dissabte, 5 de desembre de 2009

Egoperifèrica -o la idiotesa en tercera singular-

Mira-la, eixa del carrer. La que seu a un banc a les dues de la matinada d'un dissabte, després d'unes hores a la biblioteca, perquè no vol pujar a casa i quedar-se sola, atrapada entre les seues parets. La idiota de la Gorriti. Qui? La idiota de la Gorriti! Idiota caiguda -estrellada- del cel. Mal pardal desplomat. Tan campant, tan insulsa i tan insípida. Gens interessant i massa tomacosa. Idiota vagant pels cantons de València, errant a la ventura, amb paraules melòdiques que s'inventa i que no canta. La idiota de la Gorriti... Acabaran, en fi, atacant-la una filera de voltors àvids per devorar-li les entranyes, les ganes i tot allò que antany posseïra amb orgull i zel. Serà que se li nota que la gent li sembla imbècil. O que tampoc no li ha importat mai semblar-ho ella. Perquè és prou imbècil, la Gorri. La que seu al banc a les dues de la matinada per no entrar a casa, sí sí. La que s'odia per moments i no es comprén. La que odia la seua cara inexpressiva, el seu cabell de mil destells, la seua ànima horror vacui. No s'ha depil·lat les cames, però tampoc no les ha de mostrar. Per llençar al fem directament, encara que et plore i et diga que ho intenta, que vol ser millor, que en el fons és bona tia. Amb la Gorriti sempre et desil·lusiones: t'esperes coses per no res. No et faça pena veure-la plorar! Sols vol dormir. Dormir i que les hores passen i fugisquen d'entre les seues mans. Diuen que el temps tot ho sana. Ella vol creure's tal estupidesa, i per això el perd èbria i desitja que passe ràpid. Sap que mai no serà una dona bonica per fora, i menja golosies al banc sense considerar els cúmuls de lípid que, de segur, s'amuntonen a les cuixes. Sap que mai no serà tampoc una dona bonica per dins, i es menja quasi sense mastegar la rancor i la mala sang del seu voltant, sense considerar el seu cor saturat. La idiota de la Gorriti, que no deixa de buscar raons per plorar i per lamentar totes les coses que no li deixen viure en calma o amb un somriure a la cara tal que puga sostenir-lo durant hores. I anar a un concert divertit, o emborratxar-se com tothom, o fer banalitats i sentir-se plena per tal cosa. I vens a plorar-me. Què merda eres, Gorriti.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Ahi-ahí, donant-li canya a la Zoe, XDD

Gorriti ha dit...

Dis-me qui ets xDDD

Paco Boquera ha dit...

I jo sense saber que estaves per ací també!

Faune ha dit...

Xè, Gorriti, quanta auto-tragèdia. De vegades també cal animar-se un poquet... besots forestals!

Gorriti ha dit...

La meua vida és tragicomèdia. No sabria viure la vida sense la seua part dramàtica-existencial =')

Motxu ha dit...

Uep! gràcies x passar i comentar ;) jo també em deixaré caure per aquí sovint , salut!

Pau ha dit...

Potser la Gorriti sap massa bé que la soletad espera darrere cada cantonada, potser la incomprensió l'assetja perque mai va aprendre a ser com la societat volia que fòra. Potser escriu textos per treure tot el verí que porta a dins, sense voler admetre que contenen més veritat del que volguera. Tot i aixó manté l'esperànça, doncs conserva l'enteniment necessari per parir textos tan bells com aquest ^^

Gat cabut ha dit...

tens ací coses interesants, vaig a vore

Gat cabut ha dit...

no ens coneixem, vaig vore el teu avatar al bloc http://ajalzira.blogspot.com/, em crida l'atenció la foto

Aidus ha dit...

M'encanta com escrius!! Ja ho saps!
Ja estic jo també per aquest Món!!