dissabte, 17 d’octubre del 2009

A través d'una boira espesa

Sé que t'amagaries als cantons dels espills trencats. Aquells que acristallen tota la prosa lírica que mai més t'escriuria.

No ho saps.

Les teues mirades buides, els teus silencis tensos com a candils sense oli, tallarien la boira pesada de la nit en què em deixaries amb les mans buides i el cor trencat per sempre.

I potser algun dia perseguiries la meua silueta a través d'aquella boira espesa, d'aquell paratge d'aire saturat i irrespirable.

No obstant això, t'ho dic.

El futur sempre és mentida, sempre és il.lusió.

Aleshores tal vegada comprendries. Pero em trobaries llunyana. Tant, que el meu món seria hostil. I una vegada més, oblidaria que ja havia perdut la fe en el temps, en l'honestedat i en l'eternitat dels sentiments.

5 comentaris:

Rafaa ha dit...

:'| Te trobe a faltar, Itxasne.
Aquest text és bell..pèro trist..
Amo-te tanto.. =')

Anònim ha dit...

Jo, Itxasne... Què bonic.
Això és tenir valor per a ficar les coses al seu lloc.

Un besot!

Pd: Agregada quedes i benvinguda al món blogaire!

Unknown ha dit...

molt molt bonic

Ich bin G ha dit...

vaja, no podria averiguar de cap manera la identitat d'aquest misteriós josep? que no em diràs qui ets? ;)

Humo Velado ha dit...

umm...molt inspirat...molt dramàtic...

m'ha agradat! ;)

que vaja bé!