dilluns, 4 de gener de 2010

Enveja de la mar


Quina paradoxa, ésser marina i no poder ésser mar. Ésser una illa que no pot ésser paradís. Les ferides no deixen d'endinsar-s'hi entre les ones, deixant el seu dolor salat a cada racó de la seua terra. 
No res a l'horitzó. 
Tan sols una extensa mar, indeleble i etèria superfície, infinita llibertat, tranquil·litat inalcançable, que espera ofegar tristeses i llàgrimes immadures. La felicitat que creia posseir i no tenia no l'esborren, però, les ones. Potser no poden fer-ho. Potser no són tan poderoses. O potser encara resta alguna vana força que, ingènua, es resisteix a admetre que aquella esvaïda felicitat no era més que un somni. Sols queda el costum d'inclinar-se a la vora de la mar com si fóra un instint. L'instint d'ésser marina.

9 comentaris:

Carles ha dit...

Potser la font dels grans sentiments que cerques es troba més a prop de tu que aquella mar immensa, en la densa quotidianitat de la vora, allà on es retallen les ones. Potser és eixa mateixa font, i no la immensitat, la que inspira els teus somnis, malgrat que no ho revela obertament.
Inclina-t'hi, endavant!

pumo ha dit...

ieieie ultimament escrius més. del roll compi

atntmnt, pumet xd

Pau ha dit...

És curiosa com ens himnotitza eixa basta extensió d'aigua als que tinguerem la sort, o la desgràcia, d'ésser mediterranis. Potser és l'impossible anhel d'alcançar aquell horitzó que es reflexa en aigues daurades, potser són els secrets que dins s'amaguen...


Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran

Faune ha dit...

M'evoca molt, la mar. Eixe no res infinit i eixe tot infinit a l'hora, al que m'agrada endinsar-me i perdre la vista i el cos i dissoldre'm... em posa molt hinduista, la mar. ;)

Marc Xelvi ha dit...

Eixa felicitat que creies obtindre no era ni falsa ni irreal, no sé com pots pensar-ho.

Poden vindre moments difícils, moments en que desapareix, moments diversos, però l'adversitat no fa que el passat es convertisca en fictici.

kukat ha dit...

wola!
Si ens coneixem??
mmm... ets de València?
He entrat pel Racó Català al blog.
no se, cante en un grupet que es diu Pellikana.
Però igual ens coneixem, qui sap!
;P

Anònim ha dit...

La immensitat del mar dilueix les ferides. Les primeres onades només porten dolor, les següents aigua transparent per fer net.

El mar és molt gran i conté moltes coses. Qualsevol dia d'aquests les onades poden portar el material perquè l'illa que ets esdevingui paradís.

Petons i ànims.

Maria. ha dit...

Intenta ser brava com ella, que es note la teua força, aquella que xoca contra les roques i que ofega els i les febles de moral.
No et fan falta ones per esborrar sentiments, ni moments. Són impossibles d'eliminar de la teua retina i de la teua ment, has de ser conscient.
Però, ací estem aquelles amb les que pots comptar sempre que vulgues i compartir unes quantes penes per a trasformar-les en rises. ;)

Una fooooorta abraçada, Itxasne!

Anònim ha dit...

Escriu algo! Desfoga't dels exàmens! Parides!
Aua.