en aquell carreró sense eixida en forma de barra de bar, amb un got sense fons a la mà i l'esquena recolzada sobre el respatller de la cadira. I observant el seu voltant, sempre canviant. Col·leccionant noms que evoquen figures d'homes que han esdevingut granotes decrèpites i traïdores. Plorant per dins, rient per fora i acceptant copes. Za zdaróvie. I revolució.

I de sobte, a les cinc d'una matinada d'abril -no podia ser un altre mes-, se sorprèn intentant engolir el nus que s'ha instal·lat a la seua gola. Després de tot, la tranquil·litza el fet de ser capaç d'emocionar-se fins la llàgrima viva. Tot i no tindre llicència per a implicar-s'hi, perquè la vida sovint regala homes al lloc i el moment equivocats. Seu davant l'ordinador, repassa aquella conversa i sospita que l'espera, sense fer trontollar ni per un instant cap dels seus principis inflexibles, pagarà la pena.