El vent fresc de la tardor mediterrània no aconsegueix eixugar-li les pesades gotes de suor que li inunden el cos.
L’estat de nervis, d’histèria absoluta -d’aquella que tanta vivència imprimeix a les sensacions amb què ens premia o castiga la vida-, ha pres el control del seu cap. S’encèn un altre cigarret esperant que la inhalació del fum calme el torb que la domina.
I se sorprèn a ella mateixa adonant-se’n: la sang aliena no la calma, només l’empenta. En vol més. Se li ha acabat la compassió. Ja fa massa temps que demana clemència i s’odia per tal cosa. Quin sentit té ara compadir-se de ningú? La violència calma la fúria de la bèstia que habita el seu cos. Diu la gent que pot esvalotar qualsevol, però ella pensa que és agradable. A voltes, fins i tot, és més càlida que una abraçada.
De les cendres sortirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada