Egoperifèrica -o la idiotesa en tercera singular-

Mira-la, eixa del carrer. La que seu a un banc a les dues de la matinada d'un dissabte, després d'unes hores a la biblioteca, perquè no vol pujar a casa i quedar-se sola, atrapada entre les seues parets. La idiota de la Gorriti. Qui? La idiota de la Gorriti! Idiota caiguda -estrellada- del cel. Mal pardal desplomat. Tan campant, tan insulsa i tan insípida. Gens interessant i massa tomacosa. Idiota vagant pels cantons de València, errant a la ventura, amb paraules melòdiques que s'inventa i que no canta. La idiota de la Gorriti... Acabaran, en fi, atacant-la una filera de voltors àvids per devorar-li les entranyes, les ganes i tot allò que antany posseïra amb orgull i zel. Serà que se li nota que la gent li sembla imbècil. O que tampoc no li ha importat mai semblar-ho ella. Perquè és prou imbècil, la Gorri. La que seu al banc a les dues de la matinada per no entrar a casa, sí sí. La que s'odia per moments i no es comprén. La que odia la seua cara inexpressiva, el seu cabell de mil destells, la seua ànima horror vacui. No s'ha depil·lat les cames, però tampoc no les ha de mostrar. Per llençar al fem directament, encara que et plore i et diga que ho intenta, que vol ser millor, que en el fons és bona tia. Amb la Gorriti sempre et desil·lusiones: t'esperes coses per no res. No et faça pena veure-la plorar! Sols vol dormir. Dormir i que les hores passen i fugisquen d'entre les seues mans. Diuen que el temps tot ho sana. Ella vol creure's tal estupidesa, i per això el perd èbria i desitja que passe ràpid. Sap que mai no serà una dona bonica per fora, i menja golosies al banc sense considerar els cúmuls de lípid que, de segur, s'amuntonen a les cuixes. Sap que mai no serà tampoc una dona bonica per dins, i es menja quasi sense mastegar la rancor i la mala sang del seu voltant, sense considerar el seu cor saturat. La idiota de la Gorriti, que no deixa de buscar raons per plorar i per lamentar totes les coses que no li deixen viure en calma o amb un somriure a la cara tal que puga sostenir-lo durant hores. I anar a un concert divertit, o emborratxar-se com tothom, o fer banalitats i sentir-se plena per tal cosa. I vens a plorar-me. Què merda eres, Gorriti.

Bellesa

Bellesa estètica i bellesa dialèctica encisen i es barregen perillosament amb la bellesa interior que de vegades, en descobrir-se una mica, deixa anar tímidament. Terrible combinació que és capaç de distraure fins i tot a la més segura de les persones.

Suficient per desarmar.

Seria interessant material, certament. La bellesa que conté éssent idea reconforta tant, però, que una es pregunta si no seria eixa la seua única forma possible. Vull pensar que no entre tics mentals estúpids d'adolescent.

Entretant, i mentre puc contemplar tal idea a poca distància, cau el cor a terra, desarmat, en el brevíssim instant que dura eixe somriure mig tímid, mig pícar que treu de tant en tant. Per un brevíssim instant crec enamorar-me.

És com l'amor que de petita era capaç de sentir d'un instant al següent en la contemplació d'una papallona de colors que volia dibuixar amb el llapis sobre el quadern de dibuix. El seu vol inquiet, les seues ales en moviment, me la feien impossible i sentia que em desenamorava. Que, a la fi, el seu lloc era al vol lliure i no plasmat en llapis sobre el meu paper.

I no. No besaria els seus llavis, ni comprovaria la destresa de les seues mans sobre la meua pell, ni podria llegir als seus ulls, de ben a prop, una picaresca especial incitada per la meua pròpia ànima al seu davant.

Però ho sent feliç i tristament. És una sort i una condemna, poder contemplar. Poder mirar sense tocar. Poder somiar sense tenir. Poder desitjar a les nits. En la soledat del meu llit,amb la destresa de les meues mans i una imaginació imparable.

Una vesprada com qualsevol altra.

Solen conéixer-me com la Gorriti i vaig nàixer un 26 d’octubre. De petita volia ser pirata o reparacoses, i en créixer vaig enamorar-me de la literatura del segle XIX. Mai no vaig voler ser princesa. Sóc independentista des que tinc consciència. El col•legi se’m passà entre canvis de món i país i cançons de Laboa amb llàgrimes als ulls. Als quinze anys vaig perdre la virginitat i encara no l’he tornada a trobar. Cada any escolte Schumann quan arriba la primavera deliciosa i Beethoven quan s’apropa la tardor romàntica. A l’abril m’enamore i al novembre m'acollone. Quan em sent feliç balle nua sobre el llit o toque l’acordió, i quan em sent trista fugisc a la Mediterrània per alguna escullera de Dénia o em refugie a la tinta sobre paper. M’encisen els xics golfs i somiadors que furten somriures i besos sense permís. M’horroritza el vi car i bo però de vegades bec molt de kalimotxo per un euro. M’agrada beure vodka somiant amb la revolució. Les ratlles de les rajoles de tots els sòls del món tenen un complot per assassinar-me. Sóc molt políticament incorrecta i no soporte els insubstancials incapaços de donar-me conversa durant més de cinc minuts. Jo em declare rara, però algunes persones em diuen que sóc especial. Tinc els ulls menuts i marrons, totalment corrents, i amague la meua necessitat de dur ulleres perquè em paren, com a mínim, horribles. Sóc tricampiona del País Valencià en combat, i tot i això seguisc odiant competir igual que el primer dia. Porte el Karate i les Arts Marcials a la vida. El seu nom tatuat a la pell; la seua filosofia de lluita tatuada a la ment. Tinc una graciosa corvatura al nas que parla pels meus gens i el meu cognom, i que em fa lluïr-la orgullosa. Tinc els pits preciosos i un cul prominent -per dir-ho finament- amb una marca de naixement a una natja, i mai no recorde a quina. Escric perquè em desocupa la ment. Tinc molt bona memòria. La meua vida, el meu pensament, els meus records i tot el que de mí forma part conforma un caos ordenat. Adore el sexe i el riure d’una forma més animal que racional. Hi ha besos que em semblen terriblement bruts i mamades devoradores que em semblen estranyament romàntiques. L’equilibri en mi és impossible. Sempre. Em té completament igual que el deliri i la irracionalitat hagen deixat de ser genialitats. No puc evitar començar el periòdic sempre pel final. Sóc una emocionada de la vida. I avui estic contenta, tot i no tenir perquè. 

Vosaltres, que ejaculeu idees.

Vosaltres voleu alçar una mà simbolitzant la vostra lluita contra els valors patriarcals, i amb l'altra us masturbeu amb qualsevol ésser que acomplisca la gloriosa combinació de manca de neurones i excés de pit.

Voleu cridar amb la vostra boca, de forma sistemàtica i diplomàtica, "no a la violència de gènere" mentre sovint aquesta boca vostra palesa moltes idees que envaeixen el vostre cap. Idees que us deixen a l'alçària del fem.

Voleu fer-nos creure que vosaltres sou diferents, que esteu conscienciats, que aneu a ensenyar a la societat, i encara us queden moltes lliçons per aprendre.

Les vostres paraules són, acàs, ben rebudes per la mitjana d'aquelles tontes aneuronals a les que no els hi molesta especialment ser sexualitzades. Però amb moltes altres us esteu equivocant amb tal precocitat verbal incontrolada.

Eixe desvalor en que esdevenen les vostres idees verbalitzades, eixe descontrol seminal de les vostres cordes vocals, eixes aniquil·lacions de la nostra estima pròpia no fan sinó expandir la distància entre nosaltres, i no us en voleu adonar de l'errada, i seguiu tirant la puta al riu, i rient, i ofenent, i sexualitzant-ho tot al vostre entorn.

No ens ejaculeu a sobre les vostres entranyes masclistes. Us fa tant o més banals que quan les transformeu en fets.

A través d'una boira espesa

Sé que t'amagaries als cantons dels espills trencats. Aquells que acristallen tota la prosa lírica que mai més t'escriuria.

No ho saps.

Les teues mirades buides, els teus silencis tensos com a candils sense oli, tallarien la boira pesada de la nit en què em deixaries amb les mans buides i el cor trencat per sempre.

I potser algun dia perseguiries la meua silueta a través d'aquella boira espesa, d'aquell paratge d'aire saturat i irrespirable.

No obstant això, t'ho dic.

El futur sempre és mentida, sempre és il.lusió.

Aleshores tal vegada comprendries. Pero em trobaries llunyana. Tant, que el meu món seria hostil. I una vegada més, oblidaria que ja havia perdut la fe en el temps, en l'honestedat i en l'eternitat dels sentiments.