V de Venjança

La vella i oxidada arma, ofensiva com els actes que provoquen el broll de l'eterna fam de venjança, és la companya ideal del caòtic deliri que centelleja als seus ulls. La fulla curta del punyal baixa lliscant sobre els seus dits amb la tranquil·litat de qui ha perdut completament els nervis. 

Punyal verge. O quasi.

El vent de novembre xiula l'afalac mortal d'aquella eina. No hi ha perdons, ni reparacions. L'objecció de consciència queda prohibida: els crits, les llàgrimes mendicant clemència esdevenen inaudibles enfront de les brasses, encara enceses, d'un odi passat que avui és pura ràbia. Un punyal pot trair tota fe algun dia jurada. Un punyal qualsevol, com tants altres tenia ella clavats a l'esquena. Insensible, incisiu, frívol. 

Després de saciar la fam de venjança, seu un moment i es pregunta: "Qui n'és culpable? El punyal o la mà que l'empeny?".

Una flor al camí

Feia massa temps que et devia unes paraules. Si no havien arribat encara era perquè la meua particular -a la par que impertinent- musa literària mai no arriba en el moment oportú. O potser és que simplement busque excuses relatives a la inspiració i totes eixes coses de les que parlem els que ens sentim lligats a la paraula escrita, el nostre únic i precari mitjà que ens serveix per a comunicar tot allò que la nostra boca mai no parla. Excuses per mantindre la cuirassa i no admetre que a voltes, més que les paraules, ens val més una abraçada o una mirada de complicitat. D'aquella que fa còmodes els silencis i valuoses totes les hores perdudes d'un dia qualsevol.

Així és que hui, amb la musa darrere o sense ella, m'empente a mi mateixa, apressada per que no se'm passe la mitjanit, cap al teclat de l'ordinador. I escriure per tu, encara que m'isca una caguerada.

Només necessitava escriure -i ser-ne conscient mentre ho faig- que ets preciosa. Que adore la teua veu rasgada i eixa peculiar manera d'entendre la vida que tantes voltes he envejat. Que no podré mai pagar-te amb cap cosa material -ni tan sols amb esta merda que depaupera inevitablement els sentiments de veritat- totes les voltes que, pel simple fet de romandre al meu costat, ja no res a la vida semblava tan catastròfic. Qualsevol drama, amb tu, esdevé una dolça tragicomèdia, una llàgrima mesclada amb un somriure. "Accesos de alegría, impulsos de llorar", diria Bécquer. 

Com agrair-te, xiqueta, tota la paciència que requereix entendre la meua manera de ser i estar al món. O que després d'any i mig de silenci, d'observança discreta a curta distància, un dia decidírem intercanviar les primeres paraules. Pense en mil adjectius per descriure't i només se m'acut dir-te que t'estime.

Gràcies.

Torb

El vent fresc de la tardor mediterrània no aconsegueix eixugar-li les pesades gotes de suor que li inunden el cos.

L’estat de nervis, d’histèria absoluta -d’aquella que tanta vivència imprimeix a les sensacions amb què ens premia o castiga la vida-, ha pres el control del seu cap. S’encèn un altre cigarret esperant que la inhalació del fum calme el torb que la domina.

I se sorprèn a ella mateixa adonant-se’n: la sang aliena no la calma, només l’empenta. En vol més. Se li ha acabat la compassió. Ja fa massa temps que demana clemència i s’odia per tal cosa. Quin sentit té ara compadir-se de ningú? La violència calma la fúria de la bèstia que habita el seu cos. Diu la gent que pot esvalotar qualsevol, però ella pensa que és agradable. A voltes, fins i tot, és més càlida que una abraçada.

De les cendres sortirà.

Dies d'absències

 

Últims dies d'agost. Dies d'absències que cremen. Moviments intensos de la mar, atreta per la bellesa interminable de la lluna; pluja que banya la costa. Quan plou, li agrada acollir el seu gat sobre el pit i recolzar la front sobre el vidre del finestral per a mostrar-li aquell fenomen que sembla captivar la criatura, que roman quieta entre acollonida i encisada, amb la mateixa intensitat que a ella. Hui no li queda tendresa i deixa que el gat s'amague sota alguna cadira. Ha obert la finestra i ha tret una mica el cap per a sentir les gotes, minúscules i quasi sense força, sobre la cara. "M'han ensenyat que la mentida és engany i la veritat no. A mi m'han enganyat ambdues."

De sobte li molesta el serrell mullat i se l'aparta de la cara, exsangüe, amb la mà. Un abisme apunta als ulls i la gola. Fa més mal l'omissió que mil errades comeses. I, a pesar del dolor  insoportable que es filtra per les seues pupil·les mentre recorda els ulls que ja no la mirarien com dues llunes plenes i els llavis que alguna volta la besaren per a després deixar-li que els anhelara, no se sent amb ànim de vessar una sola llàgrima. Ni tan sols amb l'ajuda de l'ornamental melodia del segon moviment de la Patètica de Beethoven sonant al fons del saló. Tan capaç de plorar les insignificàncies de la vida i tan maldestra per a plorar les tragèdies de veritat.

L'amor, en silenci, dorm.

"S'ho ha endut tot", es repeteix per dintre. L'esperança, la bogeria, la histèria deliciosa d'aquell cap que no acabava mai d'estar amoblat del tot. L'equilibri, la sang de les venes. Tot. Ara estava nua davant la mar, i es tractava simplement -suposava- de reconstruir-se sobre aquella base d'absoluta puresa, d'essència plena. I tot seguiria igual. L'única diferència era que feia dies que s'havia adonat que ell ja no era el fotut home de sa vida.

El què

La dignitat, aquella paraula que descriu la més valuosa possessió d'una persona. La felicitat. Les ganes de somriure. Aquella manera genuïna i mig infantil de no deixar que dolors passats et treguen la il·lusió. La xicoteta espurna de dins que t'empenta, que t'ajuda a arriscar-te per allò en què creus o algun dia vas voler creure. Les ganes de tornar a creure. L'esperança de que arribe eixe dia en què sents que per fi començaràs a rebre el que amb tanta passió, d'aquella que de vegades és malaltissa però és rabiosament romàntica i sincera, has donat a la vida. La puresa de la innocència. L'instint de superació amb tota conseqüència. 

La sensació d'estar donant la vida per quelcom que mereix la pena. Això.

Instants insuperables

Aquesta és probablement la meua més difícil batalla amb el teclat de l'ordinador. No és senzill aturar-se de veritat per a confessar, sempre entre metàfores més o menys òbvies, el que una sent a dins mentre es desagna a poc a poc i nota com cada fil de força fugeix per a no tornar.

Hui només sé pensar, després d'una llarga nit sense poder aclucar els ulls, que hi ha virtuds que són el pitjor dels defectes. I no per això deixaran de ser virtuds. Potser eixa siga la raó per la qual en el fons, molt en el fons, me'n senta profundament orgullosa. Ma mare sempre m'ha dit que era especial a la meua manera, per aquella estranya forma de ser i estar a la vida. Que de petita era capaç d'enamorar-me d'una papallona només pels seus colors o per la forma com dibuixava el vol a l'aire quan passava pel meu davant. Ràpidament corria al primer paper que em trobara per a dibuixar aquella imatge tan preciosa que acabava de retindre per sempre a la meua retina. Aquesta capacitat extraordinària per sentir vertadera passió per qualsevol cosa tenia la seua cara obscura, no obstant, m'advertia ella: tan fàcil m'era sentir una passió sana com convertir-la en odi. Odi cap a eixa imatge, odi cap a mi mateixa i odi cap al món sencer.Una espècie de frustració potser, per observar-me a mi apassionant-me amb les coses de la vida mentre tals coses no s'apassionaven amb mi amb aquella intensitat. Les il·lusions no existeixen sense desil·lusions, i la meua manera de sentir la vida n'és un exemple il·lustratiu. D'això no me'n cap dubte, senyor.

He estimat la bellesa de la papallona pels seus colors, pel seu vol, per tot el que en un moment m'ha pogut arribar a transmetre. Més tard una es pot accidentar de sobte, sense elegir-ho. Vore's, perquè sí -l'atzar és una broma pesada, diuen-, envoltada d'una muntanya immensa de merda en la qual no sembla probable que puga créixer ni la més resistent de les flors. Hi ha adversitats que una no pot elegir. D'ahi a la injustícia només hi ha mig pas. 

Estimar-la amb passió per a que la papallona ni tan sols repare un sol instant en què has volgut dibuixar-la, en què l'has tinguda al cap com a un símbol de bellesa exquisita impossible de millorar... I, a pesar que ja no torne a vore-la més, d'alguna cosa me'n puc sentir orgullosa, i és d'haver-la estimat infinitament, sense considerar mai si potser aquella estima era desmesurada, idealista, absurda o ridícula. L'estimava, l'estimava amb una passió exacerbada i fer-ho ja era suficient per aquesta nena que encara no ha crescut del tot. 

Tot i que ja no la torne a vore. Tot i que siga un amor impossible. Aquell instant d'amor és insuperable i així quedarà escrit als fulls que omplen la meua vida, el meu cor corromput i violentat. Aquell instant serà la petita empenta del meu interior, capaç fins i tot de superar la desil·lusió del comiat.

Confessió nocturna

Què és el que feia esta ment perduda. Parlar amb mi. Això feia esta ment que camina a l'atzar, a fosques, sense saber el destí que s'albira al fons del senderi.

No res a l'horitzó.

Comença a ser un costum. En nits tan llargues, tan feixugues, al final es perd la noció mateixa del color dels sentiments que habiten l'ànima. Quan s'esgoten els nervis, exprimits fins el final en un sacrifici absurd i surrealista per fer-ho desagnar tot, només queda l'essència. El què, i no el com ni el perquè.

I parle de massa coses. Parle i pense massa coses, i moltes d'elles són absolutament innecessàries. Saps que no sóc l'única, però. I no vull més sacrificis cristians ni penitències eternes que generen el més cruent dels odis. Així és que basta. Stop. Ara vaig a parlar de tu. Que ja era hora.

De que somie amb desdejunis de cafè i croissant a les deu del matí. De que han passat cinc dies, i encara està la teua meitat de llit amb la funda del matalàs fora i desordenada, tal com la deixares, perquè eres un desastre i no la mantens mai al seu lloc durant la nit. I així està, tal com la deixares.

De que setembre és el principi dels meus somnis, i sense setembre no hi ha futur, no hi ha vida ni somni. De que t'estime com una imbècil. De que t'adore perquè m'estimes de la manera com jo descriuria la preciosa imperfecció de l'estima perfecta. Eixa on l'orgull serveix de cara enfora i es perd de cara endins. Aquella que saps que m'agrada. I, xiquet, ho saps perquè és la mateixa que tu necessites per a omplir-te l'ànima de sentit a la vida. 

De que la sort, capriciosa com ella sola, ha volgut que et gaudisca per racions, a poc a poc, i això em menja per dintre. Però les vegades que t'he gaudit, tot i ser-ne poques, han estat de les bones. D'aquelles que "ja voldrien molts...".

De que, encara que a voltes no ho semble perquè tenim eixe estúpid costum de queixar-nos de tot a la vida... la fortuna ens ha agafat de la mà. Als dos. No soltem eixa mà, perquè ens en penedirem la resta dels nostres dies.

I demà... Demà serà un altre dia.

Diuen que fa oloreta de lluita de classes...

Quan el capital i la classe dominant demanen perdó pel colonialisme, les jornades de 14 hores, el privilegi de classe, la setmana laboral de 7 dies, els xiquets a les mines de carbó, les guerres de l'opi, la massacre de la Comuna de París, l'esclavatge, la guerra espanyola-americana, la guerra Boer, la fam, l'apartheid, les lleis antisindicals, la Primera Guerra Mundial, Flandes la guerra de trinxeres, el gas mostassa, els bombardejos aeris, la intervenció soviètica, el genocidi armeni, les armes químiques, el feixisme, el militarisme, l'asbestosi, la mort per radiació, la massacre de Nanjing, la Segona Guerra Mundial, Belsen, Dresden, Hiroshima, el racisme, la màfia, les armes nuclears, la guerra de Corea, el DDT, el McCarthysme, les línies de producció, les llistes negres, la talidomida, la violació del Tercer Món, la pobresa, la guerra armamentística, la cirurgia plàstica, la cadira elèctrica, la degradació mediambiental, la guerra del Vietnam, la repressió militar de Grècia, Índia, Malàisia, Indonèsia, El Salvador, Nicaràgua, Panamà, Turquia, la guerra del Golf, el comerç amb parts humanes, la malnutrició, Exxon Valdez, la deforestació, el crim organitzat, el tràfic d'heroïna i cocaïna, la tuberculosi, la destrucció de la capa d'ozó, el càncer, l'explotació del treball i la mort de 50 milions de comunistes i sindicalistes només en el darrer segle... aleshores -i només aleshores- considerarem demanar perdó pels errors del Socialisme.

http://espressostalinist.wordpress.com/

Gelat de torró

Les olors remouen sempre les sensacions. Aquell perfum peculiar, barreja de colònia, suor i el detergent que olora a ta casa, s'amaga al teixit de la samarreta que t'he robat abans de la teua marxa. 

No soporte aquesta buidor.

Portar hores intentant engolir el nus per a no fer esclatar una altra volta les llàgrimes no és precisament agradable. Estàs tan a prop i tan lluny... La mateixa contradicció de sempre, traduïda en l'estat de tanta felicitat i alhora tanta tristesa. Així són les coses.

Un dia més -dia de comiat i d'últim bes- la musa es burla de mi i em roba el sentit del ridícul per a empentar-me al teclat de l'ordinador a escriure sensacions que no tenen descripció -però sí, en canvi, significància-.

Però no és aquest despropòsit un intent real de comunicar-me amb el món. Em basta amb que tu m'entengues. Ja saps de què parle. Les inevitables malsonàncies, una salutació temerosa, l'exhibicionisme adolescent per València, el futur incert -i el que s'intenta planificar-, el present feble -la incapacitat humana per viure l'ací i l'ara-, el passat -llàgrimes atrinxerades al moment-, el gaspatxo i l'arròs al forn, els nachos i els burritos, cridar al cinema, emocionar-se com el primer dia, el sexe i l'absència d'aquest, les arts marcials, les tècniques de lluita, no pensar, les carreres de natació a la mar, la suor, suor a totes hores, Vivers, cançons de bressol en euskera, els detalls que se'ns han col·lat a la mà per sempre, la sinceritat, la descàrrega de pensaments torturadors, l'alleugeriment de l'ànima, les abraçades fins fer mal, el Trivial, els calbots i les bescollades, les llàgrimes més desesperades que mai, mai he presenciat amb aquests ulls.

Aquesta nit m'acabaré el gelat de torró. Paraula.

Shinobi

Paciència. La mare de tota ciència. Les senyores de bé de qualsevol racó del planeta entenen la saviesa que amaga al seu si aquest concepte. No cal clavar-se a meditar a un Dojo ni saber la seua traducció al japonès per a comprendre'l. Em pregunte què li passa al meu cap per a, després d'onze anys, no haver entès ni la primera de les lletres d'aquesta paraula. No puc ser tan negada. A l'Art Marcial, com a la vida, la paciència és sempre el trosset de llum que una s'emporta per a si quan es troba enmig d'un carreró sense eixida. Quan els malsons es repeteixen al cap en forma de "no pots" i "no mai te n'ensortiràs", shinobi és la clau. Hauria de ser-ho. Kamae. Posició de combat. Vigila, nena, obre els ulls -zanshin-, perquè la victòria o la derrota sovint depèn de les coses més simples. I més val una mica de perspicàcia que no pas altra cosa. Yomi.

El principal obstacle de tot plegat és que, paradoxalment i per a la desgràcia de les que no podem eixir de la dolça mediocritat, la paciència només es conquereix amb paciència. La fi és el propi mitjà, i viceversa. Sense la pràctica de shinobi no hi ha autèntic enteniment. Tota una vida desballestada. Acollonant.

I tot i això hi torne. No tindré paciència, però almenys sí perseverància. Potser només és tot orgull, al capdavall. O eixe esperit per no donar cap cosa per perduda. Kihaku. Qui sap. Aquell nosequè que m'empenta a seguir construint-me cada dia amb grans dosis de nuesa a estones humiliant, per bé que tal cosa no m'ha impedit mai familiaritzar-me amb els meus defectes i, fins i tot, reconéixer alguna virtud pròpia. Observar, al remat, les passions més íntimes que mouen aquest deteriorat cos cada nou matí.

Paciència per viure i sentir l'ací i l'ara, paciència per seguir lluitant. Paciència per entendre's sense paraules. Paciència per treure's del damunt la rígida sobrecàrrega d'allò purament estètic. "Ya eres primer Dan. Ya has aprendido muchas cosas. Bien, ahora te toca desaprenderlas", em va dir fa anys un gran home al que no li agrada l'etiqueta de mestre. 

Costarà, i molt, abandonar pel camí tanta càrrega que aturmenta -i impacienta- la ment.