divendres, 28 de gener del 2011

Oda al seu penis

Ella sap que no és la poesia el seu fort. Amb sort murmura tímidament línies difuses en prosa amb tints lírics quan la musa la visita fugaçment amb un alé inspirador. Asseguda amb les cames creuades sobre el llit -de nou un paisatge lúgubre i inert-, decideix que no tot és una trista escala de grissos. I pensa en el seu penis. I de cop el pensament, les paraules i les idees prenen formes melòdiques. Un cant a cau d'orella que li estarrufa la pell dels braços.

Al seu penis li cantaria les paraules més boniques del món. Amb música caòtica, inventada, improvisada. A capella o amb tota una coral de gemecs, sons de l'ànima, al darrere. I és que per no perdre'l mai, moriria de gels per cuidar-lo; per cuidar-lo, li cantaria nit i dia l'oda estúpida, prosaica, feroç. L'oda al seu penis. L'oda per adorar-lo quan cau la nit i descansa petit, arreplegat, i et convida a la tendresa. L'oda per lloar-lo quan reneix com un Fènix en la seua més brillant esplendor, per admirar-lo mentre se m'ixen els ulls de les òrbites, per tocar-lo per a creure'm que hi és de veres. Per tornar a recordar el sabor de la seua dolça mel. L'oda per pregar-li un nou atac amb fúria, amb ràbia disolta en la més tendra de les estimes. 

Però les paraules es queden curtes. Com explicar-li amb les mans, amb la boca, amb les dents, amb l'ànima sencera, mil ximpleries que no arribe a explicar-li amb aquesta estúpida oda que li dedique.

No siga el lector obstinat, però. No siga neci sospitant que la imperiosa necessitat de la subscriptora de trobar-se de nou amb el seu penis la condueix a fer divagacions desesperadament fal·locèntriques en nits de soledat com aquesta: no res hi ha més excitant que saber per ben cert que rere aquell gran penis s'amaga Ell.

dijous, 20 de gener del 2011

Ell

Nou del matí. El fred ens menjava l'ànim cada vegada més agressivament. Feien mal els peus, no podia ni notar-los, i enmig d'aquella vall es respirava marihuana i aire pur alhora. Després d'un final de setembre passat per llàgrimes i quinze dies d'octubre que em feren trobar a faltar l'abril, només havia fugit a aquell trosset del país a la recerca d'un sol somriure que em fera vore que la vida pot tindre un altre color. El blanc malaltís de l'hospital encara tintava macabrament cada porus de la meua pell quan, de sobte, aparegué ell.

Flamenquito, pegar crits a un micro per a ensordir als presents i moltes, moltes bajanades per minut. Qui dimonis era eixe xic de sabates verdes? Abans d'acabar de fer-me interiorment la pregunta ja s'havia presentat, per la cara. I a partir d'ahi, tot un seguit de bromes i complicitats que han anat a una rapidesa absolutament fora d'allò normal. Deixa'm dir-te que crec conéixer-te una mica. Que les teues rialles i cançons són pura teràpia per a l'ànima... Però deixa'm dir-te també que sé que plores per dins, que llegeixes la vida però a voltes et costa comprendre-la. Que ho sé, i que jo no sé quin quelcom et turba i no et deixa dormir, ni tampoc no sé d'on vindrà eixa esperança quebrada del teu cor.

Un muscle és un muscle, al remat. I des de la més humil i sincera amistat -que brolla a soles, sense forçar-la- t'oferisc el meu xicotet muscle en aquest racó del teu paradise. Sempre que el necessites.

Gràcies per ser i estar.

dilluns, 10 de gener del 2011

L'últim glop de rom


Amb una mica de suc de bresquilla i molt de gel senta com una ràfega d'aire fresc. En la recerca eterna de l'espai interior d'aquest puto cervell, em paralitza l'apoteòsica aparició gris i freda de la realitat exterior: l'espai. Quin concepte tan intangible que no obstant això em toca, m'abusa i m'apunyala a tothora. Espai, distància. Maleïdes, la distància i totes eixes llargues hores de camí al teu cor. Maleïda ella, la distància, que t'ha fet protagonitzar una història d'amor i sexe de cinc dies, que m'invadisques, que m'abundes. I que ara em deixa amb els ulls oberts mirant al sostre, enlloc, cada nit tediosa en què eixa enorme meitat de llit sobrant m'anuncia que hi manques.

Només queda pensar. Beure per a recordar. Beneïdes siguen totes les persones que beuen per a recordar. I, entretant, trobar-li el trellat a tot açò. La vida no és sinó un seguit de preguntes existencialistes al voltant d'eixe ací i ara que assassinen l'instant. Torturen el moment, els segons que transcorren i no tornen, anul·len l'orgasme que anomenem vida. Felicitat, ego, satisfacció, llibertat. I quan m'adone que una mica sí et necessite, que potser et necessite massa... observe la llibertat de la resta, li trec el dit d'enmig i li cride “pringada!” a la puta cara. Llibertat és el que a mi em surt de les vergonyes. És poder elegir qui et nuga per a si. I saps? Nuga'm, nuga'm fort i no em deixes marxar.

No m'agrada demanar almoïna però ja em diràs, company de lluita i de cor, on queda l'orgull quan em despulles d'ell a cada peça de roba que em furtes per a descobrir-me i tocar la meua pell. On queda, si he assumit les imperfeccions més genuïnes que envolten el verb estimar. Si ja no m'importa quedar com una idiota cantant-te a la finestra si així puc guanyar-te per a sempre. Si em sacseja el dolor si algú et toca. L'orgull ha esta vençut per la llibertat d'elegir-te, per aquella fe cega en véncer una història que alguns consideren passional i molts, una al·lucinació desgavellada, i després contar-li al món com la vam véncer.

I em dic, amb l'últim glop de rom, “nena, no t'enamores”. Crec que arribe tard, company.

dijous, 6 de gener del 2011

I en trobe milers.

Maleïda mania persecutòria, la d'aquest cap. Sempre rere cada tros de sentiment que em pot brollar del fons d'aquest cor fet pols, que a dures penes ha sobreviscut a una allau de merda amuntegada en forma de noms masculins molt diversos. De mentides que són dispars i de veritats cruels. Vida, estima. Mentida i veritat. A la fi no és el que importa. Allò realment significant és l'imbècil integral que te les deixa anar de la seua boca immunda i obstinada. O l'heroi de capa i espasa que te les crida amb ràbia, a cel obert, amb eixa passió que només uns pocs tenim en tot el planeta.


Després d'un pitillo les coses fan olor de gener. De nou any i de força. D'il·lusió i esperança. De llàgrimes que s'eixuguen per sí soles. Perquè no són la veritat cruel ni la mentida disparada allò que ens deslliga les llàgrimes. Són els imbècils i els herois. Hi ha imbècils perfectes que són perfectes imbècils. Hi ha herois errants que et sospiren sobre els llavis un t'estimo que et fa tremolar el cos. Busque una raó per elegir l'heroi i en trobe milers.  Sí, em quede amb els herois, amb els somnis, amb les rialles i les pessigolles. Amb desdejunar a les quatre de la vesprada. Amb el llit desfet de tanta passió. Amb el rímel corregut sota els ulls, i el got d'aigua amb sucre, i el té i el cafè de torn. Amb les abraçades de veritat, de cos sencer. Amb totes les macarrades. Amb eixa forma tan, tan igual d'entendre la vida, cadascú des del seu racó del País. Amb els cigarrets de després millor compartits de la Història Universal dels amants. 

Em quede amb tu.