Sexe eteri

Botons que obeeixen els dits. Cinturó que no es vol resistir. Cremallera que baixa a ritme lent, tan lent que crec que em desespere. Carícies furtives, furtades. Tanque els ulls per pensar-les. No puc fer massa més que prémer els ulls i gravar cada sensació a foc. Per si no torna. La llengua passa tímida, com qui s'endinsa en el terreny on s'han acabat les lleis, entre els pits. Crec sentir cada racó del meu cos. Unes paraules a cau d'orella. No sembles tranquil, i crec que això em posa. L'alè a sobre fa perdre el sentit. És aprendre a embogir amb no res. La pell i el vell es posen en guàrdia. Un dit repassa els meus llavis, marcant-los, redibuixant-los. La meua llengua demana investigar-lo. Ell, independent, baixa fent formes irregulars cap als mugrons, duríssims ja. Endevine, de sobte, uns llavis humits baixant cap al ventre. No sembles tranquil, però les mans parlen per sí soles. És un pacte.  Largo. Eixos llavis pretenen fer-me morir abans de sentir-los. Es posen dolçament sobre el xicotet tanga. Milions de graus de temperatura brollen per cada porus de la meua pell i jo em sent idiota, immòbil. Lento. Si poguera cridar, t'obligaria a fer-ho tot. Aquells llavis que semblen gaudir fent patir per fi atenen el meu desig. Es colen entre les cames sense el mur de tela que em cobria la vida. Adagio. La mirada apuntant al sostre. Ja no sé si sent dits, llavis o llengua. Moderato. Sols sé que em toca un àngel. Allegro. Comence a tremolar. Crec que vaig a esclatar. Presto. Em mossegue el llavi inferior i les meues mans premen fort els llençols humits del llit. Prestissimo. Cames i natges es tensen sense voler. Pura reacció. Sospire entretallada i m'entregue completament a l'instant, dolç i agònic, on sent morir. Ara el no res ho inunda tot. Sols puc escoltar un llunyà tic-tac.
 
Alarma. Òbric els ulls. Merda, les 09:20 i un treball per fer. És maig i fa fred a la cambra. La roba interior, mullada.

 

El meu silenci, pel teu

El meu silenci, eina per pensar-te com a quelcom inassolible. Mur que, gèlid, egoïsta, t'ensordeix el meu prec. I el perfum dels meus batecs et fregaria, en passar pel teu costat, i tu mai no ho sabries. No et culpe, company: no se sent el crit ensordit. Avui comprenc que el teu silenci, el fingir que tot ho ignores, és la manera més subtil de declarar la teua indiferència. Tal silenci és -no ho dubtes- molt més dolç que les paraules.

Ara que cau la nit, i amb la boca apegada al cigarret, no puc deixar d'entonar aquelles paraules de Benedetti. "Aunque la noche pase, y yo te tenga y no"...

 

El món entre les mans

Amb la ferma determinació d'endinsar-me a les aigües de la pura casualitat, i sense cap més companyia que l'ombra de mi mateixa, es dissol aquella metàfora tan meua i tan de tots. Es fon en l'abstracció del no voler pensar. I així m'escapà del cap la teua figura, que voluntàriament i cada nit evoque- jo no sé si bonica, si lletja, si mediocre; és tan sols la que desitge-. I, tot sense voler-ho, arrossegue en mi la frustració de no poder fer peu al pou de l'autoconfiança i deixar d'amagar-me sota la broma improvisada.

Ja podria tindre el món sencer entre les mans i oferir tot allò de bo que tinc, que mai no sabré si he d'arribar allà on vols. Perquè sembla que t'hi negues per a mi. Que desapareixes, forani, llunyà. Càlid enfront de la pantalla per instants, alié i fugisser les més de les voltes. Les nits en què apareixes perquè t'evoque, encara que no vulga fer-ho, tracte de no pensar-te més. Molt em tem, company, que alguna cosa falla perquè esdevé àrdua tasca ignorar tal atracció. I, encara més, ignorar que trespasse les barreres d'allò físic.

I, en fi, cavalcant al neguit que no marxa, advertisc amb sorpresa que t'admire, que sembla que t'adore tot i la teua absoluta indiferència. Però el llit, fred de solitud rutilant, amaneix trencant el somni en què t'apropie.

Imbècil

Va aparéixer al meu cap com una sospita insolent que va decidir instal·lar-s'hi amb traïdoria, com per casualitat. Vaig obrir els ulls de colp tractant d'ignorar el mareig que feia moure les parets de la cambra a bandades. Malestar general, just cost dels excessos de la nit anterior.

Aquella situació innòcua i alhora incòmoda aconseguia deslligar tots els meus nervis, que amb summa cura tornava a empresonar de nou a la meua caixa de Pandora particular. Quan es dóna tal situació, quan succeeix una metàfora tan d'imaginació i alhora tan de tots, l'única cosa que puc fer és tornar a tancar els ulls i esperar. Ganes de cridar, però fallen les cordes vocals. Així encara em quedava pitjor, en derrota absoluta. Quasi vençuda per la tos, el tabac que no sóc capaç de deixar, les canyes que no guareixen la tristesa i altres substàncies que no aconsegueixen ornamentar una cara plena d'ulleres morades amb un fals somriure. I allà restava, abraçada a aquell 13 de maig que no era igual a cap altre migdia de diumenge. Ment en blanc.

Però aleshores la vaig notar, envoltant-me. Pesada, densa, cruel. Dolorosa. La soledat. Es filtrava per tots els porus del meu cos, posseint-me, buidant-me sencera per dintre. I no hi podia fer res. No em quedaven pensaments, ni paraules, ni idees. No tenia més llàgrimes. Tan sols una fastigosa sensació d'ineptitud. Soledat pura i dura. Així vaig quedar. Quasi despullada, tombada al llit, amb la mirada apuntant al sostre i un abisme als ulls i la gola...