Les olors remouen sempre les sensacions. Aquell perfum peculiar, barreja de colònia, suor i el detergent que olora a ta casa, s'amaga al teixit de la samarreta que t'he robat abans de la teua marxa.
No soporte aquesta buidor.
Portar hores intentant engolir el nus per a no fer esclatar una altra volta les llàgrimes no és precisament agradable. Estàs tan a prop i tan lluny... La mateixa contradicció de sempre, traduïda en l'estat de tanta felicitat i alhora tanta tristesa. Així són les coses.
Un dia més -dia de comiat i d'últim bes- la musa es burla de mi i em roba el sentit del ridícul per a empentar-me al teclat de l'ordinador a escriure sensacions que no tenen descripció -però sí, en canvi, significància-.
Però no és aquest despropòsit un intent real de comunicar-me amb el món. Em basta amb que tu m'entengues. Ja saps de què parle. Les inevitables malsonàncies, una salutació temerosa, l'exhibicionisme adolescent per València, el futur incert -i el que s'intenta planificar-, el present feble -la incapacitat humana per viure l'ací i l'ara-, el passat -llàgrimes atrinxerades al moment-, el gaspatxo i l'arròs al forn, els nachos i els burritos, cridar al cinema, emocionar-se com el primer dia, el sexe i l'absència d'aquest, les arts marcials, les tècniques de lluita, no pensar, les carreres de natació a la mar, la suor, suor a totes hores, Vivers, cançons de bressol en euskera, els detalls que se'ns han col·lat a la mà per sempre, la sinceritat, la descàrrega de pensaments torturadors, l'alleugeriment de l'ànima, les abraçades fins fer mal, el Trivial, els calbots i les bescollades, les llàgrimes més desesperades que mai, mai he presenciat amb aquests ulls.
Aquesta nit m'acabaré el gelat de torró. Paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada