Encara criden desgarradores, a hores d'ara, les restes d'aquella darrera nit ofegada en llàgrimes. Llàgrimes grosses, fruit d'una molesta rabior, desesperades.
O desesperançades.
Elles no marxaven amb els segons que fugien d'aquell rellotge que ens mirava amb despreci des de la tauleta de nit. Curiosa la seua perspectiva: un llit amb dos cossos que semblava buit, inert. Com les hores que deixàrem córrer. Em pregunte qui les haurà recollit pel camí.
Aquell matí de diumenge el rellotge de l'estació es va posar imbècil per a convertir-se en el pitjor dels enemics. 9:25. 9:35. 9:45. Un bes que eixugava les llàgrimes més amargues de la història. Com havia estat tant de temps negant-me els llavis, hòstia. T'estime, merda. I tu i jo som idiotes.
Ja res ni ningú no podran esborrar aquella amargor a l'andana 37 de l'estació. Un vidre i l'orgull, separant-nos amb crueltat.
"T'estime. T'estime. T'estime".