dijous, 26 d’agost del 2010

Flashback I - "Cançò terrible de gener"

[Agost és temps de rememorar. Temps en què les voltes que donen la vida i el pensament fan tan prompte empènyer les idees més il·lusionades com paralitzar-se en la més absoluta de les pors. Records... Records n'hi ha de bons, i n'hi ha també de terribles. Un flashback per capítols d'aquells sentiments teclejats a l'ordinador temps enrere ajuda a recordar de quines il·lusions viu una... i de quines pors s'amaga.]


Ulls empetitits, unflats de llàgrima salada, fins convertir-se en un parell de punts morats. En algun racó de mi, rastres de carícies d'aquells darrers dies. Ara tan sols resta una petjada d'angoixa latent a les entranyes.

Als llavis, rosegats per tretze dies de fred, amb prou feines resisteix el sabor que et devorava de la boca. Sota les costres de la ferida al cor es compten i barregen la ràbia, la incomprensió, l'esperança vana, els somnis en blanc i negre i l'evidència d'haver-me convertit en esclava i serva de la teua decrèpita tita.

Desembolicant amb els dits la punta dels meus nervis, mussite sense ànims una cançò de bressol amb paraules que repetisc per si em poden donar la força per sortir d'ací. Però cabró, has entumit a consciència el poc valor que em quedava.

Quantes vegades m'has dit que m'estimaves. Quantes vegades t'he escoltat dir que tan sols buscaves el millor pels dos. Quantes, quantes vegades has obviat el meu dolor per tenir-me agenollada demanant-te clemència amb la dignitat envoltada en llàgrimes.

Al llit només queden la suor i dos coixins sobre els quals descansen somnis rosa xiclet esvaïts. Entre els llençols, les restes d'un plaer ja pretèrit i extint. A l'oïda, la rememoració dels teus ronquits tranquils de vividor.

No puc sortir d'ací. No puc, no puc. I no puc esperar sense més, tampoc, o perquè sí. Però estimat meu, m'has llevat les ganes de viure d'una altra manera. No sé fer-ho si no és a la teua. Ja no sé.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Tia, estas molt emo.

pd: m'encanta el que escrius.

Ich bin G ha dit...

Eh, qui ets? XD

Anònim ha dit...

Anònim, què no ho veus? xDDDDDD

Trobe que ja vaig comentar-te aquest text que penjares al fotolog que, casualment, has abandonat, malaputen! ¬¬

Quantes vegades m'hauré sentit així. I bé, no cal que et diga que recentment.

Muà, politte!

Humo Velado ha dit...

uff! Molt dur tia!

Si, supose que també se que es sentirse així...ja no saps com sortir del teu propi embolic, d'una situació que no saps ni com s'ha creat...dificil, molt dificil!

en fi! supose que anims i valentia!

segueix escrivint així!

salut!