dilluns, 1 de març del 2010

Lehiotik...

Ahir vaig agafar un tren al teu cor. Asseguda junt al cristall, veia al seu darrere, entre la boira blanquinosa de l'Horta, les anècdotes murphianes de la vida i aquests temps. Al seient del costat, el polar i un paravents de coll. No hi seia ningú, però no anava sola. Anaven amb mi, agafades de la mà, la por i l'esperança. Les ganes i el desànim. Al seient de darrere, molt tímid i imperceptible, l'amor.
 
S'aixeca, prem el pas ferm i ve cap a mi. Ve per donar-me la carta de defunció. "Per molt que viatges en aquest tren, admet que se t'ha tornat a escapar".

1 comentari:

Faune ha dit...

De vegades, el sentit d'un viatge es troba al viatge mateix, no al destí que mai no hem vist: el viatge incert, en un riu turbulent, és en si mateix sentit i destí, el nedar, enfonsar-se, capbussar-se, resorgir...