Últims dies d'agost. Dies d'absències que cremen. Moviments intensos de la mar, atreta per la bellesa interminable de la lluna; pluja que banya la costa. Quan plou, li agrada acollir el seu gat sobre el pit i recolzar la front sobre el vidre del finestral per a mostrar-li aquell fenomen que sembla captivar la criatura, que roman quieta entre acollonida i encisada, amb la mateixa intensitat que a ella. Hui no li queda tendresa i deixa que el gat s'amague sota alguna cadira. Ha obert la finestra i ha tret una mica el cap per a sentir les gotes, minúscules i quasi sense força, sobre la cara. "M'han ensenyat que la mentida és engany i la veritat no. A mi m'han enganyat ambdues."
De sobte li molesta el serrell mullat i se l'aparta de la cara, exsangüe, amb la mà. Un abisme apunta als ulls i la gola. Fa més mal l'omissió que mil errades comeses. I, a pesar del dolor insoportable que es filtra per les seues pupil·les mentre recorda els ulls que ja no la mirarien com dues llunes plenes i els llavis que alguna volta la besaren per a després deixar-li que els anhelara, no se sent amb ànim de vessar una sola llàgrima. Ni tan sols amb l'ajuda de l'ornamental melodia del segon moviment de la Patètica de Beethoven sonant al fons del saló. Tan capaç de plorar les insignificàncies de la vida i tan maldestra per a plorar les tragèdies de veritat.
L'amor, en silenci, dorm.
"S'ho ha endut tot", es repeteix per dintre. L'esperança, la bogeria, la histèria deliciosa d'aquell cap que no acabava mai d'estar amoblat del tot. L'equilibri, la sang de les venes. Tot. Ara estava nua davant la mar, i es tractava simplement -suposava- de reconstruir-se sobre aquella base d'absoluta puresa, d'essència plena. I tot seguiria igual. L'única diferència era que feia dies que s'havia adonat que ell ja no era el fotut home de sa vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada