Ella sap que no és la poesia el seu fort. Amb sort murmura tímidament línies difuses en prosa amb tints lírics quan la musa la visita fugaçment amb un alé inspirador. Asseguda amb les cames creuades sobre el llit -de nou un paisatge lúgubre i inert-, decideix que no tot és una trista escala de grissos. I pensa en el seu penis. I de cop el pensament, les paraules i les idees prenen formes melòdiques. Un cant a cau d'orella que li estarrufa la pell dels braços.
Al seu penis li cantaria les paraules més boniques del món. Amb música caòtica, inventada, improvisada. A capella o amb tota una coral de gemecs, sons de l'ànima, al darrere. I és que per no perdre'l mai, moriria de gels per cuidar-lo; per cuidar-lo, li cantaria nit i dia l'oda estúpida, prosaica, feroç. L'oda al seu penis. L'oda per adorar-lo quan cau la nit i descansa petit, arreplegat, i et convida a la tendresa. L'oda per lloar-lo quan reneix com un Fènix en la seua més brillant esplendor, per admirar-lo mentre se m'ixen els ulls de les òrbites, per tocar-lo per a creure'm que hi és de veres. Per tornar a recordar el sabor de la seua dolça mel. L'oda per pregar-li un nou atac amb fúria, amb ràbia disolta en la més tendra de les estimes.
Però les paraules es queden curtes. Com explicar-li amb les mans, amb la boca, amb les dents, amb l'ànima sencera, mil ximpleries que no arribe a explicar-li amb aquesta estúpida oda que li dedique.
No siga el lector obstinat, però. No siga neci sospitant que la imperiosa necessitat de la subscriptora de trobar-se de nou amb el seu penis la condueix a fer divagacions desesperadament fal·locèntriques en nits de soledat com aquesta: no res hi ha més excitant que saber per ben cert que rere aquell gran penis s'amaga Ell.